Aquesta és la meua col·laboració al monogràfic literari Sexduïts i Sexduïdes del llibre de la Falla Corea de Gandia 2014. El monogràfic ha estat magníficament coordinat pel poeta Lluís Roda i la portada és d'Antoni Miró.
Estic molt contenta de poder compartir pàgines amb tanta gent talentosa i brillant. Darrere d'aquests textos i d'aquestes fotografies hi ha moltes hores de feina ben feta per part dels impulsors, molta il·lusió i tot el talent que es mereixen unes Falles que també són nostres.
La peixera és la primera novel·la de Maiol de Gràcia Clotet, publicada per Edicions del Periscopi i destinada a provocar en el lector inquietud, desassossec i angoixa. Tot en el bon sentit de la paraula.
L'escriptor Josep E. és fet presoner per uns personatges sense identitat ni rostre que es dediquen a torturar-lo durant anys, a posar a prova la seva resistència i els seus valors. Durant el temps que passarà tancat s'haurà de replantejar tot el seu sistema de valors i pràcticament tota la seva vida tal i com s'ha desenvolupat fins aquell moment. La literatura i la llengua seran eines indispensables que el nostre protagonista aprendrà a fer servir per sobreviure, per no perdre el cap. La llibertat individual es basa en la llibertat mental. Aquesta cel·la no és el meu cap. Som lliures si ho és el nostre cervell, es repeteix Josep.
Fora d'aquell indret de malson li espera un altre tipus de captiveri. La tortura es trasllada als carrers de Barcelona i Josep haurà de descobrir la manera d'esquivar la presència invisible que l'amenaça i quin paper més o menys involuntari jugarà ell dins de la Resistència.
La peixera ens ensenya el rostre de una societat massa propera a la nostra com perquè resulti indiferent. El control governamental i l'apatia social ens remeten als clàssics distòpics de manera inevitable però afegeix la idea d'una societat hiperestimulada tecnològicament i informativament on la literatura de ficció està prohibida i on el control d'internet és una arma indispensable per sobreviure. El ritme és frenètic i al mateix temps calculat fins al mil·límetre perquè cada vegada que aixequem la vista de la lectura ens envaeixi una sensació d'irrealitat i angoixa. Les tribulacions de Josep E. ens fan observar les persones que es creuen en el nostre camí amb l'aspecte dels marrons, víctimes o botxins o simplement gent que mira cap a un altre costat des de la seva posició de privilegi.
El vertigen de creure que ho tenim tot sota control quan en realitat som controlats. Només des del coneixement es pot decidir lliurement, afirma un membre de la Resistència en un moment de la novel·la. Josep dubta i afirma: la gent es passa el dia creient-se les seves pròpies mentides. Observa, valora i confirma que, allà on mira, la multitud es comporta de la mateixa manera dins i fora dels ghettos: la gent només vol un plat a taula i un llit a cobert. La resta els importa una merda.
El camí que prendrà llavors la Revolució en la novel·la i el paper que hi jugarà el Josep E. és realment inesperat i sorprenent.
La peixera és una novel·la de lectura indispensable, una reflexió assenyada i coherent sobre un tipus de societat més present del que ens sembla la major part del temps. El torturador sense rostre ens controla des d'algun lloc desconegut. Quina hauria de ser la nostra posició?
La resposta no és tan obvia com podríem pensar. Sobretot després de llegir La peixera.
Si sabés que no tens por entraria de puntetes en l'incendi que provoquen els teus ulls quan riuen, els teus llavis quan ploren, el teu cos quan apareix intacte en la meva memòria.
Si sabés que no tens por t'agafaria la mà i dibuixaria de nou les línies que descriuen el teu destí al costat del meu.
Si sabés que no tens por em punxaria amb totes les agulles del món i dormiria un somni llarg de teranyines i ratolins i cendres i flors mortes, només perquè vinguessis a despertar-me.
Si sabés que no tens por escriuria les preguntes per a totes les teves respostes, no deixaria que l'oblit s'instal·lés en les teves butxaques, ens convertiríem en rodamóns insensats si sabés que no tens por i descobriríem paisatges infinits de rius impossibles. Em voldries sempre, et voldria sempre.
Si sabés que no tens por seríem tan lliures com sempre ho vam ser, sense lleis, sense banderes, sense temps, sense espai. El meu camí és el teu camí. La teva llegenda és la meva llegenda.
Si sabés que no tens por moriríem totes les morts dels herois només per tornar-nos a trobar, menjaríem el pa, beuríem el vi, només per descobrir que els déus s'han oblidat de nosaltres.
Si sabés que no tens por aniria amb tu a qualsevol infern, a qualsevol cel, a qualsevol desert enfonsat en la memòria sense memòria dels homes adormits.
Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.
Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.
La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:
I el tango aquest:
***
Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.
***
Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :
Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.
El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:
Te espero en el instante en que mis frases me desnudan.
Quique González
Recordes la barca? no, clar que no, si no recordes com era la vida vora el Nil com hauries de recordar quan teníem una barca i anàvem d'illa en illa adorant déus olímpics? El teu somriure era bell, amb aquella bellesa estranya que té el minut abans de retrobar-nos, el moment exacte en què decidim afegir més pàgines a la història. El teu somriure és bell, encara, a pesar de tot. A pesar dels segles que fa que no tenim barca.
La llibertat eren peixos de plata retallant-se contra l'aire pur. Tu pescaves i jo cantava. El mar que compartíem i que segurament no recordes. Que estranys els records... despertar-se un dia i entendre l'obsessió de viure prop del mar i la por a submergir-me. Mirar fixament l'horitzó esperant veure arribar la nostra barca. No entraré si no estàs prop per salvar-me de nou. Recordes el naufragi? Sort que estaves prop. Sempre estaves prop.
Hi ha deserts, hi ha illes perdudes, temples a Afrodita, ciutats sorolloses i brutes, muralles, boscos amb coves... en quins altres llocs t'hauré de tornar a esperar? Com puc fer per ordenar els records si no m'ajudes?
No t'imagines les poques ganes que tinc d'odiar-te. Entre els besos i l'oblit continue preferint els besos. Que com tot el món sap ho curen tot.
L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.
M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.
Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.
Estimat, encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
(Cartes d'Isis Iskandariyya)
Després d'uns petits problemes de salut física la meua metgessa m'ha dit que, a més de prendre religiosament la medicina, m'he d'envoltar de coses boniques i he de fer coses que m'entusiasmen molt. Però que sobretot m'he d'envoltar de coses boniques. Músiques, fotos, llibres, paisatges, persones amables... La meua metgessa en sap molt.
.............................
El company Ernest ha publicat al seu blog un poema de l'Àngels Gregori que m'agrada molt.
Un viatge comença quan comences
a pensar amb qui voldries fer-lo.
Amb qui t'agradaria despertar-te,
en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió.
............................
La meua meravellosa profe de dansa ja ens està preparant per a la pròxima actuació. Entre altres coses molt boniques estem preparant una coreografia amb un poema meu de El cercle de les ànimes a ritme de seguidilla flamenca. M'encanta la idea i m'encanten les coses imprevisibles i difícils que ens fa fer! Aquesta setmana, per cert, tinc els genolls destrossats.
............................
És una sensació estranya omplir l'agenda de les pròximes setmanes amb activitats.
Perquè en qualsevol moment potser caldrà trencar l'agenda.
............................
Mi mancherai, lo sai.
............................
Les coses més boniques acostumen a ser les menys evidents. Prepare la meua llista per si se m'oblida alguna cosa pel viatge. Com inventar-se paraules, codis que només es poden desxifrar lluny d'aquí, en paisatges impossibles, sota cels impossibles. Coses impossibles. Ja saps.
Aquesta setmana la nostra Trini m'ha posat deures en una de les classes de dansa, mentre continuàvem practicant improvisacions: "Júlia, deixa de jutjar-te. Deixa de pensar si està bé o malament. No necessites ser perfecta".
Estic trista perquè se'n va. És la millor profe de dansa que he tingut mai i se'n va a viure a l'altra punta del món. Qui m'ensenyarà ara tot el que necessite aprendre? Ens queda fins a la primavera per a disfrutar d'ella i de les seues classes. Després, se'n va a Brasil. M'alegre molt per ella però em fa molta pena que marxe.
...............................
També aquesta setmana m'han enviat la publicació belga L'Arbre à paroles on han traduit uns poemes meus al francès. La selecció dels poemes i la introducció de la publicació és de Josep M. Sala Valldaura. Ha quedat molt boniquet i estic molt contenta. Sonen molt bé els poemes en francès.
..............................
S'acaba l'any i jo no he aconseguit trobar parella de tango potable. Per motius diversos arriben a les meues orelles les gravacions dels anys 30 de Dímelo al oído. Versions de Mercedes Simone, de Tito Schipa, d'Emilio Tuero... Busque una versió que sone més Piazzolla però em sembla que no deu existir. Total, acaba l'any i continue sense parella de tango, ni potable ni sense potabilitzar! Ja sé què vull per Reis.
..............................
Quin fred fa.... Tot el món parla d'una onada de fred polar però a mi em sembla que és l'hivern, simplement l'hivern, que arriba com cada any. No sé si més o menys puntual però només és l'hivern. Diu Martí i Pol en un poema que l'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. Però jo, amb permís dels poetes que miren rere els vidres, diré que sí, que és trist, que es fa fosc aviat, que ens falta sol i ens sobra fred.
Que a pesar de tot continue menjant gelat de vainilla cada dia.
Que a pesar de tot aniria a Laponia a veure l'aurora boreal. Sense dubte.
Es fa de nit aviat, comença a fer fred. Però els dies estan plens de moments brillants i per les nits continuem ballant per espantar la foscor.
Aquests dies la profe ens fa treballar les improvisacions. Sortir del camí marcat, de la coreografia dissenyada, no és fàcil. Hem de deixar enrere totes les idees preconcebudes del que està bé i del que està malament i atrevir-nos a caminar per on no havíem caminat fins ara. No sabem on ens portarà la melodia. No sabem quin serà el següent pas. El moviment dels braços, ens diu Trini, naix del cor. El cor no té por de les coses desconegudes. Està desitjant anar cap a les coses desconegudes. Capbussar-se en la sorpresa, en allò inesperat, en el moment irrepetible. Li encanten les coses desconegudes. El cap té por, necessita la coreografia, necessita que li diguen quin és el següent pas, si toca anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Aquests dies aprenem a improvisar, a escoltar la melodia i a deixar que el moment siga únic, irrepetible. A que l'acció comence en el cor i no en el cap.
.........................................
Fa uns quants dies, més o menys a la mateixa hora, em saluda una senyora pel carrer. Cada vegada és una senyora diferent i tinc la sensació que les conec. Elles a mi em coneixen, això és evident, i em saluden amb entusiasme. Jo no tinc ni idea de qui són ni de què les conec. Cada dia una senyora diferent. Encantades de saludar-me. Tinc la sensació d'estar dins d'un conte de Pere Calders.
.............................................
Enyore ciutats en les que no he estat mai.
..............................................
Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Fernando Pessoa.
.............................................
Tots els camins que hem de recòrrer sense coreografia. L'instant únic, intangible, impermanent, que ens salvarà del fred una vegada més.
Fa un dia tan clar com en una pintura de Breughel el Vell. Si no estigués trist, res no fóra tan bell. Màrius Torres
Ens movem sense adonar-nos en els límits de la fragilitat.
El temps s'esquerda, congelat entre les nostres mans.
Tenim fred però no ho sabem. Encara no ho sabem, no som conscients del fred que tenim.
Encara no. Només quan tot s'acabarà de trencar serem conscients del fred que tindrem sempre que pensem en aquesta fragilitat amb la que juguem sense adonar-nos.
Hi haurà un foc en algun lloc, potser, per entrar en calor. Serà la imatge perfecta de les coses efímeres i belles, de tot el que és provisional i nostre.
Vaig aprendre a parlar català als 15 anys. Anava a una classe especial i tenia els millors professors del món. Em van ensenyar moltes coses, no em cansaré mai de dir-ho. Algunes estaven als llibres i d'altres no. Però vaig aprendre molt. I va ser a l'institut on vaig llegir Estellés per primera vegada. I vam descobrir com explicar l'amor, la mort, l'exili, el sexe, la terra. Vam aprendre que es podia admirar un pimentó torrat de la mateixa manera que es podia maleir la injustícia
No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.
No em dones, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa
que es podia enyorar un amor perdut o recrear-se en la pornografia més evident, que es podien dir les coses més difícils de la manera més senzilla.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Avui, 4 de setembre, recordem el dia del naixement del poeta. Tota la blogosfera es mobilitza penjant poemes i paraules d'Estellés i a molts llocs del territori se celebren avui sopars, recitals i homenatges diversos. Moltes gràcies als promotors de la idea.
Estellés sempre m'ha acompanyat, sempre amb la paraula exacta i necessària. La meua vida universitària va ser profundament poètica per molts motius. Sobretot per l'existència dels grups literaris que organitzàvem recitals i espectacles de tot tipus. Música, paraules... A quants escenaris vam pujar llegint poemes d'Estellés?
Aquest és un dels meus poemes favorits, un dels que solia triar per llegir:
TESTAMENT MURAL
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
I m'agraden especialment les seues èglogles. Aquí podem llegir la número V. I aquí la genial VIII.
Però ningú mai ha llegit ni llegirà Els amants com ho va fer Ovidi Montllor. Avui el meu homenatge és doble.
