ELS PÈSOLS DE MARY SMITH I UN PIRATA DE REGAL.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Limehouse és un d'aquells barris de Londres que no acostuma a sortir als mapes turístics perquè està massa lluny del centre. El descobrirem entre Whitechapel i Canary Wharf, al nordest del riu Tàmesi i el que podem trobar als seus carrers no són tant monuments com racons on respirar història de la City. 

A Limehouse hi ha un dels pubs més antics i amb més encant de Londres, The Grapes, fundat al 1583. The Grapes està molt prop del riu i des d'aquí va sortir Walter Raleigh en el seu tercer viatge cap a Amèrica durant el regnat d'Isabel I, la Reina Verge que va vèncer l'Armada Invencible. Raleigh va ser polític, pirata, escriptor i unes quantes coses més. Va portar el tabac i les patates cap a Europa i va estar tancat a la Torre de Londres tres vegades. La primera vegada el van tancar per ser l'amant secret d'una de les dames de la reina. Quan va deixar de ser secret i va començar a ser escandalós va acabar a la pressó. La segona vegada el van tancar a la Torre durant dotze anys acusat de traició contra Jacob I, successor d'Isabel. Va escriure La història del món. Dotze anys ben aprofitats! A la tercera el van decapitar. Sembla ser que hi havia interessos colonials espanyols pel mig, espionatge, traicions... 

Uns quants segles després va ser Charles Dickens qui es passejava per Limehouse i visitava The Grapes. En alguna de les seves obres descriu el barri com un fumader d'opi immens. De fet, Conan Doyle envia Sherlock Holmes a buscar opi a Limehouse en alguna de les seves aventures. 

Actualment Limehouse és un lloc bastant tranquil freqüentat per l'actor Ian McKellen que és client de The Grapes com ho van ser Raleigh, Dickens i Holmes al seu moment.

No sabem si la senyora Mary Smith seria també clienta del famós pub. Mary Smith vivia a Brenton Street i era un despertador humà. El treball de despertador humà, knocker upper, era  habitual a l'època de la Revolució Industrial i fins als anys 20 a Irlanda i Regne Unit. Les persones que s'hi dedicaven portaven un pal molt llarg i anàven per les cases dels treballadors que els contractaven picant a les finestres fins que s'asseguraven que estaven ben desperts i que no farien tard al treball. 

Mary Smith

Alguns feien servir una espècie de cerbatana per disparar els projectils. Mary Smith tenia una punteria fantàstica i es passejava per Limehouse llançant pesols a les finestres. Insistia i insistia i quan se li acababen els pèsols llançava pedres o altres fruits secs. Portava amb ella la seva filla Molly que va aprendre a disparar pesols tan bé com la seva mare. La família Smith va ser despertadors humans durant més de 60 anys i sembla ser que Molly va ser l'última de Gran Bretanya. 

PETER, ALICE I CHARLES: MIRALLS I LLUDRIGUERES

VERSIÓN EN CASTELLANO

Tinc un llibreter favorit a Londres. Es diu Peter Foster i té una parada de llibres antics al mercat de Portobello. La seva especialitat són els llibres de contes victorians i, sobretot, Alícia. Recordo el  dia que el vaig descobrir. Feia un parell de dies havia trobat una meravella a Islington, una edició d'Alícia de quan la reina Victoria encara vivia i que encara em fa tremolar quan el veig reposar al seu lloc privilegiat del meu despatx. Tindria la sort de trobar alguna cosa més abans de tornar a Barcelona? 

I els bons Déus dels llibres victorians van dirigir els meus peus fins la parada de Peter. No sé quanta estona vaig passar mirant la seva col·lecció de llibres d'Alícia i sobre Alícia. "Els colecciono" em va dir mentre m'anava traient exemplars, ensenyant-me les dates, les cobertes, les edicions... Sabeu quan s'atura el temps? 

Cada vegada que vaig a Londres intento anar-lo a veure, a ell i a la seva dona, passar una estona al costat del Reverend i els seus misteris.

L'octubre passat vaig comprar una edició descatalogada d'una biografia de Lewis Carroll escrita per Derek Hudson i publicada el 1954 per Constable London. És un llibre bonic i acurat, amb il·lustracions, fotografies... Es va publicar després que els diaris de Carroll veiessin la llum manipulats per la família. M'agrada especialment perquè fuig del sensacionalisme i de la visió malaltisa que en ocasions s'ha donat de Carroll. La gran dificultat a l'hora de redactar una bona biografia sobre el Reverend ve donada per la inexistència de fonts fiables. Tenim les seves cartes, les seves fotografies... però tenim també els silencis de la seva família i  dels Liddell, la voluntat evident d'amagar qualsevol informació que ens ajudi a saber qui va ser realment Lewis Carroll, l'home que suplicava el perdó diví al final dels seus dies.

Alícia no és un llibre per nens però ens transforma en nens quan el llegim, va dir Virginia Woolf. 

Alícia és un accident, un accident afortunat que converteix en escriptor al tímid professor de matemàtiques que va demanar sisplau que li permetessin no dir missa quan es va ordenar. Alícia ens arrossega en el seu viatge, és una nena bona i educada que es resisteix a trencar les normes i s'entesta en buscar-li un sentit lògic a tot el que veu. Però en el fons, qui pot resistir-se a deixar-se caure per la lludriguera? 

L'època victoriana fascina perquè es mou entre la correcció i la depravació, entre l'exquisitesa de saló de te i les perversions que només podríem arribar a entendre a l'altre costat del nostre propi mirall. Com el propi Lewis Carroll intentant mantenir el cap enganxat al coll més enllà dels desitjos de reines i plebeies. 

PRIMERA POSTAL DE LONDRES

VERSIÓN EN CASTELLANO

Dibuixem els vectors d'un desig caòtic que ens porta d'un costat a un altre de la ciutat. Ens desborda la sensació de conèixer-la bé, de saber exactament quina cantonada hem de girar per trobar-nos de cara amb nosaltres mateixos fa cinc, deu, quinze anys. Juguem a crear paradoxes temporals, a creuar-nos amb els nostres jos passats i futurs amb la sana intenció de provocar un col·lapse en el teixit de l'univers. I que tot torni a començar. 

Que pugem de nou a aquell avió, que tornem a reconstruir la ciutat que es reflecteix en tots els nostres miralls. Que sigui la primera vegada que perseguim esquirols drogadictes a Hyde Park, que sigui la primera vegada que ens acostem a insultar l'estàtua del malparit de Peter Pan, que sigui la primera vegada que ens fem fotos a totes les estàtues de la Reina Victòria que ens trobem. Que sigui la primera vegada que conec l'artista rus i guapo que guardava els seus dibuixos en una nevera al mercat de Camden. T'he d'explicar amb calma això de Peter Pan. I la història de la Reina Victòria. T'he d'explicar per què no suporto Camden.

O podem simplement passejar amb calma pel parc més proper i buscar un sol mig fugitiu que ens transformarà en flors gegants quan aparegui. Flors humanes alçant una mica la barbeta, els ulls mig tancats i el somriure petit, tímid, de qui ha passat massa temps vagant entre la boira. T'hi has fixat? Quan surt el sol a Londres tot el món camina una mica més lent i mira al cel transformat en gira-sol.

LA TRISTESA DE LA NINA-SABATA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els nens no sempre han sigut nens. I per desgràcia encara no ho són a molts llocs del món. Sovint la infància és un lloc brillant i tenebrós alhora, els objectes parlen, els monstres ens vigilen, els boscos apareixen plens d'amenaces i de promeses davant nostre, els adults han oblidat la seva pròpia infància, en el millor dels casos, i no ens poden ajudar. També hi ha petits moments de triomf, rialles i dies llarguíssims al sol. Però la lluita contra la foscor és esencialment infantil.

El Museu de la Infància d'Edimburg es pot visitar a la Royal Mile. La sorpresa i el corpreniment ens acompanyaran durant tota la visita al llarg de les cinc plantes on s'arrengleren tot tipus d'estris infantils i joguines. Des de material escolar de finals del segle XIX fins a centenars de nines de tot tipus i època, joguines musicals, visuals, bicicletes, vehicles en miniatura, retallables, jocs de taula...

A part de l'extraordinària col·lecció de joguines que des de 1955 s'exposen al públic, el museu també recorda com era la vida dels nens del segle XIX i principis del XX.

Els que pertanyien a famílies acomodades eren preparats per la vida adulta. Els que pertanyien a les classes pobres treballaven a la mina o sobrevivien al carrer.

De tots els panells explicatius i objectes que podem veure al museu m'ha colpit de manera especial l'apartat dedicat al treball infantil al XIX i principis del XX: un parell de sabates infantils, un barret amb llanterna i una nina d'aspecte profundament trist. Una nina feta amb una sabata que pertanyia a un nen pobre dels suburbis de Londres de 1905. Una nina sense cara, una sabata vestida amb draps amb la que aquell nen tractaria de lluitar contra la foscor de la seva vida infantil.

Nina Sabata (1905) Museum of Childhood. Edinburgh. Scotland.

Sota d'aquesta nina-sabata tan trista s'exposa un exemplar de The Water-Babies que Charles Kingsley va publicar al 1863, dos anys abans de publicar-se Alice in Wonderland i que vaig ressenyar al seu moment en aquest enllaç. Bell conte de fades on es descriu el tracte que rebien els nens que netejaven xemeneies en aquella Anglaterra que despertava a la industrialització mentre les fades terribles dels contes infantil intentaven sense èxit salvar la seva innocència.

NEIL GAIMAN EXPLICA CONTES A LONDRES I EDIMBURG

VERSIÓN EN CASTELLANO

5 de juliol de 2014. Barbican Centre. Londres. Avui Neil Gaiman ens explicarà un conte fosc i terrible d'orígen escocès: The Truth is a Cave in the Black Mountains. 2000 persones esperen impacients que aparegui a l'escenari però abans els australians FourPlay String Quartet, que acompanyen la lectura amb la seva música, ens toquen uns temes. Tres violins i un cello que fan autèntiques meravelles. L'espectacle comença amb el tema principal de Doctor Who que desperta les ovacions del públic. Tota una declaració de principis! 

Per fi apareix Neil, de negre com sempre. Elegant, simpàtic, hipnòtic, amb aquella manera tan especial que té d'explicar les coses. Abans de The Truth... ens llegeix un parell de contes: el magnífic Orange i una de les històries que van sorgir d'un experiment que va fer fa un parell d'anys a Twitter. L'experiment consistia a fer preguntes originals relacionades amb els mesos de l'any per tal que els seguidors responguessin el que volguessin. A partir de les respostes va escriure 12 contes, un per cada mes, Caledar Tales. Va llegir la corresponent al mes d'abril. Els somriures del públic es podien sentir en la foscor. 

Neil Gaiman al Barbican de Londres

I va cantar! Va cantar la divertida Psycho que possiblement recordareu pel video on se'l veu a ell cantant mentre la seva dona Amanda Palmer toca l'ukelele.

I per fi va arribar el moment de la lectura de The Truth is a Cave in the Black Mountains. Va explicar que en principi havia estat un encàrrec de l'Opera House de Sydney i que ell havia proposat Eddie Campbell per a fer les magnífiques il·lustracions i FourPlay String Quartet per compondre la música que l'havia d'acompanyar en la gira de l'espectacle. I així, durant un parell d'hores, Neil Gaiman ens explica, amb aquell poder de comunicació sobrenatural que els déus li han donat, la fosca història de l'home que va a la recerca d'una cova misteriosa a una illa boirosa. La història té un rerefons escocès i va decidir escriure-la a l'illa d'Skye per la qual sent una especial devoció. La música que acompanya les seves paraules evoca amb fidelitat els paisatges, les accions, els pensaments dels personatges... I mentrestant es poden veure projectades en una gran pantalla les il·lustracions d'Eddie Campbell. De fet, quan va acabar la lectura vam poder gaudir de la presència a l'escenari de Campbell i de la seva filla Hayley que acaba de publicar un llibre magnífic sobre l'obra de Neil Gaiman. Un tresor documental.

I on millor per acabar la gira d'un conte escocès que a Edimburg? Al dia següent repetia espectacle a l'Usher Hall de la capital escocesa així que sense pensar-ho dues vegades vaig agafar un tren per creuar el país i gaudir d'una nova nit de contes des d'una privilegiada segona fila.

L'estructura de l'espectacle va ser molt semblant: de nou els genials australians començant amb música de Doctor Who, de nou un públic entusiasta (més entusiasta que els de Londres, diria jo!) i de nou Neil a l'escenari. Va començar dient que la nit anterior havia actuat al Barbican. I que el Barbican és lleig, que sembla un aeroport o un centre comercial. En canvi actuar a l'Usher Hall és molt especial per ell perquè és un teatre molt bonicque està celebrant el seu centenari.

Aquesta vegada els contes triats per fer de pròleg del plat fort van ser el preciós October Tale i The man who forgot Ray Bradbury llegit en un estat de gràcia especialment inspirat que ens va treure la respiració en diverses ocasions.

També a Edimburg vam poder gaudir de la seva veu cantant. En aquesta ocasió una cançó d'amor tecnològic, I google you i de nou Psycho que va tancar l'espectacle de manera divertida i ben especial després d'acabar la lectura de The Truth is a Cave in a Black Mountains.

Ens va faltar Eddie Campbell la segona nit però sí que va sortir a l'escenari Hayley qui, mig indignada mig divertida, li va preguntar a Neil quants Campbell havien mort en el making-off del llibre. “Només 12” va contestar Neil. 

Neil Gaiman i Hayley Campbell al Usher Hall d'Edimburg

Una història fantàstica plena de màgia, boira, misteri, amor, venjança, terror... que acaba de ser bellament publicada per Headline en la seva versió en anglès i que recomano fervorosament. També en versió audiollibre per si volem recrear l'extraordinària capacitat de Neil Gaiman per explicar històries no només amb la seva ploma sinó també amb la seva veu. Pròximent la ressenya sobre el llibre!

Neil Gaiman amb FourPlay String Quartet al Usher Hall d'Edimburg

L'Àngel d'Islington i Alícia.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Quasi ningú va al barri d'Islington quan viatja a Londres. I a Islington s'ha d'anar. Avui he baixat a la parada de metro d'Angel seguint la ruta del llibre de Neil Gaiman Neverwhere. 

A Neverwhere, Islington és un àngel de veritat que viu a les clavegueres del Londres de Sota i que té com a míssió protegir la ciutat, la de Sota. Quan al 1996 es va fer la sèrie per la BBC, Peter Capaldi (que en l'actualitat és la dotzena encarnació del Doctor Who) va fer d'àngel Islington. Al 2013 es va emetre la versió dramatitzada per la ràdio i l'encarregat de posar-li veu a Islington va ser ni més ni menys que Benedict Cumberbatch. 

Neverwhere, Gaiman, Capaldi, Cumberbatch... Algú dubtava que la visita al barri era obligatòria pels mitòmans?

A part de la vinculació literària Islington té un encant especial. Hi ha pocs turistes i és el pre-Camden amb tot l'encant que Camden fa temps que ha perdut. Boniques cases georgianes arrenglerades al costat dels típics pubs anglesos contruits entre el XVI i el XVIII, mercats d'antiguitats, restaurants de moda, botigues amb encant... 

A un d'aquests mercats d'antiguitats he trobat avui un tresor amagat entre altres coses anodines, com solen trobar-se els tresors. Es tracta d'una edició d'Alice's Adventures in Wonderland publicada a Londres el 1899. El llibre té les 42 il·lustracions originals i clàssiques de John Tenniel i en aquella època costava mitja corona. Mitja corona era la vuitena part d'una lliura i es van treure de la circulació el 1970. A mi m'ha costat 10 lliures. 

El llibre està dedicat a Wessie pels seus pares el dia 4 de gener de 1901. Pocs dies abans de la mort de la Reina Victòria que tenia especial predilecció per aquest llibre i pel seu autor.

A més de tot això coincideix que tal dia com avui 4 de juliol de 1862 va ser quan Lewis Carroll va començar a explicar la història d'Alícia a les germanes Liddell. I tres anys després, el 26 de novembre de 1865 el llibre va ser publicat per primera vegada.

Em commou especialment imaginar la petita Wessie rebent aquest regal dels seus pares. Quants anys devia tenir? On viuria? Quina classe de vida va tenir? Li agradaria llegir aquest llibre que amb tanta emoció ha anat a parar a les meves mans?

Avui ha fet sol i calor tot el dia. La gent al carrer tancava els ulls i mirava cap al cel amb un mig somriure d'estiu. Tot el món semblava tan content...

DE BUCKINGHAM PALACE A CHINATOWN.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Sorprenent dia de sol i calor a Londres. El cel blau, blavíssim, la ciutat oberta a totes les possibilitats. El primer que cal fer és anar a saludar a la Reina. A la Reina Victòria, s'entén. 2300 tones de marbre blanc envoltada d'àngels. Me la puc imaginar llegint un dels seus llibres favorits, Alice in Wonderland, mentre decidia vestir sempre de negre i no tornar a ballar ni riure. 

A Sant James's Park em persegueixen pel·lícans, esquirols, ànecs, urraques... camps de margarides vora el riu, ocells volant entre les branques d'un salze, l'herba humida i verda, el silenci enmig de la ciutat, la calma i l'aroma que precedeix les aparicions d'èssers màgics als contes de fades.

L'objectiu és visitar la dama de Shalott a la Tate Britain. Sempre que vinc a Londres intento anar-la a veure. Passar per davant de la bellíssima abadia de Westminster que va començar a construir-se al segle XI i es va acabar de reformar al XIX. Plena de tombes de reis i de reines però també de poetes, músics i artistes en general. Charles Dickens està enterrat aquí, a la Cantonada dels Poetes on també hi ha una placa per recordar Shakespeare i Oscar Wilde.

En arribar a la Tate descobreixo apenada que han canviat de lloc The Lady of Shalott, que ja no té paret pròpia sinó que es troba envoltada d'altres pintures, costa de trobar i la llum no facilita poder contemplar-la amb detall. La va pintar Waterhouse el 1888 i és d'una bellesa hipnòtica. Helena, la Dama de Shalott, victima d'una maledicció que la mantenia tancada en una torre, obligada a mirar el món a través d'un mirall i a passar el dia cosint s'enamora de Lancelot i cau en  desgràcia. 

La tornada al món real consisteix a passejar per Charing Cross de llibreria en llibreria buscant el llibre de Neil Gaiman The truth is a cave in the black mountains il·lustrat per Eddie Campbell i sobre el qual es basa l'espectacle que aniré a veure dissabte pròxim al Barbican Theatre. L'acabo comprant a Forbidden Planet, meravellós temple dels culturalment dispersos, entre figuretes del Doctor Who i còmics de Marvel.

Covent Garden m'agrada més al capvespre, quan tanquen les parades dels mercats que tan poc tenen ja a veure amb My Fair Lady i arriben els músics de carrer que sempre em sorprenen. Però m'agafa l'hora de dinar i aprofito per descansar abans de l'hora del te.

L'hora del te, senyores i senyors,  és la millor del dia. Sobretot si inclou pastissos i la companyia d'Anna, a qui fa dos anys i mig que no veig, des què se'n va anar a viure a Suïssa. Trobar-nos per casualitat a Londres, prendre el te, menjar pastissos, xarrar durant hores sense parar, passejar pel Soho fins que se'ns fa de nit. Abraçades i promeses de retrobada. Londres és màgic en dies així.

Fa calor. El Soho bull de gent que menja i beu a les portes dels locals, els colors de Chinatown, les llums dels teatres... 

Arribar a la residència universitària on m'allotjo i desitjar que la nit d'avui sigui més tranquil·la que la d'ahir. Quasi a les 2 de la matinada van saltar les alarmes d'incendi i ens van desallotjar a tots, en pijama i al carrer. Espantats i mig adormits per fi vam poder tornar als nostres llits. 

Vaig somiar amb el 221b de Baker Street. Teníem un cas per resoldre i una tetera a punt d'ebullició...

PERSEGUINT NEIL GAIMAN: BARCELONA-MADRID-LONDRES-EDIMBURG

VERSIÓN EN CASTELLANO

El passat mes de gener vaig saber que Neil Gaiman visitaria Londres i Edimburg al mes de juliol per oferir-nos un espectacle basat en el seu llibre The truth is a cave in the black mountains. Després d'haver seguit des de casa la seva gira americana vaig pensar que tant Londres com Edimburg estan suficientment prop de Barcelona com per fer el viatge i anar-lo a veure. 

Unes setmanes després de planificar el viatge a Regne Unit vam saber que vindria a Barcelona i a Madrid després de més de 10 anys. Us podeu imaginar l'alegria i els nervis intentant aconseguir entrades per escoltar les seves xarrades! En poc més de 10 minuts es van vendre totes les entrades per assistir a la vetllada que oferia al CCCB de Barcelona. I les de Madrid no van durar ni cinc minuts. Jo crec que Anansi en persona em va tirar una maneta i vaig aconseguir comprar l'entrada per Barcelona.

29 de maig. Moltes hores de cua per poder estar en primera fila, l'emoció de veure'l aparèixer, real, amb la seva omnipresent roba negra, somriure amable, paraules clares, pausades... La vetllada va transcórrer de la mà de Patricia Escalona, editora de Roca Editorial, que preguntava i deixava que Neil ho expliqués tot: com havia començat a escriure L'oceà al final del camí amb la idea de que fos un conte per regalar-li a Amanda Palmer, la seva meravellosa dona, perquè estava gravant un disc a Austràlia i l'enyorava; com el conte sense voler va acabar convertint-se en una novel·la; com la majoria de contes infantils maltracten els pares i de quina manera va sentir la necessitat d'escriure Fortunately the milk on el pare es converteix en l'heroi indiscutible; el seu pas pel camp de refugiats d'Azraq, a Jordània, com a col·laborador d'ACNUR, el dramàtic testimoni que dona fe de la fragilitat de la nostra civilització. Al final de la xarrada la cua llarguíssima de tota la gent que volia que li signés els llibres. I aquella sensació que transmet de tractar a cada persona com si fos única a pesar del més que inevitable cansament. 

Al dia següent vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la roda de premsa que va oferir a la Llibreria Gigamesh de Barcelona: la pressió de tornar a escriure Sandman 25 anys després sabent que ara hi ha tots els milions d'ulls que no hi havia quan començava a escriure; la sort d'haver pogut escriure un parell de guions de la mítica sèrie Doctor Who; el procés d'adaptació a televisió d'American Gods; la necessitat de la fantasia, la imaginació, els somnis... Tenir la certesa que si el jove periodista Gaiman li pogués preguntar a l'escriptor en què s'ha convertit si ha valgut la pena tot l'esforç, la resposta seria sí, sense dubte.

I volant cap a Madrid per poder-lo veure de nou a la Fira del Llibre! Les hores de cua i el cansament van valdre la pena quan em va reconèixer i es va aixecar per fer-me una abraçada que no oblidaré mai. Va ser amabilíssim amb tota la gent que feia cua per veure'l i quan ja li tocava marxar i encara quedaven més de 200 persones a la cua és va aixecar i sense dubtar-ho va començar a signar a tort i a dret al llarg de la cua perquè ningú marxés sense llibre.

Neil és l'home que ens parla i ens recorda qui som quan ho havíem oblidat. Ens fa evidents els boscos i la por que tenim de travessar-los. I després d'estar amb ell potser continuem tenint por però els travessem. Perquè ens ha recordat qui som i què hem de fer. Com Tristan perseguint una estrella fugaç a Stardust.

I ara sóc a Londres, aquesta ciutat que no em canso mai de visitar i de descobrir. Agafo el metro sabent que hi ha un Londres de Sota, el Londres inquietant i màgic i terrible que va descriure Gaiman a Neverwhere. Travesso Marble Arch sentint el Marquès de Carabàs, Lady Door, Serpentine... La foscor i la llum.

La pròxima cita amb Neil Gaiman serà el 5 de juliol al Barbican Center de Londres i el dia 6 de juliol al Usher Hall d'Edimburg. Allà estarem! Queden dos dies. 

Quin Londres triarem per esperar? El de Sota o el de Dalt? 

Com diu Neil Gaiman sempre que signa Neverwhere: Mind the gap!

MOTIUS PER TORNAR A LONDRES

VERSIÓN EN CASTELLANO

No trobarem mai un motiu per no tornar-hi.

Aixecar la vista al cel quan surt el sol, esmaperduts, com davant d'un impossible, i formar part del drama quotidià de no saber si avui plourà només o plourà molt.

Els quadres que ens defineixen més enllà de la història que intuïm. Les veritats que no sabrem mai. La mirada trista, el dolor de la bellesa. Lady of Shalott, a la Tate Britain,  fada maleïda, mirant el món a través del mirall que busquem sempre quan tornem a Londres. Només per tu, retornaríem.

Travessar el mirall. Boja partida d'escacs contra nosaltres mateixos. Esquivar totes les mòmies del British Museum fins arribar al mirall d'obsidiana a través del qual l'alquimista de la reina Isabel, John Dee, parlava amb els àngels.

Trobarem el mirall definitiu?  El truc de màgia que per fi no serà un truc?

Mentrestant hi ha un pintor rus que ens espera a Camden. Guarda els seus dibuixos dins d'una nevera i ens explica històries d'arbres màgics. 

Mentrestant hi ha la música, com una religió politeista que sobreviu més enllà del temps i dels temples. Si no escoltes la música quan camines per aquesta ciutat és que el fred t'ha matat. Si és així, marxa, has de marxar. Jo em quedaré aquí, respirant per tu. 

Recordes quan la llibertat era entrar a totes les llibreries de Charing Cross? 

El pitjor cafè del món, la pel·lícula que algun dia acabarem de veure.

El conte que algun dia acabarem d'escriure. 

Tatuar-nos 1666 a l'esquena amb una frase que digui: Jo vaig sobreviure al Gran Incendi.

El lloc més bonic de Londres està a l'altre costat del mirall que continuem buscant per tots els antiquaris de Portobello.

CUINA I POESIA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eliza Acton (1799-1859) volia ser poeta. Era el temp de la revolució de les classes mitges i la societat victoriana inventava rituals al voltant de la taula per demostrar la seua educació i categoria. Presumien de cuina, de menjador, de vaixella i de bons modals davant dels veïns, sense tenir massa clar encara què significava tenir bons modals. 

Eliza, nascuda a Sussex, al sudest de Londres, tenia mala salut i un amor impossible a França. Als 17 anys va obrir una escola per jovenetes i als 27 va publicar el seu primer llibre de poemes amb un cert èxit. Però va ser 19 anys després quan va veure la llum l'obra per la qual hauria de ser reconeguda. El primer llibre de cuina modern, Modern Cookery for Private Families (Londres. Longmans, 1845), ple de precioses il·lustracions victorianes, receptes, consells d'economia domèstica, explicacions detallades sobre els ingredients... Eliza Acton, que volia ser poeta, va morir amb 60 anys a pesar de la seua mala salut deixant-nos aquell llibre de cuina preciós que vaig buscant per les llibreries  de Londres, l'edició més antiga possible, sense èxit de moment.

Isabella Beeton

Uns quants anys després Isabella Beeton (1836-1865) va aconseguir un enorme èxit gràcies a un altre llibre de cuina, Mrs Beeton's Book of Household Management (1861) on, seguint el costum de l'època també donava consells sobre com cuidar les criatures, els malalts, la casa... 900 receptes de cuina en més de 1000 pàgines de llibre que va començar a publicar en forma de fascicles en les revistes que editava el seu marit. Moltes de les receptes que va publicar Isabella estan copiades del llibre d'Eliza. Isabella va morir als 28 anys, després de parir el seu quart fill. No sé si també voldria ser poeta.

(Més informació sobre Eliza, Isabella i la seua època a Life in victorian Britain. Michael Patterson. 2008)

DEIXAR QUE PASSE FEBRER

VERSIÓN EN CASTELLANO

Potser tot consisteix a deixar que passe febrer, a observar de reüll el llibre que llegeix el veí del metro, a no ser capaç de recordar els versos exactes d'aquell poeta perquè hi ha certes coses que s'han de recordar quan plou i ara no plou i l'aire brut ens tapa com una cortina de desmemòria i no ens deixa recordar per què era important deixar passar febrer, espiar el llibre del veí, recordar els versos d'aquell poeta...

No em trobaràs mai sota la pluja, ja saps. Esperarem rere els vidres d'aquesta cafeteria a Bloomsbury on ens amaguem sempre a planejar la millor manera de quedar-nos a dormir al Museu Britànic, acaronar la pedra Rosetta, perdre'ns entre tresors que resonen en la nostra ànima com campanes, com recordar un somni en blanc i negre on ja ens coneixíem sense saber-ho.

Deixar que passe febrer, tancar totes les portes de casa, alimentar gats que no són nostres, baixar al carrer a comprar un tros de pastís de xocolata abans que la pluja londinenca ens recorde totes les coses que hem decidit oblidar.

RECORDANT VIRGINIA UN 25 DE GENER

VERSIÓN EN CASTELLANO


VIRGINIA WOOLF (1882-1941)


El 46 de Gordon Square, a Londres, no existeix en realitat. Coses de la guerra. Però continuem imaginant les habitacions pintades de blanc on Virginia respirava alegries i tristeses, l'ebullició de les paraules, la casa plena d'idees, gent entrant, sortint, creant els lligams que només saben teixir aquells que tenen l'ànima plena de móns improbables.

Virginia escrivint, la seua germana Vanessa pintant. Intentem oblidar la tristesa de la casa de Hyde Park. La tristesa infinita de Virginia després de la mort de la seua mare, bella model de pintors prerrafaelites nascuda a Índia, la mort de la seua germana Stella, la mort del seu pare. Virginia adolescent envoltada de morts. Acarone distreta el roure japonès que adorna la plaça. Virginia juga a ser equilibrista en la delicada frontera entre la vida i la mort. Escric el seu nom en la meua llista d'escriptores suicides (Sylvia, Anne, Virginia...) Torne a llegir les cartes de comiat a la seua germana Vanessa i al seu marit Leonard, No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.

Virginia intentant captar cada detall de l'existència, cada olor, cada sabor, cada salt de la consciència, cada somni prenent forma en la seua màquina d'escriure, el flux de les paraules per fi desbocades, salvatges, com el riu de Sussex on es va suicidar, Virginia en el desglaç primaveral de principis de segle, parlant sola, inventant monòlegs onírics, sent feliç, sentint-se desgraciada, Leonard al seu costat, Virginia feliç, Virginia creant.

Els fantasmes de Bloomsbury m'acompanyen una estona fins a la meua cafeteria secreta.

Faig un somriure discret als àngels de Swedenborg que insisteixen en explicar-me històries increibles. Ara no. Ara fa fred i plou. Fa 130 anys que va nàixer Virgínia. Hi ha àngels que poden esperar.

Sota un roure japonés.

DESEMBRE ITALIÀ

VERSIÓN EN CASTELLANO

23 Fitzroy Road, Londres. Sóc veïna de fades i suicides en aquest Londres estrany que m'atrapa. Continue fent equilibrismes en la doble vida que vincula Londres i Barcelona

Passe el mes de novembre pensant en Sylvia i William, buscant les paraules apropiades per explicar la història d'aquesta casa on ell somiava amb fades i ella es va suicidar. Em fallen els patrocinadors per aquest tipus d'aventures i decidisc tornar breument a Itàlia, per veure si la distància il·lumina el camí que hauré de seguir en aquest hivern que comença. Estrany hivern que no sabem on ens portarà.

De moment Verona m'espera. Bella com sempre.

El nord sempre és fred. Qualsevol dia començarà l'estiu en qualsevol lloc.

De moment, busqueu-me a Verona.

LADY JANE NO VOL SER REINA

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'execució de Lady Jane Grey. Paul Delaroche (1883)

 Lady Jane, neboda d'Enric VIII, de la casa Tudor, tenia 16 anys quan la van coronar reina d'Anglaterra.

Víctima de les conspiracions de la seua família per la successió al tron, es va trobar de manera involuntària enmig dels conflictes entre catòlics i protestants.

Un parell de mesos abans l'havien obligat a casar-se en contra de la seua voluntat i també en contra de la seua voluntat la van coronar reina d'Anglaterra.

Era el 10 de juliol de 1553. Va regnar durant 9 dies.

El 19 de juliol de 1553 va triomfar la rebel·lió dels catòlics encapçalats per Maria Tudor, coneguda com a Maria la Sanguinària (Bloody Mary) Lady Jane va acabar tancada en la Torre de Londres i Maria va acabar convertida en reina.

La vida de Maria també va ser intensa i difícil, com la de la majoria de les dones d'aquella època, encara que foren reines. Però Maria volia ser reina. I Lady Jane, no.

Lady Jane va estar tancada 7 mesos a la terrible Torre de Londres i finalment va ser decapitada. Tenia 17 anys i estava considerada com una de les dones més cultes d'Anglaterra.

Sobre la vida i obra de la dinastia Tudor podem trobar moltes pel·lícules, novel·les... tot està més o menys explicat als llibres d'Història.

Tot excepte què li va passar pel cap, pel cos i per l'ànima a Lady Jane durant aquells 9 dies que va ser reina sense voler. I durant els 7 mesos que va estar tancada a la Torre esperant la seua execució.

A la National Gallery de Londres podem veure el quadre Paul Delaroche inspirat en la mort de Lady Jane. Algun dia faré una llista de les coses que m'obliguen a tornar a Londres dos, tres, quatre, cinc vegades l'any... Una és aquest quadre immens i absolut.

Lady Jane va ser executada a l'aire lliure, envoltada de molta més gent. Evidentment no anava vestida de blanc perquè aquest color es reservava a les dones solteres, i evidentment no portava el cabell solt. Però el dramatisme que transmet el quadre, bellíssim i dolorós, devia ser exactament així.

Cada vegada que el veig, envoltada de dotzenes de turistes i càmeres de fotos, em sembla escoltar-la, amb la veu fluixa, a la meua orella... jo no volia ser reina...

JOHN I FANNY, TAN BRILLANTS I DELICATS...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies caminava jo per Bloomsbury, sota l'estrany sol londinec, pels carrers i les places on Virginia Woolf passejava la seua tristesa i la seua genialitat a principis del segle XX. L'ombra del Museu Britànic de fons i la mirada a punt per trobar nous racons. Així és com  vaig veure, a Bloomsbury Square, un passatge que em va cridar l'atenció, el passatge Red Bull que condueix a una placeta encantadora amb un parell de botiguetes i una llibreria, la Review Bookshop (també té entrada pel carrer del Museu)

La llibreria em va entusiasmar perquè té una àmplia col·lecció de llibres de cartes (d'escriptors, de pintors, de polítics, de músics...) i una cafeteria magnífica, petita i rústica, amb un bon cafè i uns pastissos increibles. I tot el món coneix ja la meua debilitat per les bones cafeteries i per la literatura epistolar...

Així que no vaig poder resistir-me a comprar un llibre molt bonic amb les cartes que el poeta John Keats li enviava a Fanny Brawne, el seu gran amor secret i prohibit. Fanny era una provocadora per a la societat victoriana per enamorar-se d'un poeta com Keats, evidentment un mal partit (encara que quan es van conèixer no es van caure massa bé precisament) Ell va morir a Roma amb 25 anys per culpa de la tuberculosi. Ella es va passejar vestida de negre i amb els cabells rapats durant sis anys.

11-10-1819

Avui visc en ahir; em vaig sentir sota un embruixament el dia sencer. Estic a la teua mercè. Escriu-me unes poques línies, digues-me que mai seràs menys bona del que vas ser ahir amb mi. Em vas enlluernar. No hi ha res al món més brillant i delicat. Quan tindrem un dia només pels dos?

Sempre teu, John Keats.

Gràcies a Fanny la poesia de Keats va ser com va ser, delicada i brillant. Tot en ells va ser escandalós i lluminós, una d'aquelles passions estranyes en què la musa i el poeta es dissolen en la immensitat de la vida i de la mort. Pensaven que algun dia podrien estar junts i es van comprometre en matrimoni en secret. Però ni tan sols l'aire de la bella Roma on John va viatjar per intentar millorar la seua salut va aconseguir salvar la seua història.

Ell va morir i va ser enterrat amb les cartes que Fanny li enviava, de manera que no sabem què li explicava la musa al poeta. Ella va viure molts anys, es va casar, va tenir fills i fins el dia de la seua mort va portar l'anell que John li havia regalat i va conservar les cartes que ell li enviava i que van publicar els seus descendents quan ella ja estava morta.

Haurien imaginat que acabaríem llegint les seues intimitats? Segurament ningú pensa una cosa així quan escriu una carta d'amor. Si és que algú escriu encara cartes d'amor.

Però qui pot resistir-se a saber com li parla un artista a la seua musa?

Jo, almenys, no puc.

Quin plaer immens començar a llegir la cartes de John a Fanny a la cafeteria de la Review Bookshop, davant d'un bon tros de pastís de xocolata... El sol entrant per la finestra, el fantasma de Virginia Woolf passejant per Bloomsbury Square... John i Fanny estimant-se des d'algun lloc indefinit de l'eternitat, junts per fi.

Em sembla que ja no els deu importar si llegim les seues cartes...

LONDON CALLING

VERSIÓN EN CASTELLANO

Arribar de nit, caminar de puntetes per no despertar ningú, serà veritat que es veuen les estrelles? és difícil veure les estrelles en aquesta ciutat però sí, aquesta nit és veritat que es veuen les estrelles i que les he travessat en un avió de paper per arribar a l'hora exacta i puntual, tan britànic tot, travessar Hyde Park esquivant esquirols i gent que corre, serà veritat que fa sol? és dificil trobar una mica de sol en aquesta ciutat  però sí, fa sol, a pesar de tot, un sol d'aquells que no es creu ningú, com tantes coses increibles però certes, tantes coses que t'explicaria, Notting Hill ple de gent com sempre, com cada dissabte, les cases de colors, els antiquaris, la fruita brillant en el mercat, la llibreria blava on Hugh Grant i Julia Roberts s'enamoraven en una de les meues pel·licules favorites (La felicitat no és completa sense una cabra tocant el violí), caminar fins a Camdem i fer gamberrades postmodernes com comprar-li un quadre a un pintor rus només perquè té els ulls bonics i perquè guarda els quadres dins d'una nevera, com podem ignorar un home que guarda els quadres a la nevera? menjar hindú, música de The Smiths, fa fred i fa sol i sé que t'encantaria estar aquí i fer gamberrades i buscar desesperadament un cafè decent en aquesta ciutat d'infusions per berenar, i trobar-lo a la cafeteria de la Tate Britain, per fi un caputxino decent, jo he vingut a Londres només per veure aquest quadre, saps, The Lady of Shalott, dinar formatge brie amb melmelada de cranberries abans d'entrar al British Museum, saludar a Shiva i Parvati, matrimoni còsmic, amants eterns, Shiva creant el món mentre balla, Parvati mare de Ganesha filla de les muntanyes, Buda, Isis i Osiris, l'espill màgic de John Dee,  berenar a Covent Garden, concert nocturn, Luca cantant la seua versió de The Scientist de Coldplay, la pell de gallina, sushi vegetarià, el metro ple de gent, entrar als pubs més canalles de la ciutat, i als més bonics, anar al teatre, recordar la nit que Elvis Presley, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis van tocar junts aquella nit de desembre del 56, It's only rock'n'roll but I like it, fer fotos en lloc prohibits sense que ens agafen, Brick Lane underground, Chinatown i més teatre, The Phantom of the Opera (Think of me, think of me fondly, when we've said goodbye...) no m'agrada massa la Tate Modern però sort que hi ha un quadre de Modigliani, anem a la National Gallery, Els Girasols de Van Gogh, passejar per Bloomsbury seguint el rastre de Virginia Woolf, i encara fa sol, i a la British Library també fan un cafè molt bo i hi ha les ulleres de Jane Austen, la lletra de Yesterday escrita a mà per Paul McCartney, el manuscrit d'Alicia en el País de les Meravelles, el Sutra del Diamant, Chaucer, Leonardo,  i unes magdalenes enormes quan acabem d'admirar llibres i manuscrits, segur que hem de tornar a casa? encara fa sol, encara no ha plogut, hi ha Starbucks per tot arreu, i mercats on podem trobar qualsevol cosa a qualsevol preu, i encara no he trobat el que venia a buscar, i està tot ple de narcisos grocs i de música i de cupcakes, l'hivern aquí és llarg llarguíssim, i Charing Cross està plena de llibreries, ningú mira a ningú, ningú s'estranya de res, vols ser lliure? anem caminant, els carrers són tan bonics a aquestes hores, vols ser lliure? escolta una cançó de Smiths i explica'm què has fet mentres jo no estava.

To die by your side
Is such a heavenly way to die...

QUAN CORTO MALTÈS SOMIAVA AMB VENÈCIA...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Corto Maltès

Y de Gibraltar a Maracaibo

yo te llevo, prima, cuando pueda ser;
de Venecia a los muelles de El Cairo
yo quiero ser tu Corto Maltés.


La novia del corto se pasaba
el día pensando en un hombre
que nunca supo, vida, si le convenía.

Javier Ruibal. La novia del Corto.



Per als amants dels viatges, les aventures i els còmics, Corto Maltès és el nostre mite, el nostre sant patró. De mare gitana i pare anglès descobreix que no té línia de la fortuna a la mà i decideix dibuixar-la ell mateix amb una fulla d'afaitar. I així, amb l'ànima dels nòmades aventurers, recorre el món des què és a penes un adolescent durant les primeres i turbulentes dècades del segle XX: Egipte, Xina, Sudàfrica, Argentina, Itàlia, EEUU, Brasil, Irlanda, Somàlia, Etiòpia, Iemen, Rússia, Afganistan, Grècia, Suissa...

Cínic heroi romàntic i apassionat, pirata idealista, el mestre dels comiats i dels amors platònics. Precisament perquè no t'assembles a cap de les dones que he conegut, hauria volgut trobar-te sempre en qualsevol lloc, li diu a Pandora sabent que ella no el seguirà.

Però si hi ha una ciutat on descansa l'esperit immortal de Corto Maltès és sense dubte Venècia. La ciutat on sempre torna. Venècia serà el meu fi diu Corto amb la catedral de Sant Marc darrere seu.

I és a Venècia on sortosament s'acaba d'inaugurar el museu dedicat al nostre heroi, La casa di Corto Maltese

Per als que no entenem la vida sense viatges i aventures, sense la sensació de vertigen cada vegada que comencem a caminar cap a allò desconegut, pels que no acceptem els comiats perquè el viatge sempre ens acaba portant a les mateixes ciutats i als mateixos braços, pels que preferim dibuixar la nostra pròpia línia de la fortuna encara que sagne, Corto Maltès és el nostre heroi trist i solitari. El nostre somiador darrere dels seus somnis.

Perquè només un somiador és capaç de convertir els somnis en realitat.

Venècia m'espera com sempre però abans passaré uns dies a Londres aprofitant la setmana de vacances de Carnaval. Com m'agrada aquesta ciutat i cadascú dels seus racons. Llàstima de clima...

Encara vols vindre amb mi? Avisa'm quan estigues a punt.

T'estaré esperant, com sempre.

Si me dices adios en febrero piénsalo dos veces...