Voldria quedar-me amb tots els petits detalls que ens regala el viatge entre Lisboa i Sintra. Sintra és aquella ciutat prodigiosa i màgica on convindria passar-hi més temps del que disposem. Els detalls són percebuts, intuits, inspirats. Hi ha alguna cosa més enllà del paisatge que ens impregna la pell i les idees. Podria tractar-se de la humitat de l'ambient hivernal, sí. Però ara que he aconseguit trobar-li un cert encant a la pluja voldria creure que aquesta humitat només és la guarnició del paisatge bellíssim que s'estén davant nostre.
Només arribar a Sintra, el nom d'un carrer ens recorda la presència de Lord Byron i les seues genialitats. Com m'agrada la gent del XIX! El concepte de gloriós Edén del poeta anglès pren tot el sentit mentre ens endinsem entre la boira. Palaus, muntanyes, pous que s'endinsen en les profunditats de la terra en una ruta inciàtica entre laberints subterranis i torres, la cova de Leda, els camis entre la pluja il·luminada per un paraigua blau que no era meu.
Sintra actualitza Lord Byron a la meua memòria. De la mateixa manera, mentre passegem per Lisboa tractem de no perdre tot allò que Sintra ha deixat impregnat en la nostra pell i en el nostre esperit. Ens banya una pluja persistent i càlida i ens banya l'omnipresència de Pessoa allà on mirem.
Però és Florbela (1894-1930) qui rep la majoria dels nostres pensaments quan anem i venim per carrers portuguesos. Florbela Espanca, apasionada i intensa, en vida i obra. Va morir suicidada als 36 anys, a la mateixa edat que va morir Lord Byron.
També als 36 anys va morir la filla de Lord Byron, Ada Byron (1815-1852) dona de talent extraordinari per a l'art i les matemàtiques que va imaginar com serien els nostres ordinadors actuals i va idear el primer llenguatge de programació.
Sempre que Lord Byron se m'apareix d'alguna manera tinc un record per Ada (que també és el nom de la meua neboda) i la seua vida intensa i breu.
