Treballo sobre un text de Mircea Eliade. Tracto d'ordenar les idees que donen forma a la primitiva nostàlgia del paradís, la paradoxa de l'espai sagrat, accessible i inaccesible, les múltiples proves a què ens sotmeten les divinitats abans de confirmar que sí, que estem davant la pedra sagrada, l'arbre sagrat, el riu sagrat.
Em deixo caure sobre la idea del cercle. L'obsessió pel cercle m'acompanya des què vaig descobrir la Bagdad antiga i circular. El Temple de Vesta a Roma. Les ruïnes circulars de Borges. La perfecta circumferència lunar. Com la tornada de la canço que escoltem de manera obsessiva.
El cercle sagrat que ens protegeix del mal, que no deixa entrar els dimonis. Se'ns permet patir un atac de medievalisme i superstició a aquestes hores? Èssers malignes truquen a la porta embogits pel vent circular que provoca la cançó que cantem en bucle. Com un mantra. Com la perla protectora que l'heroi amaga per poder sortir de l'infern amb totes les proves superades.
Babilònia ja no serà el nostre refugi mai més, dius. No m'ho crec. Fa segles que m'ho dius. Però fem les maletes, netegem les tenebres. Cantem cançons de músics suïcides.
Hi ha nous espais sagrats que ens defineixen, a mig camí entre la devoció, la mística profana i la incredulitat. Mai no hem deixat de descalçar-nos per entrar al temple circular que ens protegeix i ens exigeix a parts iguals.
Ens arriben notícies aquests últims dies sobre la decisió de Philip Roth de deixar d'escriure. Poc dies després l'hongarés Imre Kertész també diu que es jubila d'escriptor.
Que ja són grans, que estan cansats, que ja no tenen res a explicar-nos.
Sense cap intenció de qüestionar decisions alienes -només faltava- ens quedem perplexos i discutim, en el bon sentit de la paraula, sobre aquesta idea de donar-li passaport a la musa.
Tenim motius per entendre'ls, el senyor Roth i el senyor Kertész. De vegades la musa és digna de ser insultada en diferents idiomes. Per capritxosa. Per vulnerable. Per malcriada. Després fem les paus amb ella preguntant-nos si no s'haurà trencat per sempre la confiança entre nosaltres. Si podem tornar a començar on ens vam quedar ja que el principi queda tan lluny que ja no val la pena ni com a viatge de reconciliació.
Preparem més cafè mentre continuem discutint sobre escriptors que deixen d'escriure. Però ens recordem mútuament que ni Roth ni Kertész han justificat la seva decisió posant com a excusa incompatibilitat de caràcters amb la musa. Són altres coses. Ho sabem. No sabem si els entenem. Però no importa. Hi ha qui deixa d'arreglar rentadores. Hi ha qui deixa de corregir exàmens. Hi ha qui deixa d'escriure. Com a ofici. Com artesania. Com a manera de viure. Sí?
Amb més cafeïna de la que ens podem permetre en el cos i sabent que la nit serà llarga ens preguntem què passa quan les històries piquen a la porta amb la insistència dels profetes de la fi del món. Quan les paraules s'estampen contra les finestres com coloms suïcides intentant entrar a casa i deixant un rierol de tinta sangonosa en els vidres. Quan hi ha personatges insistents com amants incombustibles reclamant un minut d'atenció. Quan hi ha metàfores que s'enganxen ploroses com insectes amazònics a la nostra pell i no ens volen soltar.
Potser tot consisteix a deixar que passe febrer, a observar de reüll el llibre que llegeix el veí del metro, a no ser capaç de recordar els versos exactes d'aquell poeta perquè hi ha certes coses que s'han de recordar quan plou i ara no plou i l'aire brut ens tapa com una cortina de desmemòria i no ens deixa recordar per què era important deixar passar febrer, espiar el llibre del veí, recordar els versos d'aquell poeta...
No em trobaràs mai sota la pluja, ja saps. Esperarem rere els vidres d'aquesta cafeteria a Bloomsbury on ens amaguem sempre a planejar la millor manera de quedar-nos a dormir al Museu Britànic, acaronar la pedra Rosetta, perdre'ns entre tresors que resonen en la nostra ànima com campanes, com recordar un somni en blanc i negre on ja ens coneixíem sense saber-ho.
Deixar que passe febrer, tancar totes les portes de casa, alimentar gats que no són nostres, baixar al carrer a comprar un tros de pastís de xocolata abans que la pluja londinenca ens recorde totes les coses que hem decidit oblidar.
Qualsevol dia arribarà un any nou i ens trobarà contemplant el foc des de l'entrada de la cova on comença tot.
On comencem a transformar-nos en la llegenda que algú escriu en fulls de paper invisible.
On comencem a convertir-nos en el somni del nòmada que acarona el vent amb les seues pestanyes.
On comencem a convertir-nos en l'esperança de qui no té por i sap que ha de sortir de la cova perquè comence tot.
Qualsevol dia arribarà un any nou i ens trobarà inventant paraules noves, canviant el nom de les coses que ja existeixen, aprenent idiomes antics que només parlen les fades bones dels contes infantils.
Qualsevol dia arribarà un any nou i no ens n'adonarem.
Perquè canviarem el rellotge per la brúixola.
Perquè no ens importarà saber quina hora és sinó cap on hem de caminar.
Don't move
Don't talk out of time
Don't think
Don't worry
Everything's just fine
Just fine
No somieu. No busqueu res millor. No intenteu canviar res. No inventeu res. No imagineu res. Feu sempre el que s'espera de vosaltres. No sigueu curiosos.
Escolteu sempre les persones majors que s'han equivocat moltes vegades abans que vosaltres i així no haureu de cometre errors. No us equivoqueu, no sortiu mai del camí, no fos cas que descobriu nous camins, no fos cas que cometeu nous errors i aprengueu noves lliçons. Per què aneu a equivocar-vos si altres ja ho han fer per vosaltres? Busqueu el camí més fàcil. Els camins dificils i complicats fan molta por.
No perdeu el temps amb diversions banals. Sigueu productius. Feu sempre coses útils. Tingueu sempre una resposta lògica per a qualsevol pregunta estúpida. I si no la teniu, inventeu-la, mentiu, enganyeu. Passeu per damunt dels que considereu més dèbils, dels que no pensen com vosaltres, permeteu-vos el luxe de jutjar-los i condemnar-los des de la vostra posició evidentment superior. Vengeu-vos amb crueltat, sempre que pugueu, dels que us han fet mal perquè sense dubte la culpa sempre és d'ells. No us feu responsables mai del que passa al vostre voltant. La culpa sempre és dels altres.
Avorriu-vos molt. Però sobretot avorriu molt a tota la gent que teniu al vostre voltant. Mateu-la d'avorriment amb tot tipus de teories psicològiques, filosòfiques, metafísiques, econòmiques, polítiques, antropològiques, poètiques... Tingueu sempre una teoria preparada per matar a qualsevol d'avorriment però no us embruteu els peus posant-la en pràctica.
No somieu. No perdeu el temps. Sigueu pràctics, sensats. Sapigueu sempre cap on aneu. No tingueu dubtes. Sobretot no tingueu dubtes. Mateu-nos a tots d'avorriment.
No perdoneu mai una ofensa perquè semblareu dèbils.
No canvieu mai d'opinió perquè semblareu poc seriosos.
No defenseu mai el que penseu que és just perquè acabareu a la foguera.
Mentre vosaltres perdeu el temps dubtant, equivocant-vos, imaginant, buscant nous camins, hi haurà unes quantes persones plenes de teories, preparadíssimes per passar per damunt vostre i jutjar-vos per inútils i per ser poc productius. Exèrcits sencers de persones sensates i ben formades que guanyaran molts més diners que vosaltres, formaran famílies correctíssimes i no tindran cap dubte en general en la vida.
Encara no sabeu què voleu ser en la vida? Aleshores no mereixeu aquesta vida.
Sigueu covards i egoistes, comporteu-vos com criatures malcriades que quan no poden aconseguir el que volen trenquen tot el que troben al seu voltant. Trenqueu coses. Trenqueu persones. Destrosseu-los a tots. Sigueu tan grisos i tan banals com pugueu. No penseu de manera diferent. Repetiu les frases que escolteu als vostres majors sense parar-vos a pensar si estan equivocats.
Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.
Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.
La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:
I el tango aquest:
***
Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.
***
Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :
Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.
El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:
De tant en tant la casa se m'omple de filòsofs. Arriben carregats amb pastissets de crema, gelat de vainilla i vi blanc. Mai no porten bombons, per massa obvis. Però arriben disposats a arreglar el món. Visible i invisible. Sovint hi ha àngels que creuen el menjador, s'amaguen als calaixos que queden mig oberts, esperen impacients l'inici de les nostres converses. Són com els àngels de Rilke, terribles i innocents, passejant-se entre el cel i l'infern.
Si alguna vegada arribem a veure'ls, invoquem Emanuel Swedenborg -el personatge més extraordinari de la història segons Borges- que va passar mitja vida conversant amb els àngels i passejant-se entre l'infern i el paradís. Alehores és possible que algú, en un atac de nostàlgia, comence a recitar fragments de la Divina Comèdia i assegure haver vist el somriure de Beatrice, vestida de blau, acomiadant-se de Dante entre la nevera i el microones.
I ja no sabem si contemplem el cel davant nostre o la vulgar imitació d'un infern qualsevol.
Si les portes de la percepció es depuressin, tot apareixeria als homes com realment és: infinit.
Les bodes del cel i l’infern. William Blake
Tenim un membre de la nostra tribu lluitant entre la vida i la mort. Està a punt de fer 16 anys i totes les nostres filosofies no serveixen per res. Una dècima de segon, un maleit accident i ja no tornes a casa mai més. La família, els amics... simplement esperem. Esperem el miracle més difícil de tots. Un intercanvi equivalent alquímic. Un miracle. Només volem que torne a casa. I no comprenem res.
Avui Al-Bayati hauria fet 84 anys. Vaig descobrir un Bagdad lluminós, terrible i poètic de la mà dels seus versos, vaig situar en el mapa paisatges que només coneixia perquè els havia somiat algun dia, vaig redescobrir Neruda a través dels seus homenatges, vaig recordar els secrets que la deesa Ishtar anava recitant mentre baixava a l'infern per rescatar el seu amant. El llibre de poemes amb les traduccions de Federico Arbós Ayuso és un dels meus tresors més valuosos. En aquesta antologia hi ha uns pocs poemes d'un llibre que no he aconseguit trobar mai en cap llengua comprensible per mi i que m'encantaria tenir. És El llibre del mar i parla de Nitocris l'enigmàtica faraona egípcia.
"A los pies de la princesa, amante, sacerdotisa, ídolo, diosa, dejo unos versos escritos. Sobre mi se despeña desde la gran pirámide la luna egipcia, embozada en el manto de las estrellas (...) Y tú, que absorta contemplas mi cuerpo egipto, mis cabellos de nilo. Tú y yo abrazados, como dos amantes que al cabo de mil años se han encontrado al fin en el laberinto" (Traducció de Federico Arbós Ayuso)
Hi ha algunes coses que cal fer perquè l'eternitat ja se'ns acaba, com diu Jaime Sabines:
llegir Al-Bayati a la vora del Nil, pels carrers de Damasc, a les places de Viena.
anar a Paris, al cementiri de Montparnasse, a deixar una copa de vi sobre la tomba de Cortázar.
recòrrer Grècia amb Kavafis i Carles Riba a la motxilla, arribar a Itaca abans que Ulisses.
buscar un cirerer japonés i llegir haikus sense presses.
negar la mort de Benedetti perquè no pot ser i a més és impossible.
assegurar-nos que els gats de la casa de Lorca a Granada continuen ben alimentats.
seguir els passos d'Oscar Wilde pels carrers de Londres. I els de Bram Stoker. I els de Conan Doyle.
no marxar mai de Lisboa perquè Pessoa no s'acaba mai
ignorar el fred de Rússia amb Anna Ajamtova i Tolstoi.
Marcar en un mapamundi amb xinxetes de colors on són els escriptors, les gelateries, els rius, les places, les pizzeries, els temples, els bancs on seure a descansar...
Es fa de nit aviat, comença a fer fred. Però els dies estan plens de moments brillants i per les nits continuem ballant per espantar la foscor.
Aquests dies la profe ens fa treballar les improvisacions. Sortir del camí marcat, de la coreografia dissenyada, no és fàcil. Hem de deixar enrere totes les idees preconcebudes del que està bé i del que està malament i atrevir-nos a caminar per on no havíem caminat fins ara. No sabem on ens portarà la melodia. No sabem quin serà el següent pas. El moviment dels braços, ens diu Trini, naix del cor. El cor no té por de les coses desconegudes. Està desitjant anar cap a les coses desconegudes. Capbussar-se en la sorpresa, en allò inesperat, en el moment irrepetible. Li encanten les coses desconegudes. El cap té por, necessita la coreografia, necessita que li diguen quin és el següent pas, si toca anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Aquests dies aprenem a improvisar, a escoltar la melodia i a deixar que el moment siga únic, irrepetible. A que l'acció comence en el cor i no en el cap.
.........................................
Fa uns quants dies, més o menys a la mateixa hora, em saluda una senyora pel carrer. Cada vegada és una senyora diferent i tinc la sensació que les conec. Elles a mi em coneixen, això és evident, i em saluden amb entusiasme. Jo no tinc ni idea de qui són ni de què les conec. Cada dia una senyora diferent. Encantades de saludar-me. Tinc la sensació d'estar dins d'un conte de Pere Calders.
.............................................
Enyore ciutats en les que no he estat mai.
..............................................
Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Fernando Pessoa.
.............................................
Tots els camins que hem de recòrrer sense coreografia. L'instant únic, intangible, impermanent, que ens salvarà del fred una vegada més.
La meua meravellosa professora de dansa ens diu que quan balles no et pots quedar a mitges. O vas o no vas.
Els braços, les cames, el cap, la mirada, cada múscul del cos, cada pensament, cada sensació. No et pots quedar a mitges. Perquè es nota. I no es bonic.
O vas o no vas. Quan balles o en qualsevol altre moment. O vas o no vas.
La qüestió és saber on vas.
O saber on no vas.
Sobretot quan toca improvisar.
Quan balles o en qualsevol altre moment.
Aquest naufragi sideral s'està fent llarg. Farta de cocos i pinyes. Definitivament.
He descobert el foc, la roda, les pintures rupestres i els animals salvatges. Tinc la cova neta i endreçada. No espere visites de moment. Balle en la platja com Isadora Duncan. Faig collars amb petxines. Faig memòria. Sempre tinc flors al meu voltant.
He llançat una botella amb un missatge al mar. Aquest matí. Obrint-me pas entre grups de gavines agressives que m'observaven amb ulls foscos plens de sang. No m'ha importat. He assumit el perill com qui assumeix veritats, certeses, angoixes, plaers, desmais de la consciència.
He llançat una botella al mar. El missatge és important. Des del meu punt de vista. La importància acostuma a canviar de vestit a mesura que passa el temps. Però el meu temps és el temps de les ucronies. Ucronia, utopia, distopia, ucronia. Ultramar. Univers. Ultrasònic. Ucronia. Urgència. Urgència. Urgència. Ucronia. El meu temps. Maleit eix cronològic incomprensible. Tot és massa còsmic des d'aquesta perspectiva.
Tinc la secreta esperança que la botella que he llançat al mar arribe a la teua banyera, navegant etèria i inconsistent entre sabons, xampús, humitats... que arribe de sobte. Plof. A la teua platja, als teus peus. Com un animal mitològic demanant menjar, amb els ulls grans, plens d'aigua, plens de respostes a preguntes fetes amb poca llum, a missatges en botelles.
Tinc la sensació que l'hauràs de trencar per poder llegir el missatge.
Vigila amb els vidres, no et talles.
Vine a buscar-me.
Farta de pinyes i cocos. Definitivament.
Debemos arrojar a los oceanos del tiempo una botella de náufragos siderales, para que el universo sepa de nosotros lo que no han de contar las cucarachas que nos sobrevivirán: que aquí existió un mundo donde prevalació el sufrimiento y la injusticia, pero donde conocimos el amor y donde fuimos capaces de imaginar la felicidad.
Gabriel García Márquez
Meravigliosa creatura sei sola al mondo
meravigliosa paura di averti accanto...
Sé que sóc afortunada amb els alumnes que tinc. Sé que tinc un dels millors treballs del món. Sé que estar dins de l'aula és una de les millors experiències que he tingut en el camp laboral. La meua classe, l'aula d'acollida, és senzillament genial. És una espècie de microclima en el conjunt de l'institut. Un petit món a part on l'objectiu final és que caminen sols, fora del microclima. Ens trobem de diferents països, colors, religions, famílies, ideologies... I al final tots aprenem de tots, tots cuidem de tots. Passem uns quants messos (9, 6, 4... cadascú els que li toquen...) assimilant, compartint, plorant, rients, enfadant-nos, reconciliant-nos, coneixent-nos, emocionant-nos, sorprenent-nos, aprenent... fins que arriba el moment d'incorporar-se plenament a les aules ordinàries. Al final, almenys per a mi, pesen més els bons moments que els altres. Que també n'hi ha, dels altres, no us penseu.
Que no m'agrada com està organitzat el sistema ho saben la majoria dels que em coneixen, que crec que les normes han de ser coherents, que qüestionar-les de manera creativa i pacífica és un valor interessant, que no crec en el corporativisme professional que m'obliga a defensar el que no puc defensar, que la burocràcia ens ofega la part humana, que no m'interessa un grup d'adolescents amb orxata en les venes que es limiten a memoritzar i repetir dades, que aspire a trobar-me en el camí amb esperits lliures, creatius, sensibles, solidaris, lluitadors, curiosos... que necessite gent que raone fins i tot o sobretot quan m'ha de contradir, que vull gent capaç d'assumir quan s'equivoca i rectificar, gent que aspire a anar sempre una mica més enllà, que respecte els drets de les minories, que comprenga que la diferència és un valor positiu.
Que no ens ho posen fàcil però les dificultats no haurien de ser un motiu per a que ells, els alumnes que ara em toca deixar, no continuen endavant.
I dins d'un parell de mesos alguns ens tornarem a trobar i altres no. Vindran alumnes nous i viurem noves aventures, tornaré a donar la cara per ells davant de qui siga sempre que ho considere just.
A dia d'avui crec que el curs que ve serà l'últim que passaré a l'institut. Per voluntat pròpia. Serà un curs de prendre decisions. I s'hauran de prendre abans d'abril.
Però de moment tinc dos mesos de vacances per davant més que merescuts on tinc intenció de descansar molt, llegir molts llibres, mirar moltes pel·lis i algunes sèries que m'han recomanat, viatjar molt, passar molta estona en la platja, menjar molts gelats, trobar-me molt amb els meus amics... Vaja, molt de tot!
La primera vegada que vaig veure El club de los Poetas Muertos jo tenía 15 anys i els millors professors que he tingut mai. Tenia uns quants Professor Keating a la meua vida. Vint anys després alguns estan i altres no. Alguns van morir abans d'hora perquè la vida moltes vegades és estranya. Amb alguns altres continue compartint bons moments com si no hagués passat el temps. Hi ha Mario, que em va ensenyar el que era la literatura i que va escriure el pròleg del meu primer llibre, hi ha Imma que em va ensenyar llatí, hi ha MºJesús que em va ensenyar grec, hi ha Empar i Cristina que em van ensenyar a parlar en valencià (les meues profes d'aula d'acollida!) hi ha Rodolfo que em va ensenyar mates, hi ha Marce que em va ensenyar anglès i moltes altres coses, hi ha Berni que em va ensenyar filosofia i a pensar molt, hi ha Sanjuan que es jubila aquest any i que em va ensenyar geografia... Els meus anys d'institut van ser molt intensos. Espere que algun dia els meus alumnes puguen mirar enrere i veure tot el que van aprendre durant aquest temps irrepetible.
I qui no s'ha emocionat alguna vegada veient el final de la pel·lícula?
Quan vull sentir el vertigen que altres troben en les muntanyes russes o sucedanis semblants, agafe un llibre de Borges. De vegades és suficient amb això, com si la simple intuició de les paraules ballant en el temps infinit d'un univers circular bastara. De vegades en vull més, en necessite més. Una dosi desmesurada de laberints i biblioteques, de rellotges d'arena i monstres immortals buscant la comprensió de l'oblit.
Cap dels passos que donem és casualitat. Creuem el món de punta a punta per acabar trobant-nos a l'ombra d'una estrella diminuta que anomenem Sol.
No existimos en la mayoría de esos tiempos; en algunos existe usted y no yo; en otros, los dos. En éste, que un favorable azar me depara, usted ha llegado a mi casa; en otro, usted, al atravesar el jardín, me ha encontrado muerto; en otro, yo digo estas mismas palabras, pero soy un error, un fantasma. (El jardín de los senderos que se bifurcan. J.L. Borges)
No existim en la majoria dels temps o existim de tal manera que no ens arribaríem a trobar mai. El vertigen de la incertesa, tornar una vegada i una altra al mateix punt de partida i jugar les nostres cartes amb la secreta esperança de guanyar la partida aquesta vegada.
No desitjar el temps fosc en què ens creuaríem sense reconèixer-nos.
quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo
en nueve órbitas concéntricas y yo estar en el centro
Fer llistes, ordenar i prioritzar seguint un ordre que la majoria de les vegades només té sentit per mi i per alguna ment semblant a la meua, pensar que el caos és la forma més extraordinària d'ordre mentre vaig col·locant cada objecte en el seu lloc exacte. Superfícies irregulars, fractrals infinits, el conjunt de Julia i els seus algoritmes que ja sé que no me'l dediquen a mi però em fa gràcia. Amb el que m'agrada que em dediquen coses i res, ni una cançoneta ni una trista equació...
Entendre el caos i les seues magnífiques teories, descobrir una estrella nova. Quant de temps fa que no mirem el cel? L'excès de llum no ens deixa descobrir res. Reconciliar-me amb la foscor. Aguantar la respiració. Soltar tot l'aire de colp i enlairar-nos com un globus. Contemplar-ho tot des d'algun punt indefinit entre el passat i el futur. Ser astronautes dels bons, dels que contemplen l'univers amb els ulls una mica humits, com es miren les coses boniques. Des de dins.
M'agrada pensar que alguns dels millors poemes que he llegit mai estan en els llibres de física quantica. Amb permís del senyor Pessoa...
El mundo es de quien nace para conquistarlo
Y no para quien sueña que puede conquistarlo, aunque tenga razón.
He soñado más que Napoleón.
He abrazado contra el pecho hipotético más humanidades que Cristo.
Hice filosofías en secreto que ningún Kant escribió. (...)
Esclavos cardíacos de las estrellas,
Conquistamos todo el mundo antes de levantarnos de la cama; (Tabaqueria)
Deixar-me portar per la bellesa de la incomprensió. Tenir la intuició, la certesa, la inquietud raonable que més enllà de tot encara hi ha alguna cosa més. No cal entendre-ho tot. I mira que em costa reconèixer-ho...
nothing you confess Could make me love you less...
Continue pensant en els límits després de llegir la brasilera Clarice Lispector (1920-1977)
Per escriure he de col·locar-me en el buit, va dir, tinc por d'escriure, és perillós. Qui ho ha intentat ho sap. Escric perquè no tinc res a fer el món: estic de sobra, no hi ha res per a mi en la terra dels homes.La meua ànima té el pes de la llum. Té el pes de la música. Té el pes de la paraula mai dita, a punt, potser, de ser dita. Té el pes del record. Té el pes d'un enyor. Té el pes d'una mirada. Però com una absència. I la llàgrima que no s'ha plorat. Té l'immaterial pes d'una soledat enmig dels altres.
Situar-se en el buit, en el límit de la intensitat, en els límits de les passions amb què es troben Lori i Ulises a Aprendizaje o el libro de los placeres (Ed. Siruela, 1994), estimant-se estranyament més enllà d'ells mateixos, amb aquella paciència infinita i incomprensible, com si tot el que hi hagués per davant fos simplement l'eternitat.
Situar-se en el buit, fingir que encara no hem aconseguit l'objecte de desig per recrear-nos en la felicitat clandestina, com la nena del conte que podeu llegir aquí: No era més una nena amb un llibre: era una dona amb el seu amant.
Situar-se en el buit, en la recerca de la bellesa, en la no-por on se situa Clarice per llançar la pedra al fons del pou i esperar que no tinga un final. L'obsessió per l'eternitat (no vaig voler confessar que no estava a l'altura de l'eternitat, que només em produia angoixa), per la unió del cos i de l'ànima en el límit exacte on la vida de cadascú acaba i es fon amb la vida de l'altre: on està la teua ànima? està prop del teu cos? Jo estic prop del meu cos. I m'estic morint lentament. Què estic dient? Estic dient amor. I prop de l'amor estem nosaltres.
Clarice... que va dir que havia vingut al món per tres motius, per estimar els altres, per escriure i per criar els seus fills, que va dir que escrivia com si hagués de salvar la vida d'algú, problablement la seua pròpia vida, que entenia el procés d'escriptura com un dels mecanismes per alliberar-se, per fugir del destí o per plantar-li cara, per negar el dolor i la por, o per recrear-se en l'essència miserable de les limitacions humanes.
Situar-se en el buit. Llançar-s'hi de cap. Burlar-se de l'ortodòxia. Autodefinir-se en la indefinició de reinventar-se cada dia, a cada paraula, a cada frase.
Buidar-se per tornar-se a omplir.
Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo ese viaje hacia la nada que consiste en la certeza de encontrar en tu mirada la belleza…
Qualsevol dia mirarem més enllà dels límits, de tots els límits, els límits de la imaginació, els límits de les paraules, els límits del temps, de l'espai, dels camins, de la consciència, de la inconsciència, de la prudència, del que està bé i del que està mal, del que ens volen fer creure, del que pensem, del que no pensem.
Qualsevol dia anirem tan lluny que ja no ens importarà tornar o no tornar. Abans que tots el llocs importants que voldria ensenyar-te acaben per desaparèixer.
Qualsevol dia serem tan feliços que nos ens importarà com acaben les històries.
I mentrestant...
I can't take my eyes off of you Damien Rice. The blower's daughter.
Senyoreta, m'estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.
Antònia Font. Tokio m'és igual
Vaja per davant que la meua concepció estètica de la vida és profundament eclèctica, variable i coherentment contradictòria. Entre el cottage, el burlesque, el neo-pop, l'steampunk, l'orientalisme, el shabby... Com en la majoria de les coses, de tot una mica, depén si parlem de decoració, de roba, de música, de hobbys, de gastromia, de filosofia vital... Endevineu a què correspon cada etiqueta si us trobeu capaços.
La meua relació amb el món japonés és producte d'una fascinació tangencial, una història una mica llarga d'explicar. Com a conseqüència d'uns fets que ara no venen al cas, he fet un petit inventari de coses japoneses que tinc per casa: literatura: Haikus, contes zen, Natsume Sōseki, Yasunari Kawabata, Murakami (que encara no he decidit si m'agrada o no...), els discos de Pizzicato Five, les pel·lis de Hayao Miyazaki (El viaje de Chihiro, que bonica...), la col·lecció de kokeshis, un jardí zen que em van regalar per Nadal i que tinc sempre a la vista, les algues que utilitze en la cuina i alguns objectes d'estètica Kawaii.
A simple vista res que em puga relacionar de manera directa o indirecta amb el wabi-sabi. Però em resulta interessant com a concepte. El wabi-sabi és una estètica minimalista japonesa que parteix de la concepció budista de la vida. Així el wabi-sabi uniria la simplicitat amb la bellesa que aconsegueixen els objectes amb el pas del temps. La imperfecció és bella, la fugacitat és bella, la humilitat és bella, la melancolia és bella. L'esquerda en un plat de fang, una planteta amagada intentant sobreviure, el vent que fa ballar una ploma, el sol que entra per la finestra mentre ens despertem sense presses... tot això seria wabi-sabi. Leonard Koren en el seu llibre For artists, designers, poets and philosophers desenvolupa la base teòrica de l'estètica, la filosofia i la moral wabi-sabi.
Wabi-sabi també són els haikus, l'ikebana i la bella cerimònia del te japonesa.
I al final, com és possible ser wabi-sabi més enllà de la decoració del menjador de casa quan resulta que la imperfecció en la nostra societat està tan mal vista, quan la humilitat es practica poc, quan no entenem el concepte de fugacitat més que quan hem de dir adéu a algú...
I al final, què serà més fàcil, més, apropiat, més honest... convertir-nos en catedral o en floreta del camp? Em reserve la meua resposta per un altre moment.
Humils, fràgils, imperfectes... wabi-sabi.
O la immensitat de la pedra tallada.
Horror vacui.
Submergir-se en la glòria de Bizanci o observar un raig de sol il·luminant-te els ulls?
Dissabte tranquil. Sola. Tot el dia per a mi. L'aroma del pa acabat de fer per tota la casa. Arreglar les plantes del balcó. Fer la compra. Pensar què faré aquesta setmana amb els meus alumnes. Corregir dossiers. Una estona de platja. Rellegir Los versos del capitán de Neruda (yo entro en toda tu vida, vengo a vivir en tu alma) fins que tinc la boca i els ulls plens d'arena i he de tornar a casa. Massa vent.
Ordenar calaixos. Escoltar música. Entre Vinicius, Love of Lesbian i Calamaro decidir què dinaré. Estudiar una mica. Una estona de costura. Ja em queda poc per acabar la vànova de patchwork. La setmana que ve començaré a cosir un paisatge amb un far. M'agraden els fars. Llum en la foscor.
Classificar fotos. Londres. Verona. La bella i enyorada Essaouira. La guia de viatges d'Israel-Palestina, amb les pàgines marcades i una mica arrugades.
Recol·locar la pila de llibres que tinc començats o pendents de llegir.
Quina mandra Stieg Larsson... Comprove per quina pàgina vaig de Els homes que no estimaven les dones. Me l'ha deixat una companya de la feina. Sort que no me l'he comprat. Quin avorriment. Tot el món em diu que a partir de la pàgina 120 és quan t'enganxa. Doncs què voleu que us diga... si m'he d'esperar 120 pàgines per enganxar-me a un llibre, definitivament no val la pena.
Sense cap tipus de remordiment, abandone lectures que no m'interessen. Recupere històries antigues. Investigue un possible viatge: la ruta literària de Jane Austen. Chawton, Bath...
Avance en La dama de blanc, de Wilkie Collins i en la preciosa, extraordinària novel·la L'home que explicava històries del libanès Rabih Alameddine. En la tauleta de nit m'acompanyen els contes de Cortázari pel tren de cada divendres cap a Barcelona, Terry Pratchet. Diferents poemaris apareixen per casa amb les pàgines assenyalades en llocs importants. Ara sobretot, Iehuda Amikhai i Mahmud Darwish. Els faig conviure en les prestatgeries de la meua biblioteca. Jueu i palestí. Els dos cantant a Jerusalem amb els seus poemes. Quines ganes de caminar pels carrers de Jerusalem. Guardar el paisatge en la memòria per si tot esclata finament.
