Volia parlar de quan Egipte se'ns va omplir de grecs platònics buscant informació sobre la immortalitat de l'ànima però hauré de deixar-ho per un altre moment perquè fa dies que tinc en el cap a Rick Blaine i Ilsa Lazlo reclamant la meua atenció.
Crec que Rick Blaine és un dels personatges més tontos de la història del cinema. Cada vegada que veig Casablanca tinc l'esperança estúpida de que hagen canviat el final. Però Rick, home! estàs segur que deixaràs marxar a Ilsa? Deixa't estar de frases ampuloses, home, Rick! No serveix de res recuperar París si deixes que Ilsa puge a l'avió, Rick! Els alemanys vestien de gris i ella de blau. De tots els cafés de Casablanca havia d'entrar en el teu. No et sembla una raó suficient? És que no veus que Ilsa vol quedar-se amb tu?
Rick, canvia el final de la pel·lícula per una vegada.
No sé cuinar coses de mare. Però sóc molt bona fent postres. I m'encanta veure com altres persones es mengen els meus postres.
Sempre m'han fascinat les pastisseries, aquell aroma dolç, aquella estètica ensucrada, els pastissets perfectament col·locats en l'aparador, no saber quin triar... Quan era petita volia ser moltes coses (la major part del temps volia ser moltes coses al mateix temps) i una d'elles era tenir una pastisseria.
Quan vaig veure la pel·lícula Chocolat i després vaig llegir la novel·la de Joanne Harris en què està basada va ser com una revelació. Vianne Rocher està destinada a viatjar pel món, buscant sense èxit un lloc d'on no voldrà marxar. Mig francesa, mig maia, arriba a un petit i purità poble francés amb la idea de muntar una bomboneria. Vianne té l'habilitat de saber exactement quin és el bombó o el tipus de xocolata que necessita cadascú dels seus clients per canviar la seua vida. I amb ella arriba al poble la temptació, la rebelió, la provocació, el plaer i l'alegria.
Últimament unes quantes persones m'han dit que podria acabar fent com Vianne. Una d'elles ma mare que vol que faça arrels i que deixe d'anar amunt i avall però que quan estàvem a Granada em va tornar a dir que em veia com a Vianne, preparant galetes, pastissos i magdalenes. Res d'un gran negoci, no. Ni tan sols un negoci mitjà. Simplement un lloc bonic que es puga traslladar fàcilment, preparar els dolços, la xocolata calenta, el te, que també se'm dóna molt bé. Donar-li a cadascú el pastís que necessita, el te que li sentarà millor.
No sé cocinar cosas de madre. Pero soy muy buena haciendo postres. Y me encanta ver como otras personas se comen mis postres.
Siempre me han fascinado las pastelerías, aquel aroma dulce, aquella estética azucarada, los pastelitos perfectamente colocados en el escaparate, no saber qué elegir... Cuando era pequeña quería ser muchas cosas (la mayor parte del tiempo quería ser muchas cosas al mismo tiempo) y una de ellas era tener una pastelería.
Cuando vi la película Chocolat y después leí la novela de Joanne Harris en la que está basada fue como una revelación. Vianne Rocher está destinada a viajar por el mundo, buscando sin éxito un lugar de dónde no querrá marchar. Medio francesa, medio maya, llega a un pequeño y puritano pueblo francés con la idea de montar una bomboneria. Vianne tiene la habilidad de saber exactemente cuál es el bombón o el tipo de chocolate que necesita cada uno de sus clientes para cambiar su vida. Y con ella llega al pueblo la tentación, la rebelión, la provocación, el placer y la alegría.
Últimamente unas cuantas personas me han dicho que podría acabar haciendo como Vianne. Una de ellas mi madre que quiere que eche raíces y que deje de ir arriba y abajo pero que cuando estábamos en Granada me volvió a decir que me veía como Vianne, preparando galletas, pasteles y magdalenas. Nada de un gran negocio, no. Ni siquiera un negocio mediano. Simplemente un lugar bonito que se pueda trasladar fácilmente, preparar los dulces, el chocolate caliente, el té, que también se me da muy bien. Darle a cada persona el pastel que necesita, el té que le sentará mejor.
Per recomanació d'un amic cinèfil he vist una pel·lícula perfecta, La última estación. Explica l'últim any de vida de Tolstoi i el conflicte que s'estableix a conseqüència del testament de l'escriptor més o menys manipulat pels integrants del Moviment Tolstosià. El marc de tota la història és la doble història d'amor entre Tolstoi i la seua dona per un costat i un jove seguidor de l'escriptor amb una de les integrants del Moviment Tolstosià. El senyor Tolstoi va donar molta importància a la reforma educativa, a la vida vegetariana i al pacifisme, la desobediència civil i la no-violència convertint-se en la inspiració de Gandhi amb qui va mantenir correspondència. I mentrestant li va donar temps a escriure Anna Karenina...
He gaudit d'una companyia perfecta aquests dies. Els amics a casa. Notícies de Lisboa que escolte amb saudade infinita, em porten música i records i decidim que qualsevol bon amfitrió ha de rebre els seus convidats amb algunes paraules de Pessoa. És imprescindible. Parlem de viatges. Agost a Itàlia, setembre a Lisboa, octubre a Londres.
Hem anat a un concert perfecte al Teatre Grec de Barcelona. La brasilera Adriana Calcanhoto amb música de Vinicius, del mestre Caetano, de Bebel Gilberto, versions de Manu Chao, de Madonna... que bonic cantar en portugués. Senzillament perfecte.
Després d'acomiadar els meus convidats amb versos de Pessoa i fados d'Ana Moura he anat al teatre en perfecta companyia. Questi fantasmi, mig en italià, mig en castellà. Perfecta. Aneu a veure-la. Aneu en bona companyia o aneu sols. Però aneu al teatre. Riureu molt i us farà pensar una estona. Tot en la mateixa entrada.
Aneu a exposicions, a espectacles, a concerts... l'estiu està ple. A descobrir la ciutat, els racons més bonics de Barcelona. Vinga, que jo us acompanye.
Arriba el dia de l'actuació de dansa. Necessite un bon massatge i un genoll nou. Ja tinc part del vestuari i la música. Perfecte. Jo... no sé si seré perfecta! Després me'n vaig a Granada amb mama a desconnectar uns dies. Perfecte.
Música, llibres, viatges, pel·lícules, plans, filosofies diverses a diverses hores, bona companyia, bones converses, bona gent la que està lluny i la que està prop.
Sé que sóc afortunada amb els alumnes que tinc. Sé que tinc un dels millors treballs del món. Sé que estar dins de l'aula és una de les millors experiències que he tingut en el camp laboral. La meua classe, l'aula d'acollida, és senzillament genial. És una espècie de microclima en el conjunt de l'institut. Un petit món a part on l'objectiu final és que caminen sols, fora del microclima. Ens trobem de diferents països, colors, religions, famílies, ideologies... I al final tots aprenem de tots, tots cuidem de tots. Passem uns quants messos (9, 6, 4... cadascú els que li toquen...) assimilant, compartint, plorant, rients, enfadant-nos, reconciliant-nos, coneixent-nos, emocionant-nos, sorprenent-nos, aprenent... fins que arriba el moment d'incorporar-se plenament a les aules ordinàries. Al final, almenys per a mi, pesen més els bons moments que els altres. Que també n'hi ha, dels altres, no us penseu.
Que no m'agrada com està organitzat el sistema ho saben la majoria dels que em coneixen, que crec que les normes han de ser coherents, que qüestionar-les de manera creativa i pacífica és un valor interessant, que no crec en el corporativisme professional que m'obliga a defensar el que no puc defensar, que la burocràcia ens ofega la part humana, que no m'interessa un grup d'adolescents amb orxata en les venes que es limiten a memoritzar i repetir dades, que aspire a trobar-me en el camí amb esperits lliures, creatius, sensibles, solidaris, lluitadors, curiosos... que necessite gent que raone fins i tot o sobretot quan m'ha de contradir, que vull gent capaç d'assumir quan s'equivoca i rectificar, gent que aspire a anar sempre una mica més enllà, que respecte els drets de les minories, que comprenga que la diferència és un valor positiu.
Que no ens ho posen fàcil però les dificultats no haurien de ser un motiu per a que ells, els alumnes que ara em toca deixar, no continuen endavant.
I dins d'un parell de mesos alguns ens tornarem a trobar i altres no. Vindran alumnes nous i viurem noves aventures, tornaré a donar la cara per ells davant de qui siga sempre que ho considere just.
A dia d'avui crec que el curs que ve serà l'últim que passaré a l'institut. Per voluntat pròpia. Serà un curs de prendre decisions. I s'hauran de prendre abans d'abril.
Però de moment tinc dos mesos de vacances per davant més que merescuts on tinc intenció de descansar molt, llegir molts llibres, mirar moltes pel·lis i algunes sèries que m'han recomanat, viatjar molt, passar molta estona en la platja, menjar molts gelats, trobar-me molt amb els meus amics... Vaja, molt de tot!
La primera vegada que vaig veure El club de los Poetas Muertos jo tenía 15 anys i els millors professors que he tingut mai. Tenia uns quants Professor Keating a la meua vida. Vint anys després alguns estan i altres no. Alguns van morir abans d'hora perquè la vida moltes vegades és estranya. Amb alguns altres continue compartint bons moments com si no hagués passat el temps. Hi ha Mario, que em va ensenyar el que era la literatura i que va escriure el pròleg del meu primer llibre, hi ha Imma que em va ensenyar llatí, hi ha MºJesús que em va ensenyar grec, hi ha Empar i Cristina que em van ensenyar a parlar en valencià (les meues profes d'aula d'acollida!) hi ha Rodolfo que em va ensenyar mates, hi ha Marce que em va ensenyar anglès i moltes altres coses, hi ha Berni que em va ensenyar filosofia i a pensar molt, hi ha Sanjuan que es jubila aquest any i que em va ensenyar geografia... Els meus anys d'institut van ser molt intensos. Espere que algun dia els meus alumnes puguen mirar enrere i veure tot el que van aprendre durant aquest temps irrepetible.
I qui no s'ha emocionat alguna vegada veient el final de la pel·lícula?
Els dies estan plens de coses. Buscant un cert equilibri tracte de compaginar quotidianeitat i ingravidesa. Tinc un amic que insisteix sempre en dir-me que sóc massa etèria. Però no. Que va... És pura coincidència que sempre que sap alguna cosa de mi té relació amb la part menys pràctica de la vida. O potser és que tenim idees diferents del que és pràctic i del que no. De fet sempre que dic que sóc una persona pràctica hi ha algú que em mira amb cara d'incredulitat. Però es tracta sobretot de divergències a l'hora de definir practicitats i racionalismes. A mi, ells més que pràctics em semblen avorrits la majoria de les vegades.
Igual que la Reina Blanca d'Alícia pensava 6 coses impossibles abans d'esmorzar, jo intente fer cada dia coses pràctiques, frívoles i etèries, en parts no necessàriament iguals. No m'agrada la gent que és únicament una cosa. Quin avorriment limitar-se d'aquesta manera, ser només una cosa, penjar-se una etiqueta de "jo sóc així", quan evidentment és molt més divertit ser de diferents maneres segons la circumstància.
La primera circumstància d'avui és que tinc son, molta son, justament per una de les meues aficions menys etèries. He posat el despertador a les 6 del matí perquè volia veure el capítol final de Lost. No entraré en polèmiques. A mi m'ha agradat molt.
La segona circumstància és que després he anat a treballar en estat de shock. Quin final!! Però no se m'ha notat gens ni mica. La part més pràctica de mi mateixa. Anar a treballar.
La tercera circumstància és que després d'escriure això me'n vaig a classe de dansa. Un dels millors moments de la setmana sense dubte. La part més etèria.
La quarta circumstància és que després de ballar aniré al cine amb la Teresa a veure Perdona si et dic amor. Això no sé si entra en l'apartat pràctic o eteri. Sobretot amb la son que tinc avui. Tampoc no tenim massa clar si ens agradarà la pel·lícula. Però és italiana i enyorem Itàlia. I quan vaig anar a Roma el febrer passat vaig comprar un dels llibres de la trilogia en què es basa la pel·li.
Avui, a més, estic contenta perquè un alumne de batxillerat m'ha triat per ser la seua tutora del treball de recerca de l'any que ve. Sempre sóc tutora d'algun TR i m'alegra que m'ho demanen a pesar del temps que fa que ja no sóc la seua profe. Aquest noi farà un treball sobre Tim Burton així que estic especialment contenta perquè m'agrada molt i espere que serà divertit ajudar-lo.
Veieu com els dies estan plens de coses? I encara em queda una estoneta cada dia per baixar a la platja.
Pensant en el treball de Tim Burton (i ja que de moment no em dóna temps de tornar a mirar-me les pel·lis. Que gran Eduardo Manostijeras!) he rellegit La melancólica muerte de Chico Ostra, el seu petit llibre de contes i poemes on explica les històries tendres, tràgiques, macabres de nens estranys, inadaptats, monstruosos, entranyables...
Les meues nenes favorites són Chica Mirona que no podia parar de mirar i de mirar i de mirar fins que acaba donant vacances al seus ulls
i Chica Vudú que té aquesta pinta
Pel que fa als nens, em quede amb el pobre Chico Mancha i amb Chico Tóxico. Aquí teniu un dels videos que té com a protagonista Chico Mancha. Em fa sempre una peneta...
Fa unes setmanes vam aprofitar una d'aquelles fredes vesprades de dissabte amb què ens ha castigat l'hivern per veure una de les meues pel·lícules favorites, Cel sobre Berlín (Wim Wenders, 1987)
Berlín al meu record és una ciutat plena de sol i de llum, són els meus amics buscant un lloc on jo pogués menjar alguna cosa vegetal o un crêpe de Nutella, és el Pergamon Museum i totes les seues meravelles - en especial la porta d'Ishtar, que em va emocionar especialment. Babilònia... Iraq... com no emocionar-me?-
Berlín al meu record és el barri turc i el Kaffee und Kuchen per berenar -el cafè regular, els pastíssos extraordinaris-
Berlín també són els àngels Cassiel i Damiel, amb la seua vida en blanc i negre, observant els humans i animant-los a viure des de la seua invisibilitat. Cassiel sense poder evitar el suicidi del seu protegit. Damiel renunciant a ser un àngel quan s'enamora de la bella trapezista. Com m'agraden els trapezis!
I mentrestant els pensaments, el caos, la tristesa, la soledat, la mirada dels àngels invisibles per a tots excepte per als xiquets, el somriure breu, la desesperança, l'esperança, la renúncia, el sacrifici, l'escena de la biblioteca, la del metro, la del moribund...
