PAUL (VALÉRY) ESCOLTAVA UNA MÚSICA...

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

Paul Valéry (1871-1945)

Segurament era de nit. Segurament feia fred. Aquell fred sec i francès.

Paul acabava de fer 21 anys i segurament va sentir com es tancava una porta que no existia. El silenci absolut. Un amor obsessiu i fracassat. Madame de Rovira, la dona misteriosa que va fer que Paul no tornara a escriure poemes durant més de 20 anys.

Segurament Paul sempre tindria fred a partir d'aquell moment. I buscaria els versos que no escriuria entre llibres de filosofia i matemàtiques. Segurament passaria els seus dies com a funcionari buscant la paraula exacta que tornés a obrir aquella porta inexistent que es va tancar una nit freda d'aquell octubre de 1892.

Es vestiria cada matí amb l'abric de la racionalitat i l'escepticisme. Passaria el temps analitzant el moviment de les ballarines i de les ones del mar.

Fins que llavors un dia. El ritme, simplement el ritme. Les onades. La vida i la mort. Saber que el poema no s'acaba mai i abandonar-lo obrint una mica la mà. Com si fos un ocell ferit que s'anima a volar per fi.

El cementeri marí apareix l'any 1920. 28 anys després d'aquell octubre fred en què Paul Valery va decidir que no tornaria a escriure poesia.

Un dia li van preguntar pel procès d'escriptura. Paul sabia que podia haver parlat de filosofia i matemàtiques en aquell moment per explicar el seu poema. Va mirar lluny i va dir com si no li digués a ningú: S'escoltava una música dins del meu cap...

No us venen ganes de plorar?

DESGRALICITAT

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els meus alumnes de l'institut m'han regalat, molt encertadament, l'últim llibre de Kenizé Mourad, A la ciutat d'or i argent, una bella història d'amor i rebel·lió en la Índia del segle XIX.

La reina Hazrat Mahal lluita per alliberar el seu poble de l'ocupació anglesa al costat del seu amant clandestí en un entorn de guerra que els obliga a abandonar la luxosa vida que portaven fins aquell moment.

Ja no té ganes d'escriure poemes, tant com abans li agradava. Ella escrivia per alegrar els altres aportant-los bellesa i somnis, per transmetre idees, sentiments, parcel·les de vida, petites pedres en el camí de serenitat que cercava i que volia compartir. Hazrat Mahal no escriu per exhibir el seu dolor, li repugna el narcisisme malaltís de qui considera els seus miasmes tan dignes d'interès que vol que en tregui profit el món sencer. Què hi ha de més banal que la desgràcia? Tothom l'experimenta diàriament, Tothom se sent desgraciat. La felicitat, en canvi, és un art i des de temps immemorial els llibres i les escoles de filosofia han intentant traçar-ne els diferents camins. I ella s'inscriu en aquesta tradició.

I des de temps immemorial busquem la manera de convertir-nos en artistes de la felicitat mentre tractem d'alliberar-nos de la banalitat de sentir-nos desgraciats.

El fet extraordinari és observar l'espai que hi ha entre la felicitat i la desgràcia i quedar-se una estona, descansant en la bellesa de les coses estranyes, inexplicables, efímeres.

Deia Benedetti a Primavera con una esquina rota que mai hagués pensat que en la felicitat hi hagués tanta tristesa. I també que calia defender la alegría como una trinchera...

El punt de trobada entre l'exhibició del dolor a què es nega la reina Hazrat i l'exclusiva recreació d'una felicitat artificiosa es troba en els marges de la bellesa imperfecta de la desgralicitat.

O com sentir-se feliç i desgraciat al mateix temps i ser capaç d'explicar-ho d'alguna manera més o menys coherent.