VERSIÓN EN CASTELLANO
 |
| Imatge: Hugo Simberg |
Ens mirem i ens preguntem sense paraules com és possible que la vida continue sense ell. Ens fem conscients de la nostra pròpia fragilitat, de la necessitat d'apurar cada segon perquè segurament serà l'últim i encara no ho sabem. Ens preguntem com se li explica a uns pares que el seu fill no tornarà. Ens preguntem com és possible morir-se amb 15 anys.
No recorde què és l'últim que ens vam explicar. No sé què li vaig dir, si era important o no. Perquè sempre penses que al dia següent o a l'altre acabaràs la conversa. Però recorde perfectament la primera vegada que el vaig veure, petit, inquiet, amb els ulls plens de preguntes i el cap ple de respostes. Recorde la cara alegre de la seua mare, les primeres paraules, els primers somriures...
I em sembla increible pensar que no tornarà, que no li podré explicar com era El Caire abans de la revolució, que no tornarem a compartir pel·lícules, llibres, converses... Era una criatura increible, de les que arriben a les nostres vides per il·luminar-nos, de les que estimes sense remei, de les que estan destinades a canviar el món, a ser herois.
I encara que ja no està, perquè se'ns ha mort, sense eufemismes, continuarem estimant-lo fins al final, continuarà sent el nostre heroi, continuarà canviant les nostres vides, continuarem recordant-lo viu, de vegades feliç, de vegades trist, de vegades perdut, de vegades genial, entre l'amor i l'odi com tots els adolescents. Sempre brillant. Sempre nostre.
Com li va dir Desmond a Jack, see you in another life, brother...
A pesar de tot la vida continua.
I a tots ens sembla increible.
