Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.
Hi havia molts soldats, dones venent verdura, turistes, nens oferint-nos dolços d'ametlla i mel. Jo jugava a tornar a casa i tu a tocar amb la punta del peu les línies invisibles de l'armistici. Les nostres pròpies línies verdes dibuixant una pau de mentida. Compraves tamarius a un home vestit de vermell i me'ls oferies com si fossin un tresor o el moment de demanar perdó.
La teva casa feia olor a missa armènia i no t'importava haver de esperar-me cada vegada que em perdia. Em dibuixaves en un paper mapes de colors amb fletxes, estrelles, creus, llunes ... Estaves segur que un dia arribaria puntual per sopar. Però em fugien les hores acaronant pedres i deixant missatges secrets en capelles d'esglésies on sabia que mai entraries.
Jerusalem era el principi de totes les històries que m'inventava a la posta de sol. La Porta de Jaffa, la Porta dels Lleons, la Puerta del Fems, la Porta d'Herodes ... A cada porta vaig deixar un missatge amagat. A cada font. A cada temple. Allà han de seguir, esperant que algú els desxifri.
Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.
Vam ser tan civilitzats com mai ho ha estat ningú mentre la posta de sol convertia Jerusalem en les restes d'un futur impossible. Des de llavors odio els tamarius i busco àngels sense nom en totes les esglésies del món.
Recordo la vida al Caire amb estupor, com si caminés enmig d'una foscor que no tenia sentit. Vaig arribar fugint de la boira i la boira em va perseguir fins al desert. M'alimentava a base de suc de mango, falafel i records. Mai vaig fer un creuer pel Nil en un vaixell ple de turistes però guardo a la memòria les tardes sense sabates a Al-Azhar, buscant ombra i calma a la ciutat infernal mentre desxifrava llibres escrits amb potetes de mosca.
Vaig arribar a ser tan infeliç en aquella ciutat com llarg era el camí que em separava d'Alexandria i el mar. 200 quilòmetres que recorria somnàmbula.Quasi no recordo el paisatge. Només la necessitat de fugir que m'acompanyava en tot moment, l'olor a menta, a autobús brut, a mar. Vaig odiar tant El Caire com vaig arribar a idealitzar Alexandria i els seus àngels coptes.
Vaig pelegrinar sonàmbula al Sinaí. Els israelites van passar quaranta anys al desert però jo vaig passar vuit hores amb febre en un autobús desitjant que s'obrissin totes les fronteres dels meus deliris. Crec que em van adoptar uns pastors beduïns i em vaig alimentar amb formatge i karkadé, vaig esquivar camells enfadats, vaig ser visitada pels fantasmes que pensava que havia deixat al Caire, vaig aconseguir pujar els tres mil esglaons que separaven el monestir de Santa Caterina del cim de la muntanya de Moisès. Vaig veure sortir el sol, em vaig asseure als peus d'una creu de fusta, vaig tancar totes les fronteres. Vaig deixar la meitat de la meva memòria entre els murs d'aquell monestir. No vaig entendre res. Vaig continuar sonàmbula fins que vaig aconseguir tornar al Caire. Sovint em sorprenen espurnes de bellesa llunyana entre els plecs d'una ferida mal curada. Només recordo les estrelles i un home que em parlava en grec abans de tornar al Caire.
Buscant la cova on la Sagrada Família s'havia refugiat en la seva fugida a Egipte, vaig descobrir una llibreria que feia olor a canyella i paper. El llibreter portava la creu tatuada al canell com la majoria dels homes que em vaig creuar al barri copte, blanc, daurat, brut i bonic. Em va explicar que la Verge s'apareixia en una església propera però que ell mai l'havia vist. Li vaig demanar una Bíblia en àrab i va trigar molta estona a trobar-la. Tota l'estona que vaig estar bevent el te que em va oferir. Em va dir que estava molt content de vendre'm aquella Bíblia, que estava segur que ens portaria sort als dos i que tornés un altre dia a beure més te.
Si Déu vol.
Si Déu vol.
Tres dies després vaig escapar del Caire.
Ho vaig deixar tot allà.
Dibuixem
els vectors d'un desig caòtic que ens porta d'un costat a un altre
de la ciutat. Ens desborda la sensació de conèixer-la bé, de saber
exactament quina cantonada hem de girar per trobar-nos de cara amb
nosaltres mateixos fa cinc, deu, quinze anys. Juguem a crear
paradoxes temporals, a creuar-nos amb els nostres jos passats i
futurs amb la sana intenció de provocar un col·lapse en el teixit
de l'univers. I que tot torni a començar.
Que
pugem de nou a aquell avió, que tornem a reconstruir la ciutat que
es reflecteix en tots els nostres miralls. Que sigui la primera
vegada que perseguim esquirols drogadictes a Hyde Park, que sigui la
primera vegada que ens acostem a insultar l'estàtua del malparit de
Peter Pan, que sigui la primera vegada que ens fem fotos a totes les
estàtues de la Reina Victòria que ens trobem. Que sigui la primera
vegada que conec l'artista rus i guapo que guardava els seus dibuixos
en una nevera al mercat de Camden. T'he d'explicar amb calma això de
Peter Pan. I la història de la Reina Victòria. T'he d'explicar per
què no suporto Camden.
O
podem simplement passejar amb calma pel parc més proper i buscar un
sol mig fugitiu que ens transformarà en flors gegants quan aparegui.
Flors humanes alçant una mica la barbeta, els ulls mig tancats i el
somriure petit, tímid, de qui ha passat massa temps vagant entre la
boira. T'hi has fixat? Quan surt el sol a Londres tot el món camina
una mica més lent i mira al cel transformat en gira-sol.
Abandono la solitud dels cementiris victorians, l'hora del te, la pluja que molesta amb delicadesa i tots els verds que provoca. Deixo enrere la veu de Neil, els antiquaris, els parcs, l'agraïment que sentim cada dia que surt el sol perquè surt poc. I arribo a Itàlia.
Pel Regne Unit m'agrada voltar sola perquè molt poca gent entenc exactament què vaig buscant. A Itàlia m'acompanya, segons l'època, la família, les amistats, les amistats de les amistats... La certesa inapelable de la porta sempre oberta, el cafè sempre a punt.
Arribar a Verona és com arribar a casa. Els mateixos carrers de sempre, la mateixa manera de perdre'm, de buscar el riu, els ponts, el nostre cafè Coloniale on descansar i posar-nos al dia, les llibreries, la porta del supermercat on si esperes el temps suficient passen coses boniques.
El més bonic de Verona és el riu Adige. El paisatge aquàtic, el Ponte di Pietra, Castelvecchio. Enrico, el profe de l'escola on vam venir fa tres anys a fer un curs s'italià, ens explica històries de la Segona Guerra Mundial: com els alemanys, sabent-se ja perdedors, van ordenar destruir tots els ponts de la ciutat, com van intentar salvar el Ponte di Pietra que n'era el més antic i com va saltar pels aires el 25 d'abril de 1945. Ens explica com el van poder reconstruir acabada la guerra de manera que semblès tan antic com era abans de destruir-lo. I de com el Ponte Vecchio de Florència es va salvar.
El riu dóna a la ciutat la vida i la mort. Parlem de les inundacions del segle XIX, dels herois, del molins de farina que ocupaven la riba, del costum veronés de menjar un gelat assegut vora el riu.
I al voltant del riu les places, la Piazza Bra, la Piazza Erbe... En la meva memòria la Piazza Erbe sempre romandrà com la primera vegada que la vaig veure decorada de Nadal: les llums, els dolços, la gebrada...
Fugiu de la Casa de Julieta i de la macabra decadència de posar-li un cadenat a l'amor. L'estàtua de Julieta és bonica i dolça però ningú la mira realment. Tropes de turistes zombificats entren sense mirar al pati de la casa, amb un somriure ridícul i quasi obscé. Tot el món es fa fotos amb l'estàtua de Julieta, tot el món embruta les parets amb frases ridícules, tot el món deixa un cadenat, un símbol de l'esclavitud, com a promesa amorosa d'eternitat. Però l'eternitat és mentida i menys si hi ha un cadenat pel mig.
Si Shakespeare aixequés el cap i veiés a què ha quedat reduida la seva poc original obra, aniria a ofegar les penes a la vora del riu Adige, sense dubte el paisatge més bonic de Verona.
Els nens no sempre han sigut nens. I per desgràcia encara no ho són a molts llocs del món. Sovint la infància és un lloc brillant i tenebrós alhora, els
objectes parlen, els monstres ens vigilen, els boscos apareixen plens
d'amenaces i de promeses davant nostre, els adults han oblidat la
seva pròpia infància, en el millor dels casos, i no ens poden
ajudar. També hi ha petits moments de triomf, rialles i dies
llarguíssims al sol. Però la lluita contra la foscor és
esencialment infantil.
El Museu de la Infància d'Edimburg es
pot visitar a la Royal Mile. La sorpresa i el corpreniment ens
acompanyaran durant tota la visita al llarg de les cinc plantes on
s'arrengleren tot tipus d'estris infantils i joguines. Des de
material escolar de finals del segle XIX fins a centenars de nines de
tot tipus i època, joguines musicals, visuals, bicicletes, vehicles
en miniatura, retallables, jocs de taula...
A part de l'extraordinària col·lecció
de joguines que des de 1955 s'exposen al públic, el museu també
recorda com era la vida dels nens del segle XIX i principis del XX.
Els que pertanyien a famílies
acomodades eren preparats per la vida adulta. Els que pertanyien a
les classes pobres treballaven a la mina o sobrevivien al carrer.
De tots els panells explicatius i
objectes que podem veure al museu m'ha colpit de manera especial
l'apartat dedicat al treball infantil al XIX i principis del XX: un
parell de sabates infantils, un barret amb llanterna i una nina
d'aspecte profundament trist. Una nina feta amb una sabata que pertanyia a un nen pobre dels suburbis de Londres de 1905. Una nina sense cara, una sabata vestida amb draps amb la que aquell nen tractaria de lluitar contra la foscor de la seva vida infantil.
Nina Sabata (1905) Museum of Childhood. Edinburgh. Scotland.
Sota d'aquesta nina-sabata tan trista
s'exposa un exemplar de The Water-Babies que Charles Kingsley va
publicar al 1863, dos anys abans de publicar-se Alice in Wonderland i
que vaig ressenyar al seu moment en aquest enllaç. Bell conte de fades on es descriu
el tracte que rebien els nens que netejaven xemeneies en aquella
Anglaterra que despertava a la industrialització mentre les fades
terribles dels contes infantil intentaven sense èxit salvar la seva
innocència.
El Museu dels Escriptors d'Edimburg és
un lloc petit i encantador, una mica amagat a la ciutat vella.
L'entrada és gratuïta, com tots els museus de gestió pública, i és
com pujar a un far per una escala de caragol estreta i empinada. Està
dedicat a tres dels escriptors escocesos més emblemàtics: Robert Burns, Robert Louis Stevenson i Sir Walter Scott.
Només entrar trobem la sala dedicada a
Scott (1771-1832). Manuscrits, el seu bastó, un floc dels seus
cabells! Scott va ser un gran exponent del romanticisme anglès i a
més va ser l'encarregat d'organitzar la històrica visita del Rei
George IV a Escòcia en la que es va aixecar la prohibició
d'utilitzar el vestit típic escocès. Amb els primers diners que va
guanyar gràcies als seus escrits es va pagar classes d'italià per
poder llegir en llengua original els seus poetes favorits.
A la primera planta hi ha l'exposició
dedicada a la vida i obra de Robert Burns (1759-1796) el poeta
nacional escocés. El escocesos encara celebren la Nit de Burns,el dia del seu naixement, el 25 de gener, a Escòcia i a qualsevol
lloc on hi hagi escocesos. És un sopar amb un ritual molt concret
que inclou plats tradicional, brindis, lectura de poemes, ball,
juraments de lleialtat a la Corona i exaltació emocionada dels
valors escocesos.
El soterrani està dedicat al R.L.
Stevenson (1850-1894), el meu favorit, creador de L'illa del tresor i
del Doctor Jekyll i Mister Hyde. Només volia dedicar-se a escriure i
a viatjar. I així ho va fer. També m'agrada molt la seva història
d'amor amb Fanny Osbourne. Va tenir una vida intensa, aventurera i
apassionant que el va portar a viatjar per Europa, Estats Units i les
illes del Pacífic Sud on els nadius li van donar el nom de Tusitala,
el que explica històries. La seva salut sempre va ser molt delicada
i va morir a Samoa als 44 anys. Al museu es poden veure moltes fotografies seves i objectes personals com un anell fet amb closca de tortuga amb el nom de Tusitala en plata.
A part del Museu dels Escriptors
Edimburg està plena de referències literàries. Molt prop de Calton
Hill hi ha una petita plaça que es diu Picardy Place i que quasi
passa desapercebuda. Aquí va nèixer Arthur Conan Doyle i actualment
hi ha una estàtua de Sherlock Holmes i un pub típicament britànic
que pren el seu nom.
A la ciutat vella hi ha un parell de
bars que es disputen l'honor de ser el lloc on J.K. Rowling va
començar a escriure Harry Potter: The Elephant i The Black Medecine Coffee.
Prop de la residència oficial de la
Reina, el palau de Holyrood, hi ha una església molt petita i molt
bonica., l'esglèsia de Canongate. Per dins està tota pintada de blanc i blau clar i els
primers bancs estan reservats per la família real. No té vitralls
ni apenes imatges i a la porta hi ha unes senyores encantadores que
t'expliquen tot el que vulguis saber. L'església és del segle XVII
i al costat hi ha un cementiri on hi ha soterrada Clarinda. El seu
nom real era Agnes MacLehose i va ser amiga i musa del poeta Robert
Burns de qui parlàvem abans. En realitat sembla que mai van arribar
a ser amants però sí que van tenir sempre una connexió bastant
especial, que van intercanviar moltes cartes i que Burns li va
escriure bonics poemes d'amor. La tomba de Clarinda no diu res. Només
el seu nom, la seva imatge gravada en la pedra i un roser florit als
peus.
Vaig saber qui era aquella dona
misteriosa cinc minuts després de sortir del cementiri perquè al
costat hi ha un saló de te preciós que es diu Clarinda's Tea Room i
que té un aire victorià molt particular. A la carta on pots triar
els tes i els pastissos dels berenar s'explica la història de
Clarinda. I es poden menjar alguns dels pastissos més bons d'Edimburg.
Aixecar la vista al cel quan surt el sol, esmaperduts, com davant d'un impossible, i formar part del drama quotidià de no saber si avui plourà només o plourà molt.
Els quadres que ens defineixen més enllà de la història que intuïm. Les veritats que no sabrem mai. La mirada trista, el dolor de la bellesa. Lady of Shalott, a la Tate Britain, fada maleïda, mirant el món a través del mirall que busquem sempre quan tornem a Londres. Només per tu, retornaríem.
Travessar el mirall. Boja partida d'escacs contra nosaltres mateixos. Esquivar totes les mòmies del British Museum fins arribar al mirall d'obsidiana a través del qual l'alquimista de la reina Isabel, John Dee, parlava amb els àngels.
Trobarem el mirall definitiu? El truc de màgia que per fi no serà un truc?
Mentrestant hi ha un pintor rus que ens espera a Camden. Guarda els seus dibuixos dins d'una nevera i ens explica històries d'arbres màgics.
Mentrestant hi ha la música, com una religió politeista que sobreviu més enllà del temps i dels temples. Si no escoltes la música quan camines per aquesta ciutat és que el fred t'ha matat. Si és així, marxa, has de marxar. Jo em quedaré aquí, respirant per tu.
Recordes quan la llibertat era entrar a totes les llibreries de Charing Cross?
El pitjor cafè del món, la pel·lícula que algun dia acabarem de veure.
El conte que algun dia acabarem d'escriure.
Tatuar-nos 1666 a l'esquena amb una frase que digui: Jo vaig sobreviure al Gran Incendi.
El lloc més bonic de Londres està a l'altre costat del mirall que continuem buscant per tots els antiquaris de Portobello.
Potser tot consisteix a deixar que passe febrer, a observar de reüll el llibre que llegeix el veí del metro, a no ser capaç de recordar els versos exactes d'aquell poeta perquè hi ha certes coses que s'han de recordar quan plou i ara no plou i l'aire brut ens tapa com una cortina de desmemòria i no ens deixa recordar per què era important deixar passar febrer, espiar el llibre del veí, recordar els versos d'aquell poeta...
No em trobaràs mai sota la pluja, ja saps. Esperarem rere els vidres d'aquesta cafeteria a Bloomsbury on ens amaguem sempre a planejar la millor manera de quedar-nos a dormir al Museu Britànic, acaronar la pedra Rosetta, perdre'ns entre tresors que resonen en la nostra ànima com campanes, com recordar un somni en blanc i negre on ja ens coneixíem sense saber-ho.
Deixar que passe febrer, tancar totes les portes de casa, alimentar gats que no són nostres, baixar al carrer a comprar un tros de pastís de xocolata abans que la pluja londinenca ens recorde totes les coses que hem decidit oblidar.
Ens rep amb boira i pluja, amb arbres il·luminats com estrelles caigudes.
A Verona roses petites sobreviuen al fred dels jardins públics, tantes flors, fulles daurades de tardor, aglans..
A Verona busquem cafeteries on seure a observar la gent que camina pels carrers humits dels somnis que somiem quan arribem a Itàlia.
A Verona compartim xocolata calenta amb mamasorriso i hores de conversa amable i fàcil.
A Verona hi ha Julieta esperant eternament Romeu, el balcó, la casa, la tomba... Julieta dolça que em recorda que sempre és millor evitar els amors suicides i impossibles. A pesar de tot Verona continua omplint-se de cors que bateguen, entre els mercats de nadal, llums com llàgrimes que decoren les places de la ciutat, olor de castanyes, torrons, nois d'ulls blaus que obliden pesar els plàtans al supermercat, compartir conversa amb Manuela , les classes a Linguait, descobrir llibreries, llegir poemes d'Erri de Luca, aprendre paraules noves, recordar paraules antigues, buscar el sol i el paisatge vora riu, xiprers, paisatge daurat, somiat.
Em quedaré una estona més aquí, prop de la Piazza delle Erbe, amb barret, guants i abric, sortirà la lluna, em quedaré dormida, prepararem cafè, recordarem pesar la fruita en el supermercat PAM de la Via dei Mutilati, decidirem noves rutes, descobrirem ponts, castells, contes... Em quedaré aquí una estona més...
23 Fitzroy Road, Londres. Sóc veïna de fades i suicides en aquest Londres estrany que m'atrapa. Continue fent equilibrismes en la doble vida que vincula Londres i Barcelona
Passe el mes de novembre pensant en Sylvia i William, buscant les paraules apropiades per explicar la història d'aquesta casa on ell somiava amb fades i ella es va suicidar. Em fallen els patrocinadors per aquest tipus d'aventures i decidisc tornar breument a Itàlia, per veure si la distància il·lumina el camí que hauré de seguir en aquest hivern que comença. Estrany hivern que no sabem on ens portarà.
De moment Verona m'espera. Bella com sempre.
El nord sempre és fred. Qualsevol dia començarà l'estiu en qualsevol lloc.
En la majoria de les ciutats on acostume a perdre'm voluntàriament hi ha un carrer que només conec jo.
A pesar de tot apareix als mapes. Però només jo el conec de veritat. Conec el seu autèntic nom i les múltiples esquerdes temporals que conformen el seu paradigma.
Sovint resulta difícil caminar per aquests carrers sense ensopegar amb personatges infinits, acolorits, arrodonits, amorosits, que ens ofereixen productes típics de la ciutat a canvi de poder compartir amb nosaltres una estona del seu temps petrificat. El secret està en no tenir pressa. Què pot haver més important que deixar que l'ànima rellisque per carrers de nom impronunciable? què importa perdre l'avió o perdre el cap? i sobretot, què importa perdre el temps si es tracta d'amarar-se d'històries antigues i futures i enlairar-se una mica, miraculosament, sense saber com, sense que importe, per destriar quina és la millor.
A cada ciutat hi ha un carrer impossible, de vegades improbable. Està en els mapes però no el reconeix quasi ningú. En aquests carrers hi ha les millors cafeteries, amb les millors magdalenes i altres coses d'esmorzar i berenar.
El secret està en no tenir pressa.
I en què no t'importe fer un avió amb el teu mapa inútil i enviar-lo volant ves a saber on.
I pel camí trobem postes de sol daurades, rius carregats d'aigua i llegendes, ponts indestructibles, places on descansar.
Hi ha llocs on sempre acabem tornant, puntuals, expectants. Hi ha ciutats que ens reben amb la voluntat de resistir totes les rutines que ens imposem, que ens fan caminar entre la seducció de les coses antigues i els espais oberts coberts de girasols, bellesa toscana, revisitada any rere any, redescoberta, redecorada en la memòria, redundant.
Són les mateixes places però no són les mateixes places.
Com deia Neruda, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. El temps antipàtic, Cronos maleit, que ens fa crèixer i ens fa canviar i transformar-nos i repassar amb ulls nous els paisatges antics. Les escultures de Michelangelo sempre seran les mateixes, presoneres de la seua pròpia immortalitat, les tombes imponents d'àngels dolorosos romandran per sempre a l'interior de la Santa Croce, San Miniato al Monte ens acollirà compassiu quan voldrem fugir de la multitud i als peus del seu cementiri contemplarem una vegada més la ciutat petrificada en la seua bellesa antiga.
I cada vegada buscarem àngels nous per les cantonades, cada vegada menjarem el millor gelat, la millor pizza, capturarem el mateix paisatge, la mateixa llum, el mateix pont endimoniat i indestructible, les mateixes places, les mateixes tombes. Però no seran les mateixes. Perquè nosaltres no serem iguals, tampoc. I hi ha llocs on cal tornar sempre per tornar-los a descobrir.
I ara continuaré buscant hipopòtams com una viatgera decimonònica que no oblida mai el seu paraigua ni la seua banyera.
Faig les maletes pensant en aquells viatges decimonònics de les meues heroïnes. Saber quan marxaràs però no quan tornaràs... quina meravella. Ni si tornaràs. Viatjar a cegues i en contra de tots.
Intente portar només coses útils a la maleta però no puc evitar recordar la genial Mary Kingsley (1862-1900) que va viatjar per Àfrica estudiant les tribus caníbals i descobrint noves espècies animals i que va portar amb ella des de Cambridge el seu paraigua. Un dia navegava per un riu de l'Àfrica Occidental i es va trobar amb un hipopòtam que volia tombar la barca. Sense saber què fer, va agafar el seu paraigua i va acariciar l'hipopòtam amb ell darrere de l'orella. L'hipopòtam, sorprés i extasiat, va marxar tranquil·lament sense tocar la barca.
Intente carregar coses útils a la maleta però sóc hereva moral de Mary Kingsley. No arribaré als extrems de la intrèpida May French Sheldon (1847-1936), experta exploradora a Kènia, que viatjava per Àfrica carregant amb la seua banyera i els seus plats de porcel·lana. Viatjant amb avions low cost és difícil portar la banyera damunt... però un paraigua per si em trobe un hipopòtam amb falta de carinyo potser sí que em cap...
Trobe a faltar els meus estius africans. Com Lady Anne Blunt, la deliciosa néta de Lord Byron i filla de la matemàtica Ada Byron de qui ja he parlat en alguna ocasió, visc entre l'enyor caòtic i inexplicable d'El Caire i la necessitat vital de perdre'm pels carrers de Londres.
Me'n vaig amb una maleta plena de coses útils. Amb l'ànim decimonònic de fer grans descobriments.
Ja us diré si m'he trobat un hipopòtam en les meues rutes obsessives entre Itàlia i Anglaterra.
O si acabe descobrint noves piràmides a la vora del Nil.
Arribar de nit, caminar de puntetes per no despertar ningú, serà veritat que es veuen les estrelles? és difícil veure les estrelles en aquesta ciutat però sí, aquesta nit és veritat que es veuen les estrelles i que les he travessat en un avió de paper per arribar a l'hora exacta i puntual, tan britànic tot, travessar Hyde Park esquivant esquirols i gent que corre, serà veritat que fa sol? és dificil trobar una mica de sol en aquesta ciutat però sí, fa sol, a pesar de tot, un sol d'aquells que no es creu ningú, com tantes coses increibles però certes, tantes coses que t'explicaria, Notting Hill ple de gent com sempre, com cada dissabte, les cases de colors, els antiquaris, la fruita brillant en el mercat, la llibreria blava on Hugh Grant i Julia Roberts s'enamoraven en una de les meues pel·licules favorites (La felicitat no és completa sense una cabra tocant el violí), caminar fins a Camdem i fer gamberrades postmodernes com comprar-li un quadre a un pintor rus només perquè té els ulls bonics i perquè guarda els quadres dins d'una nevera, com podem ignorar un home que guarda els quadres a la nevera? menjar hindú, música de The Smiths, fa fred i fa sol i sé que t'encantaria estar aquí i fer gamberrades i buscar desesperadament un cafè decent en aquesta ciutat d'infusions per berenar, i trobar-lo a la cafeteria de la Tate Britain, per fi un caputxino decent, jo he vingut a Londres només per veure aquest quadre, saps, The Lady of Shalott, dinar formatge brie amb melmelada de cranberries abans d'entrar al British Museum, saludar a Shiva i Parvati, matrimoni còsmic, amants eterns, Shiva creant el món mentre balla, Parvati mare de Ganesha filla de les muntanyes, Buda, Isis i Osiris, l'espill màgic de John Dee, berenar a Covent Garden, concert nocturn, Luca cantant la seua versió de The Scientist de Coldplay, la pell de gallina, sushi vegetarià, el metro ple de gent, entrar als pubs més canalles de la ciutat, i als més bonics, anar al teatre, recordar la nit que Elvis Presley, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis van tocar junts aquella nit de desembre del 56, It's only rock'n'roll but I like it, fer fotos en lloc prohibits sense que ens agafen, Brick Lane underground, Chinatown i més teatre, The Phantom of the Opera (Think of me, think of me fondly, when we've said goodbye...) no m'agrada massa la Tate Modern però sort que hi ha un quadre de Modigliani, anem a la National Gallery, Els Girasols de Van Gogh, passejar per Bloomsbury seguint el rastre de Virginia Woolf, i encara fa sol, i a la British Library també fan un cafè molt bo i hi ha les ulleres de Jane Austen, la lletra de Yesterday escrita a mà per Paul McCartney, el manuscrit d'Alicia en el País de les Meravelles, el Sutra del Diamant, Chaucer, Leonardo, i unes magdalenes enormes quan acabem d'admirar llibres i manuscrits, segur que hem de tornar a casa? encara fa sol, encara no ha plogut, hi ha Starbucks per tot arreu, i mercats on podem trobar qualsevol cosa a qualsevol preu, i encara no he trobat el que venia a buscar, i està tot ple de narcisos grocs i de música i de cupcakes, l'hivern aquí és llarg llarguíssim, i Charing Cross està plena de llibreries, ningú mira a ningú, ningú s'estranya de res, vols ser lliure? anem caminant, els carrers són tan bonics a aquestes hores, vols ser lliure? escolta una cançó de Smiths i explica'm què has fet mentres jo no estava.
To die by your side
Is such a heavenly way to die...
yo te llevo, prima, cuando pueda ser; de Venecia a los muelles de El Cairo yo quiero ser tu Corto Maltés.
La novia del corto se pasaba el día pensando en un hombre que nunca supo, vida, si le convenía.
Javier Ruibal. La novia del Corto.
Per als amants dels viatges, les aventures i els còmics, Corto Maltès és el nostre mite, el nostre sant patró. De mare gitana i pare anglès descobreix que no té línia de la fortuna a la mà i decideix dibuixar-la ell mateix amb una fulla d'afaitar. I així, amb l'ànima dels nòmades aventurers, recorre el món des què és a penes un adolescent durant les primeres i turbulentes dècades del segle XX: Egipte, Xina, Sudàfrica, Argentina, Itàlia, EEUU, Brasil, Irlanda, Somàlia, Etiòpia, Iemen, Rússia, Afganistan, Grècia, Suissa...
Cínic heroi romàntic i apassionat, pirata idealista, el mestre dels comiats i dels amors platònics. Precisament perquè no t'assembles a cap de les dones que he conegut, hauria volgut trobar-te sempre en qualsevol lloc, li diu a Pandora sabent que ella no el seguirà.
Però si hi ha una ciutat on descansa l'esperit immortal de Corto Maltès és sense dubte Venècia. La ciutat on sempre torna. Venècia serà el meu fi diu Corto amb la catedral de Sant Marc darrere seu.
I és a Venècia on sortosament s'acaba d'inaugurar el museu dedicat al nostre heroi, La casa di Corto Maltese
Per als que no entenem la vida sense viatges i aventures, sense la sensació de vertigen cada vegada que comencem a caminar cap a allò desconegut, pels que no acceptem els comiats perquè el viatge sempre ens acaba portant a les mateixes ciutats i als mateixos braços, pels que preferim dibuixar la nostra pròpia línia de la fortuna encara que sagne, Corto Maltès és el nostre heroi trist i solitari. El nostre somiador darrere dels seus somnis.
Perquè només un somiador és capaç de convertir els somnis en realitat.
Venècia m'espera com sempre però abans passaré uns dies a Londres aprofitant la setmana de vacances de Carnaval. Com m'agrada aquesta ciutat i cadascú dels seus racons. Llàstima de clima...
Encara vols vindre amb mi? Avisa'm quan estigues a punt.
T'estaré esperant, com sempre.
Si me dices adios en febrero piénsalo dos veces...
Pintada a la carretera. Davant de Villa Borghese, Roma. Estiu 2010.
Volar de nou.
Instal·lar-nos a l'hotel més surrealista on hem dormit mai i a pesar de tot sentir-nos bé, riure'ns de tot, passejar per Florència de nit, sense gent, què estrany, què passarà, lluna quasi plena, el millor tiramisú de postre, Florència als nostres peus des de la perfecta Cúpula de Brunelleschi, David sense cues, Ponte Vecchio, Botticelli i Leonardo, de nit fa fred, un músic de carrer canta versions de Beatles, Richard Marx i Led Zeppelin a la Piazza della Signoria, wherever you go, whatever you do, I will be right here waiting for you, i recordem els bons temps a Londres, la tomba de Beatrice i les cistelles on la gent deixa els papers amb els seus desitjos, beure caputxinos a totes les places, descobrir el millor gelat del món sencer.
tomba de Beatrice. Firenze.
Viatjar en tren fins a Roma, instal·lar-nos a l'hotel més petit i bonic on hem dormit mai, començar a deshidratar-nos, retrobar-nos amb les amigues, recordar com era Roma quan feia fred, passejar amb la Teresa entre les ruïnes de la Roma imperial mentre preparem activitats per fer amb els nostres alumnes quan comence el curs, ens agrada el nostre treball fins i tot quan estem de vacances, aventures als autobusos públics, papallones blanques i trobades inesperades a les excavacions d'Ostia Antica, anar a la platja de Lido i reconèixer que no ens agrada gens, gelats i més gelats, pizzes, risotto, tangos a la Piazza Navona, la Fontana de Trevi amb gent, la Fontana de Trevi sense gent, àngels i somriures prop del Vaticà, tangos al metro,una pel·li de Jennifer Aniston fugint de la calor, buscar l'ombra a Villa Borguese, comprar-nos tots els llibres i llibretes de la Feltrinelli, mantenir vincles en la distància, planificar nous viatges.
Tornar a casa amb els ulls plens de fonts, de places, d'històries.
Instalarnos en el hotel más surrealista donde hemos dormido nunca y a pesar de todo sentirnos bien, reírnos de todo, pasear por Florencia de noche, sin gente, qué extraño, que pasará, luna casi llena, el mejor tiramisú de postre, Florencia a nuestros pies desde la perfecta Cúpula de Brunelleschi, David sin colas, Ponte Vecchio, Botticelli y Leonardo, por la noche hace frío, un músico callejero canta versiones de Beatles, Richard Marx y Led Zeppelin a la Piazza della Signoria, wherever you go, whatever you do, I will be right here waiting for you, y recordamos los buenos tiempos en Londres, la tumba de Beatrice y las cestas donde la gente deja los papeles con sus deseos, beber capuchinos en todas las plazas, descubrir el mejor helado del mundo entero.
Viajar en tren hasta Roma, instalarnos en el hotel más pequeño y bonito donde hemos dormido nunca, empezar a deshidratarnos, reencontrarnos con las amigas, recordar cómo era Roma cuando hacía frío, pasear con Teresa entre las ruinas de la Roma imperial mientras preparamos actividades para hacer con nuestros alumnos cuando empiece el curso, nos gusta nuestro trabajo incluso cuando estamos de vacaciones, aventuras en los autobuses públicos, mariposas blancas y encuentros inesperados en las excavaciones de Ostia Antica, ir a la playa de Lido y reconocer que no nos gusta nada, helados y más helados, pizzas, risotto, tangos en la Piazza Navona, la Fontana de Trevi con gente, la Fontana de Trevi sin gente, ángeles y sonrisas cerca del Vaticano, tangos en el metro,una peli de Jennifer Aniston huyendo del calor, buscar la sombra en Villa Borguese, comprarnos todos los libros y libretas de la Feltrinelli, mantener vínculos en la distancia, planificar nuevos viajes.
Volver a casa con los ojos llenos de fuentes, de plazas, de historias.
Mi madre nunca me ha pedido que le traduzca nada de lo que escribo y ni mucho menos me ha pedido nunca que cambie de lengua para expresarme. Aunque le cuesta mucho, lee con paciencia mis libros y mis cosas y también las cosas que escribe en catalán alguna de mis amigas. Se le escapan palabras y tarda el doble, pero se lo lee todo. No tiene problemas con la comprensión oral pero con la lectura un poco sí. Hace unos días hablábamos de la muerte del poeta inglés Shelley de quien hable tiempo en el blog. Pero ella no era consciente de que hubiera escrito nada sobre Shelley. Ni sobre otras cosas. Y por primera vez me sugirió que podía bilingüizar el blog y así ella no se perdería algunas de mis reflexiones y además me leerían algunos de sus amigos que tienen curiosidad por conocerme. Así que he pensado hacer el experimento. A partir de ahora aparecerá el artículo en catalán y luego en castellano. Si me lo pide el vecino no lo hago pero si me lo pide mi madre…
Finalment va arribar el dia de l'actuació. I va ser tan bonic que vaig tenir ganes de no tornar a fer res més que no fos ballar. Tot el dia, amunt i avall, només ballant. El mar de fons, la lluna plena, tota la gent que va venir a veure'ns, la música sonant en la nit, les coreografies grupals, les individuals, la cançó que vaig ballar vestida de blanc, tan contenta... quina cançó tan bonica...
I després, mama i jo cap al sud, una mica de desconnexió i menys calor del que la gent diu. Calor, calor... clar! és que és estiu!! Seria notícia veure pingüins en l'Alhambra però 40ºC em sembla una temperatura normal per ser estiu. Dins de quatre messos estaré plorant de fred enfonsada entre mantes i abrics. Ara ha de fer calor!
I Granada continua bonica com sempre, la gent amable, la moreria perfecta, el barroc que no m'entusiasma, el te marroquí, poques tapes perquè nosaltres no mengem animalets, les vistes des de San Nicolás, l'Alhambra des del Paseo de los Tristes, milions de fotos, caminar amunt i avall per carrers que no estaven ni en el mapa, perdre'ns, trobar-nos, quantitats industrials de gelat de vainilla, espectacles de flamenc,Eva Esquivel ballant com una deesa, un japonés molt curiós que volia fer-se fotos amb mi (you are beautiful, mentre em feia reverències i li demanava permís a ma mare) la casa de Federico, el seu piano, l'escriptori preciós on va escriure les seues obres, els seus dibuixos, la seua mala lletra, les seues males notes de pèsim estudiant, els seus manuscrits, el seu paisatge, verde que te quiero verde...
Y fue tan bonito que tuve ganas de no volver a hacer nada más que no fuera bailar. Todo el día, arriba y abajo, sólo bailando. El mar de fondo, la luna llena, toda la gente que vino a vernos, la música sonando en la noche, las coreografías grupales, las individuales, la canción que bailé vestida de blanco, tan contenta... qué canción tan bonita...
Y después, mama y yo hacia el sur, un poco de desconexión y menos calor del que la gente dice. Calor, calor... claro! es que es verano!! Sería noticia ver pingüinos en la Alhambra pero 40ºC me parece una temperatura normal para ser verano. Dentro de cuatro meses estaré llorando de frío hundida entre mantas y abrigos. Ahora tiene que hacer calor! Y Granada continúa bonita como siempre, la gente amable, la morería perfecta, el barroco que no me entusiasma, el té marroquí, pocas tapas porque nosotras no comemos animalitos, las vistas desde San Nicolás, la Alhambra desde el Paseo de los Tristes, millones de fotos, andar arriba y abajo por calles que no estaban ni en el mapa, perdernos, encontrarnos, cantidades industriales de helado de vainilla, espectáculos de flamenco, Eva Esquivel bailando como una diosa, un japonés muy curioso que quería hacerse fotos conmigo (you are beautiful, mientras me hacía reverencias y le pedía permiso a mi madre) la casa de Federico, su piano, el escritorio precioso donde escribió sus obras, sus dibujos, su mala letra, sus malas notas de mal estudiante, sus manuscritos, su paisaje, verde que te quiero verde...
