NO ESCRIVIM POEMES

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

En realitat no escrivim poemes.

Només els records de tot allò que mai va poder ser, de tot allò que mai vam arribar a ser.

DEIXAR QUE PASSE FEBRER

VERSIÓN EN CASTELLANO

Potser tot consisteix a deixar que passe febrer, a observar de reüll el llibre que llegeix el veí del metro, a no ser capaç de recordar els versos exactes d'aquell poeta perquè hi ha certes coses que s'han de recordar quan plou i ara no plou i l'aire brut ens tapa com una cortina de desmemòria i no ens deixa recordar per què era important deixar passar febrer, espiar el llibre del veí, recordar els versos d'aquell poeta...

No em trobaràs mai sota la pluja, ja saps. Esperarem rere els vidres d'aquesta cafeteria a Bloomsbury on ens amaguem sempre a planejar la millor manera de quedar-nos a dormir al Museu Britànic, acaronar la pedra Rosetta, perdre'ns entre tresors que resonen en la nostra ànima com campanes, com recordar un somni en blanc i negre on ja ens coneixíem sense saber-ho.

Deixar que passe febrer, tancar totes les portes de casa, alimentar gats que no són nostres, baixar al carrer a comprar un tros de pastís de xocolata abans que la pluja londinenca ens recorde totes les coses que hem decidit oblidar.

QUALSEVOL DIA ARRIBARÀ UN ANY NOU

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

ENGLISH VERSION

 Qualsevol dia arribarà un any nou i ens trobarà contemplant el foc des de l'entrada de la cova on comença tot.

On comencem a transformar-nos en la llegenda que algú escriu en fulls de paper invisible.

On comencem a convertir-nos en el somni del nòmada que acarona el vent amb les seues pestanyes. 

On comencem a convertir-nos en l'esperança de qui no té por i sap que ha de sortir de la cova perquè comence tot.

Qualsevol dia arribarà un any nou i ens trobarà inventant paraules noves, canviant el nom de les coses que ja existeixen, aprenent idiomes antics que només parlen les fades bones dels contes infantils.

Qualsevol dia arribarà un any nou i no ens n'adonarem. 

Perquè canviarem el rellotge per la brúixola.

Perquè no ens importarà saber quina hora és sinó cap on hem de caminar.

No enyorarem res perquè tot serà nostre.

ELS LÍMITS DE L'ÀNIMA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.

Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.

La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:

I el tango aquest:



***

Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.

***

Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :

Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.

El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:

Yo tuve el placer de arder, de llenar mi destino.

NO QUEDARÀ RES

VERSIÓN EN CASTELLANO

Et recorde com una criatura quàntica. Presència entròpica, matèria morta, la poesia estranya del teu caos reordenant alfabets.

Com un univers que esclata de lluny i ens inunda amb planetes mal col·locats.

Demà no quedarà de tu ni la majúscula del teu nom.
Ni la metàfora de la teua absència.

TORNANT A VILASSAR DE MAR

VERSIÓN EN CASTELLANO

Era l'any 2004 i jo portava una temporada anant-me. Perquè jo quan me'n vaig sempre me'n vaig per sempre. Encara que sempre acabe tornant. Supose que per tenir l'ocasió de tornar a marxar. La qüestió és que els meus estudis i treballs m'havien portat de Marroc a Egipte, d'Egipte a França, de França a Itàlia, d'Itàlia a València i torna a començar... Fins que en algún moment estrany i inesperat es va trencar el bucle i vaig anar a parar a Barcelona. Em van trucar per dir-me que tenia 24 hores per incorporar-me a treballar de profe a Vilassar de Mar i per alguna raó misteriosa vaig acceptar i em vaig presentar a l'institut. El curs que vaig passar a Vilassar va ser una de les millors experiències professionals que he tingut. Tenia un grup d'alumnes de 4r d'ESO i de Batxillerat genials. A Vilassar em vaig reconciliar amb moltes coses, vaig conèixer gent meravellosa, vaig aprendre moltes coses. En principi anava per 15 dies. Però vaig acabar feliçment el curs i em van enviar cap al Garraf, a l'altra punta. També venia només per 15 dies. I ja porte quasi 7 anys. La temporada més llarga que he passat mai en un lloc des què em vaig independitzar.

A Vilassar vaig conèixer a Ricard, un d'aquells alumnes amb els que encara mantinc contacte d'una manera o una altra. Potser amb ell de manera més intensa perquè des del primer moment va ser molt fàcil estimar-nos. Era genial amb 16 anys i és genial amb 23. En tot aquest temps hem compartit converses, projectes, secrets, músiques, alegries, tristeses, cafès, dinars... ens hem felicitat aniversaris quan facebook encara no existia i hem sabut que encara que estiguessim en l'altra punta del món sempre ens acabaríem retrobant per explicar-nos les nostres aventures i fer-nos una bona abraçada.

Per això quan em va demanar que participés com a jurat en els Jocs Florals de l'escola on treballa actualment no em vaig poder negar.  I és que enguany hem hagut de celebrar Sant Jordi quan hem pogut! quin desastre de dates amb la Setmana Santa pel mig! Vaig estar llegint contes de criatures entre 6 i 12 anys i m'ho vaig passar molt bé perquè va ser una experiència totalment nova per mi i la imaginació de les personetes a aquestes edats és molt divertida. I divendres passat vaig tornar a Vilassar, recordant el camí que feia fa 7 anys per anar a l'institut amb els meus alumnes genials, artistes tots d'una manera o d'una altra. Els carrers, les cafeteries, la mar... tot està més o menys igual. Potser és que no ha passat tant de temps. Però han passat tantes coses!

I vam repartir els premis, les roses, els llibres, els diplomes... vam veure moltes criatures de 3, 4, 5 anys mirant sorpresos tot el que anava passant a l'escenari, vam riure molt, vam posar-nos al dia, Ricard i jo, davant d'un cafè, explicant-nos totes les coses que sabem que ens podem explicar, com sempre. Em va fer molta il·lusió saber que quan se'n va anar a treballar a Sudamèrica es va emportar un llibre meu a la maleta.  No importa el temps que fa que no ens hem vist. Sempre estem.

Era genial amb 16 anys, ho és ara amb 23 i ho serà sempre.

No em vaig equivocar. No ens vam equivocar.

Si em dóna permís ja faré publicitat del seu blog i veureu com tinc raó...

TAKE ME BACK TO THE START

VERSION EN CASTELLANO

Te espero en el instante en que mis frases me desnudan.
Quique González

Recordes la barca? no, clar que no, si no recordes com era la vida vora el Nil com hauries de recordar quan teníem una barca i anàvem d'illa en illa adorant déus olímpics? El teu somriure era bell, amb aquella bellesa estranya que té el minut abans de retrobar-nos, el moment exacte en què decidim afegir més pàgines a la història. El teu somriure és bell, encara, a pesar de tot. A pesar dels segles que fa que no tenim barca.

La llibertat eren peixos de plata retallant-se contra l'aire pur. Tu pescaves i jo cantava. El mar que compartíem i que segurament no recordes. Que estranys els records... despertar-se un dia i entendre l'obsessió de viure prop del mar i la por a submergir-me. Mirar fixament l'horitzó esperant veure arribar la nostra barca. No entraré si no estàs prop per salvar-me de nou. Recordes el naufragi? Sort que estaves prop. Sempre estaves prop.

Hi ha deserts, hi ha illes perdudes, temples a Afrodita, ciutats sorolloses i brutes, muralles, boscos amb coves... en quins altres llocs t'hauré de tornar a esperar? Com puc fer per ordenar els records si no m'ajudes?

No t'imagines les poques ganes que tinc d'odiar-te. Entre els besos i l'oblit continue preferint els besos. Que com tot el món sap ho curen tot.

FORATS NEGRES

VERSIÓN EN CASTELLANO


Llegia l'altre dia una entrevista a l'escriptora Cristina Fernández Cubas que acaba de reeditar el seu llibre de contes Cosas que ya no existen. Diu que la realitat està plena de forats negres. A mi m'ho van a explicar...

***

Estic molt contenta perquè la nostra meravellosa Trini, la profe de dansa, ha decidit quedar-se fins a final de curs. Continuem aprenent coses noves, preparant pròximes actuacions... Aquesta setmana tocava treballar amb vels. Ens explica que és l'estela del cor, que és com un amant que vola darrere nostre si fem els passos correctament i respirem correctament. Si actuem correctament la simbiosi amb el nostre vel-amant funcionarà. Si no, acabem enredades en un tros de roba que se'ns enganxa a l'esquena, als braços, a les cames. Com em va passar a mi dissabte. El meu vel i jo no ens vam entendre en absolut. Quasi ni me'n recorde de com es feia per respirar. Així que de volar, ni parlem...

***



Nobody said it was easy...

***

Un parell de dies abans d'entrar a la cova de les serps ell li va tornar a preguntar què havia somiat.
Ella, encara tremolant d'angoixa pel malson, li va explicar:
-Egipte cremava, Egipte s'enfonsava i tu em traïes.
Ell va fer un mig somriure mentre s'estirava com un gat mandrós.
-Això és impossible, i ho saps. Egipte no caurà. I jo no et trairé mai.
Ella va sospirar.
-Tens raó... això no pot passar mai...

***

VINE, DEESA DAURADA...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Vine, deesa d'or, tu que t'alimentes de càntics,
tu, el teu cor s'omple de danses,
tu, a qui la l'alegria fa resplendir a l'hora del repòs
i a qui les danses alegren durant la nit...

Oració a Hathor.

Ningú va saber mai per què les serps no la van voler tocar... per què somreia amb la mirada perduda quan va sortir de la cova on havia vist el passat i el futur, per què acaronava l'amulet de lapislatzuli que portava al voltant del coll, per què no es resistia si sabia que el seu final estava pròxim.

Recordava la primera vegada que ell li havia demanat veure-la ballar, amb el permís de la divina Hathor

les nits vora el riu que tant estimaven, contemplant les estrelles

els contes que ell li explicava

les discusions amb els grecs, les preguntes, les respostes, els interrogants...

-I si no hi ha una altra vida?.- preguntava ell.

I ella sentia com tot el que coneixien estava a punt de desaparèixer, com en els seus somnis estranys, foc, crits, sang... Si algú t'escolta...

-I si marxem?.- preguntava ell.- Marxem amb els grecs, anem a veure el mar.

Li passava un dit per l'esquena despullada i ella tancava els ulls i pensava com seria viure en un altre lloc.

-I si no hi ha una altra vida?.- tremolava ell.- no ens tornaríem a veure?

.................

Quan les vores del Nil van començar a omplir-se de grecs fent preguntes sobre l'ànima, ella va saber què havia de fer.

-Segur que ens tornarem a veure.- li deia i l'abraçava molt fort per consolar-lo, com feia ell quan ella es despertava desorientada sense saber si estava en el passat o en el futur.

Ella va parlar amb els mestres grecs i els va dir exactament què havien de fer, on havien d'anar, quines eren les paraules exactes que havien de dir-li i que ell havia d'aprendre per assegurar-se que es tornarien a trobar en algun lloc, en algun temps...

.....................

I va deixar de respirar.

....................

El cel i les estrelles fan música per Tu.
El sol i la lluna resen per Tu.
Els Déus t'exalten
Les Deeses canten per Tu

Inscripció al Temple de Dendera.
Periode Ptolemaic

QUANDO A ALMA NÃO É PEQUENA

Es fa de nit aviat, comença a fer fred. Però els dies estan plens de moments brillants i per les nits continuem ballant per espantar la foscor.

Aquests dies la profe ens fa treballar les improvisacions. Sortir del camí marcat, de la coreografia dissenyada, no és fàcil. Hem de deixar enrere totes les idees preconcebudes del que està bé i del que està malament i atrevir-nos a caminar per on no havíem caminat fins ara. No sabem on ens portarà la melodia. No sabem quin serà el següent pas. El moviment dels braços, ens diu Trini, naix del cor. El cor no té por de les coses desconegudes. Està desitjant anar cap a les coses desconegudes. Capbussar-se en la sorpresa, en allò inesperat, en el moment irrepetible. Li encanten les coses desconegudes. El cap té por, necessita la coreografia, necessita que li diguen quin és el següent pas, si toca anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Aquests dies aprenem a improvisar, a escoltar la melodia i a deixar que el moment siga únic, irrepetible. A que l'acció comence en el cor i no en el cap.

.........................................

Fa uns quants dies, més o menys a la mateixa hora, em saluda una senyora pel carrer. Cada vegada és una senyora diferent i tinc la sensació que les conec. Elles a mi em coneixen, això és evident, i em saluden amb entusiasme. Jo no tinc ni idea de qui són ni de què les conec. Cada dia una senyora diferent. Encantades de saludar-me. Tinc la sensació d'estar dins d'un conte de Pere Calders.

.............................................

Enyore ciutats en les que no he estat mai.

..............................................

Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Fernando Pessoa.

.............................................

Tots els camins que hem de recòrrer sense coreografia. L'instant únic, intangible, impermanent, que ens salvarà del fred una vegada més.

LA COVA DE LES SERPS

Versión en castellano

Els jocs de la memòria són estranys. I ella recorda coses que ningú més sembla recordar. Recorda amb porositat onírica, sense temps, sense espai. Per això ha acabat desenvolupant una antipatia protectora cap al concepte temps, per pur instint de supervivència. Sembla ser que recordar més enllà del temps provoca desorientació, confusió de conceptes i una mica de mal de cap.

I així és com ella contempla en els ulls d’ell el reflex d’un foc antic, la barreja despietada del present i del passat. Ella recorda els pactes, el sabor de la sang, les vegades que ell va morir en els seus braços, les vegades que ella va morir en els seus braços, recorda cada vegada que es van besar per primera vegada, recorda el naufragi, recorda la tortura abans que la traició, recorda tots els somriures, totes les certeses, tots els paisatges que han fet seus, recorda totes les vegades que ell ha deixat de recordar. Recorda el pacte. El silenci. L'oblit.

Recorda el comiat a les portes del temple. Fugir o morir. El pacte. Ens tornarem a trobar. Hathor ens protegirà. Ell jugava amb els seus cabells i li feia l’última pregunta. Ella no podia contestar i li deia: Sempre cuidaré de tu, fins i tot quan no voldràs, fins i tot quan no te’n recordes. Ell li deia les paraules exactes, la clau per recordar-ho tot. Ella somreia com somriuen els guerrers abans de l’última batalla, pensant en com podria superar el dolor si ell no era capaç de saltar més enllà del temps, de mirar-la als ulls, de recordar-la. Que faràs? on aniràs? On ens tornarem a trobar?

Ella va creuar les portes del temple sabent que tot el que ara estimaven s’enfonsaria sota l’arena del desert. Ballaria davant de les divinitats, seria jutjada i comdemnada, entraria en el territori de la desmemòria, li tallarien els cabells, li arrancarien l’ànima. La farien entrar en la cova de les serps, a fosques.

Ballava ondulant, mirant més enllà de l’infinit, del dolor.

Ballava per salvar-lo a través de ciutats que encara no existien.

Ballava en silenci al ritme de músiques que ningú entenia.

Ballava i en algun lloc començava una guerra.

Ningú va saber mai perquè les serps no la van voler tocar.