RECORDS D'EGIPTE I UNA BÍBLIA EN ÀRAB

VERSIÓN EN CASTELLANO

Recordo la vida al Caire amb estupor, com si caminés enmig d'una foscor que no tenia sentit. Vaig arribar fugint de la boira i la boira em va perseguir fins al desert. M'alimentava a base de suc de mango, falafel i records. Mai vaig fer un creuer pel Nil en un vaixell ple de turistes però guardo a la memòria les tardes sense sabates a Al-Azhar, buscant ombra i calma a la ciutat infernal mentre desxifrava llibres escrits amb potetes de mosca.

Vaig arribar a ser tan infeliç en aquella ciutat com llarg era el camí que em separava d'Alexandria i el mar. 200 quilòmetres que recorria somnàmbula.Quasi no recordo el paisatge. Només la necessitat de fugir que m'acompanyava en tot moment, l'olor a menta, a autobús brut, a mar. Vaig odiar tant El Caire com vaig arribar a idealitzar Alexandria i els seus àngels coptes.

Vaig pelegrinar sonàmbula al Sinaí. Els israelites van passar quaranta anys al desert però jo vaig passar vuit hores amb febre en un autobús desitjant que s'obrissin totes les fronteres dels meus deliris. Crec que em van adoptar uns pastors beduïns i em vaig alimentar amb formatge i karkadé, vaig esquivar camells enfadats, vaig ser visitada pels fantasmes que pensava que havia deixat al Caire, vaig aconseguir pujar els tres mil esglaons que separaven el monestir de Santa Caterina del cim de la muntanya de Moisès. Vaig veure sortir el sol, em vaig asseure als peus d'una creu de fusta, vaig tancar totes les fronteres. Vaig deixar la meitat de la meva memòria entre els murs d'aquell monestir. No vaig entendre res. Vaig continuar sonàmbula fins que vaig aconseguir tornar al Caire. Sovint em sorprenen espurnes de bellesa llunyana entre els plecs d'una ferida mal curada. Només recordo les estrelles i un home que em parlava en grec abans de tornar al Caire.

Buscant la cova on la Sagrada Família s'havia refugiat en la seva fugida a Egipte, vaig descobrir una llibreria que feia olor a canyella i paper. El llibreter portava la creu tatuada al canell com la majoria dels homes que em vaig creuar al barri copte, blanc, daurat, brut i bonic. Em va explicar que la Verge s'apareixia en una església propera però que ell mai l'havia vist. Li vaig demanar una Bíblia en àrab i va trigar molta estona a trobar-la. Tota l'estona que vaig estar bevent el te que em va oferir. Em va dir que estava molt content de vendre'm aquella Bíblia, que estava segur que ens portaria sort als dos i que tornés un altre dia a beure més te.

Si Déu vol.
Si Déu vol.

Tres dies després vaig escapar del Caire.
Ho vaig deixar tot allà.

ELS LÍMITS DE L'ÀNIMA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.

Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.

La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:

I el tango aquest:



***

Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.

***

Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :

Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.

El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:

Yo tuve el placer de arder, de llenar mi destino.

EL SIGNIFICAT DEL MEU TATUATGE

VERSIÓN EN CASTELLANO

realitzat per Ismael Hidalgo

La serp, i en concret l'Uroboros, era un símbol sagrat en l'Antic Egipte. Només per això ja no em caldria justificar res més sobre el significat del meu tatuatge. Però hi ha més coses. A més, no es tracta d'un Uroboros qualsevol...

La serp egípcia, venerada com a divinitat, està lligada a mites solars, a la ressurrecció, la vida eterna i la reencarnació per la seva capacitat de canviar de pell. La cobra era el símbol del Faraó (hi havia una serp enterrada al costat de Tutankamon) les ballarines es movien com a serps i els rituals sagrats amb serps servien per aconseguir coneixements ocults... A l'Índia la serp es considera símbol de saviesa i de poder,  la bella Deesa de les Serps de la civilització minoica ens retorna al temps de les societats matriarcals, a Grècia, a Escandinàvia, a la Xina, a Mèxic, a Amèrica del Nord... des del Neolític fins els nostres dies la serp ha sigut adorada, incomprensa, maleida, beneida, satanitzada, respectada.

Dins del meu particular panteó espiritual hi ha tres serps: la Sagrada Serp egípcia, la Kundalini hindú i l'Uroboros, la serp que es mossega la cua.

L'Uroboros representa l'eternitat, l'infinit, la unió de la part material i la part espiritual, és la serp còsmica dels inicis que envolta el món amb els seus anells i equilibra l'energia masculina i la femenina. A més és un símbol alquímic de transformació, l'etern retorn, el cicle que acaba i que torna a començar, semblant al Samsara hindú i budista. No hi ha principi, no hi ha final.

Així que a l'hora de buscar el disseny del meu tatuatge tenia molt clar què és el que volia expressar i per què.

Buscant imatges d'Uroboros que m'agradaren vaig pensar en un primer moment fer-me el model que apareix al manga Full Metal Alchemist però li he vist a massa gent i volia alguna cosa més personal. Ismael, l'artista tatuador, em va ensenyar l'Ouroboros de la banda noruega de rock industrial Mortiis. Però al final m'he tatuat un Auryn que representa tot el que he explicat anteriorment sobre la serp i a més afegeix un parell de coses importants

Auryn és un talismà que apareix al genial llibre de Michael Ende, La Història Interminable. És el símbol de l'Emperadriu Infantil del món de Fantasia, una medalla amb les dues serps enroscades i la frase "Fes el que vulgues". Qui porta l'Auryn ha de ser respectat i la medalla li dóna al seu portador protecció absoluta. A més, quan el porta un ésser humà, Auryn li concedeix tots els seus desitjos. El risc és que l'humà pot arribar  a oblidar el món real i aleshores no podria retornar. El lloc on resideixen les persones que han oblidat com tornar al món real és La Ciutat dels Antics Emperadors. A més de ser una joia, Auryn és un lloc, una espècie de portal que sosté l'orde de l'univers i que representa la connexió entre el món dels humans i el món de Fantasia.

Les serps sagrades de l'Auryn ens mantenen units als nostres somnis, a la capacitat de crear, ens recorden que hi ha alguna cosa més que la grisor del món que ens envolta la major part del temps, és el símbol dels que lluiten per sobreviure a la mediocritat, a la banalitat, dels que pensen que l'Art i els Somnis  en qualsevol de les seues formes ens salvarà del No Res, del Buit, de la Decadència. Igual que Bastian a La Història Interminable. Auryn i les seues serps ens recorden el camí per tornar a casa i fer realitat els nostres desitjos.

Així és que tot això és el que representa el tatuatge que porte a l'esquerra del melic.

Gràcies a Ismael per haver sabut dibuixar tan bé el que jo volia, a Roger per donar-me xocolata mentre me'l feia i als dos per aguantar els meus crits de dolor durant el procès.

M'encanta com ha quedat!

CONFESSIONS A LA VORA DE LA TOMBA D'STEVENSON...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.

Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?

En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.

La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.

El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.

Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!

Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!

I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.

Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....

Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)

EVA ESCRIU DES DEL CAIRE

VERSIÓN EN CASTELLANO

Avui fa 70 anys que es va suicidar la trista i brillant Virginia Woolf deixant-li al seu marit una d'aquelles cartes personals que m'agrada col·leccionar: Et dec tota la felicitat de la meva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que hem sigut nosaltres. I després es va llançar al riu amb les butxaques plenes de pedres. Feliç i desgraciada al mateix temps.

Aquesta idea de la felicitat em fa recordar una altra petita joia de la també britànica Eva Hume, una d'aquelles dones que sentia haver nascut en una època que no li corresponia. Aventurera, rebel, inconformista... Escrivia, ballava, viatjava, discutia, somiava amb viure en països exòtics que tan de moda estàven al segle XIX... A finals de 1871, Eva es trobava a El Caire on havia d'assistir a l'estrena de l'òpera Aida acompanyada per l'home amb qui la seva família volia casar-la. Però ella estava enamorada d'un jove aspirant a poeta, Samuel Jones, amb qui intercanviava cartes, poemes, contes i aventures diverses, per a desesperació de la família d'Eva que feia tot el possible per separar-los.

Precisament des del Caire escriu Eva i a més de proporcionar-nos algunes de les visions de l'Egipte decimonònic més interessants que he llegit, li explica a Samuel quant el troba a faltar. Entre les descripcions dels encantadors de serps, dels mercats, dels aromes de la ciutat (no sempre agradables) hi ha una Eva desesperada per la distància que la separa de Samuel.

Samuel, com és el teu hivern lluny de mi? jo sóc feliç i desgraciada al mateix temps. Feliç per ser testimoni de les meravelles que amaga aquest país. Desgraciada perquè vull compartir-les amb tu, només amb tu. I estic tot el dia envoltada de gent que m'asfixia i que m'obliga a comportar-me com si anessim a prendre el te amb la reina Victòria en persona. Quin avorriment! Samuel, quant et trobo a faltar! No puc esperar la teva resposta. Vull que estiguis aquí. O en qualsevol altre lloc. Però que estiguis amb mi. No vull que tornem a enfadar-nos. Escriu-me i explica'm moltes coses, totes les coses que t'han passat en la meva absència, totes les coses que has pensat, que has imaginat. Enyoro que m'expliquis els teus somnis. Sóc feliç i desgraciada, Samuel. Saps com és el meu hivern sense tu? No tinc ganes d'escriure versos ara. Només de veure't i de que em diguis que em trobes a faltar. El pròxim viatge el farem junts. No em casaré. Prepara't per l'escàndol. Em diràs que em trobes a faltar? Em tornaràs a preguntar si sóc feliç perquè pugui contestar-te que només si tu estàs prop? Fa dos dies em vaig espantar molt perquè pensava que havia perdut el collar que em vas regalar. Me'n recordo de tu encara que no el porti però sentir-lo prop del meu cor em tranquilitza quan la realitat m'asfixia. Vine amb mi i canvíem la realitat. Salva'm d'aquesta pressó. Encara no hem trobat la resposta a totes les nostres preguntes.

I efectivament, Eva va viure la seva vida escandalosa i poètica, al marge de tot el que s'esperava d'ella, sentint-se feliç i desgraciada al mateix temps. No es va casar amb aquell home, li va donar un disgust de mort als seus pares, li va agradar moltíssim l'estrena d'Aida però més li agradaven els encantadors de serps i les teteries dels carrerons del Caire, va viatjar amb Samuel per mig món dedicant-se als treballs més diversos i curiosos. I es van estimar fins al final.

Però aquesta és una altra història...

FORATS NEGRES

VERSIÓN EN CASTELLANO


Llegia l'altre dia una entrevista a l'escriptora Cristina Fernández Cubas que acaba de reeditar el seu llibre de contes Cosas que ya no existen. Diu que la realitat està plena de forats negres. A mi m'ho van a explicar...

***

Estic molt contenta perquè la nostra meravellosa Trini, la profe de dansa, ha decidit quedar-se fins a final de curs. Continuem aprenent coses noves, preparant pròximes actuacions... Aquesta setmana tocava treballar amb vels. Ens explica que és l'estela del cor, que és com un amant que vola darrere nostre si fem els passos correctament i respirem correctament. Si actuem correctament la simbiosi amb el nostre vel-amant funcionarà. Si no, acabem enredades en un tros de roba que se'ns enganxa a l'esquena, als braços, a les cames. Com em va passar a mi dissabte. El meu vel i jo no ens vam entendre en absolut. Quasi ni me'n recorde de com es feia per respirar. Així que de volar, ni parlem...

***



Nobody said it was easy...

***

Un parell de dies abans d'entrar a la cova de les serps ell li va tornar a preguntar què havia somiat.
Ella, encara tremolant d'angoixa pel malson, li va explicar:
-Egipte cremava, Egipte s'enfonsava i tu em traïes.
Ell va fer un mig somriure mentre s'estirava com un gat mandrós.
-Això és impossible, i ho saps. Egipte no caurà. I jo no et trairé mai.
Ella va sospirar.
-Tens raó... això no pot passar mai...

***

CARTES DES DE L'ABISME

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.

M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.

Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.

......................................................................................................

Estimat,
encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
                                                           (Cartes d'Isis Iskandariyya)

....................................................................................................

Que avorrit és ser civilitzat algunes vegades...




No sabré mai què és el que saps de mi,
Ni en quina veritat hem estat junts,
Ni si hi serem per sempre.

Joan Margarit





                                                                             

VINE, DEESA DAURADA...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Vine, deesa d'or, tu que t'alimentes de càntics,
tu, el teu cor s'omple de danses,
tu, a qui la l'alegria fa resplendir a l'hora del repòs
i a qui les danses alegren durant la nit...

Oració a Hathor.

Ningú va saber mai per què les serps no la van voler tocar... per què somreia amb la mirada perduda quan va sortir de la cova on havia vist el passat i el futur, per què acaronava l'amulet de lapislatzuli que portava al voltant del coll, per què no es resistia si sabia que el seu final estava pròxim.

Recordava la primera vegada que ell li havia demanat veure-la ballar, amb el permís de la divina Hathor

les nits vora el riu que tant estimaven, contemplant les estrelles

els contes que ell li explicava

les discusions amb els grecs, les preguntes, les respostes, els interrogants...

-I si no hi ha una altra vida?.- preguntava ell.

I ella sentia com tot el que coneixien estava a punt de desaparèixer, com en els seus somnis estranys, foc, crits, sang... Si algú t'escolta...

-I si marxem?.- preguntava ell.- Marxem amb els grecs, anem a veure el mar.

Li passava un dit per l'esquena despullada i ella tancava els ulls i pensava com seria viure en un altre lloc.

-I si no hi ha una altra vida?.- tremolava ell.- no ens tornaríem a veure?

.................

Quan les vores del Nil van començar a omplir-se de grecs fent preguntes sobre l'ànima, ella va saber què havia de fer.

-Segur que ens tornarem a veure.- li deia i l'abraçava molt fort per consolar-lo, com feia ell quan ella es despertava desorientada sense saber si estava en el passat o en el futur.

Ella va parlar amb els mestres grecs i els va dir exactament què havien de fer, on havien d'anar, quines eren les paraules exactes que havien de dir-li i que ell havia d'aprendre per assegurar-se que es tornarien a trobar en algun lloc, en algun temps...

.....................

I va deixar de respirar.

....................

El cel i les estrelles fan música per Tu.
El sol i la lluna resen per Tu.
Els Déus t'exalten
Les Deeses canten per Tu

Inscripció al Temple de Dendera.
Periode Ptolemaic

LA COVA DE LES SERPS

Versión en castellano

Els jocs de la memòria són estranys. I ella recorda coses que ningú més sembla recordar. Recorda amb porositat onírica, sense temps, sense espai. Per això ha acabat desenvolupant una antipatia protectora cap al concepte temps, per pur instint de supervivència. Sembla ser que recordar més enllà del temps provoca desorientació, confusió de conceptes i una mica de mal de cap.

I així és com ella contempla en els ulls d’ell el reflex d’un foc antic, la barreja despietada del present i del passat. Ella recorda els pactes, el sabor de la sang, les vegades que ell va morir en els seus braços, les vegades que ella va morir en els seus braços, recorda cada vegada que es van besar per primera vegada, recorda el naufragi, recorda la tortura abans que la traició, recorda tots els somriures, totes les certeses, tots els paisatges que han fet seus, recorda totes les vegades que ell ha deixat de recordar. Recorda el pacte. El silenci. L'oblit.

Recorda el comiat a les portes del temple. Fugir o morir. El pacte. Ens tornarem a trobar. Hathor ens protegirà. Ell jugava amb els seus cabells i li feia l’última pregunta. Ella no podia contestar i li deia: Sempre cuidaré de tu, fins i tot quan no voldràs, fins i tot quan no te’n recordes. Ell li deia les paraules exactes, la clau per recordar-ho tot. Ella somreia com somriuen els guerrers abans de l’última batalla, pensant en com podria superar el dolor si ell no era capaç de saltar més enllà del temps, de mirar-la als ulls, de recordar-la. Que faràs? on aniràs? On ens tornarem a trobar?

Ella va creuar les portes del temple sabent que tot el que ara estimaven s’enfonsaria sota l’arena del desert. Ballaria davant de les divinitats, seria jutjada i comdemnada, entraria en el territori de la desmemòria, li tallarien els cabells, li arrancarien l’ànima. La farien entrar en la cova de les serps, a fosques.

Ballava ondulant, mirant més enllà de l’infinit, del dolor.

Ballava per salvar-lo a través de ciutats que encara no existien.

Ballava en silenci al ritme de músiques que ningú entenia.

Ballava i en algun lloc començava una guerra.

Ningú va saber mai perquè les serps no la van voler tocar.