LA PRIMITIVA NOSTÀLGIA DEL PARADÍS

VERSIÓN EN CASTELLANO 

Treballo sobre un text de Mircea Eliade. Tracto d'ordenar les idees que donen forma a la primitiva nostàlgia del paradís, la paradoxa de l'espai sagrat, accessible i inaccesible, les múltiples proves a què ens sotmeten les divinitats abans de confirmar que sí, que estem davant la pedra sagrada, l'arbre sagrat, el riu sagrat. 

Em deixo caure sobre la idea del cercle. L'obsessió pel cercle m'acompanya des què vaig descobrir la Bagdad antiga i circular. El Temple de Vesta a Roma. Les ruïnes circulars de Borges. La perfecta circumferència lunar. Com la tornada de la canço que escoltem de manera obsessiva. 

El cercle sagrat que ens protegeix del mal, que no deixa entrar els dimonis. Se'ns permet patir un atac de medievalisme i superstició a aquestes hores? Èssers malignes truquen a la porta embogits pel vent circular que provoca la cançó que cantem en bucle. Com un mantra. Com la perla protectora que l'heroi amaga per poder sortir de l'infern amb totes les proves superades. 

Babilònia ja no serà el nostre refugi mai més, dius. No m'ho crec. Fa segles que m'ho dius. Però fem les maletes, netegem les tenebres.  Cantem cançons de músics suïcides.

Hi ha nous espais sagrats que ens defineixen, a mig camí entre la devoció, la mística profana i la incredulitat. Mai no hem deixat de descalçar-nos per entrar al temple circular que ens protegeix i ens exigeix a parts iguals.

Cantem despullats i exorcitzem dimonis.

-->

EL CEL DAVANT NOSTRE

VERSIÓN EN CASTELLANO

De tant en tant la casa se m'omple de filòsofs. Arriben carregats amb pastissets de crema, gelat de vainilla i vi blanc. Mai no porten bombons, per massa obvis. Però arriben disposats a arreglar el món. Visible i invisible. Sovint hi ha àngels que creuen el menjador, s'amaguen als calaixos que queden mig oberts, esperen impacients l'inici de les nostres converses. Són com els àngels de Rilke, terribles i innocents, passejant-se entre el cel i l'infern.

Si alguna vegada arribem a veure'ls, invoquem Emanuel Swedenborg -el personatge més extraordinari de la història segons Borges- que va passar mitja vida conversant amb els àngels i passejant-se entre l'infern i el paradís. Alehores és possible que algú, en un atac de nostàlgia, comence a recitar fragments de la Divina Comèdia i assegure haver vist el somriure de Beatrice, vestida de blau, acomiadant-se de Dante entre la nevera i el microones.

I ja no sabem si contemplem el cel davant nostre o la vulgar imitació d'un infern qualsevol.

Si les portes de la percepció es depuressin, tot apareixeria als homes com realment és: infinit.

Les bodes del cel i l’infern. William Blake

Tenim un membre de la nostra tribu lluitant entre la vida i la mort. Està a punt de fer 16 anys i totes les nostres filosofies no serveixen per res. Una dècima de segon, un maleit accident i ja no tornes a casa mai més. La família, els amics... simplement esperem. Esperem el miracle més difícil de tots. Un intercanvi equivalent alquímic. Un miracle. Només volem que torne a casa. I no comprenem res.

No creo en más infierno que tu ausencia...

PRINCIPI D'INTERCANVI EQUIVALENT

VERSIÓN EN CASTELLANO

He somiat que recitàvem poemes circulars en una llengua desconeguda i antiga, enmig d'un cercle de flors i pedres, com invocant ves a saber què. Com volent veure el futur o com volent capturar el passat. Tu recordes els somnis que jo somnie?

Em desperte pensant en ciutats de planta circular, Ctesifont, Bagdad, la biblioteca de Nínive... Podria ensenyar-te les meravelles de Mesopotàmia passejant per aquesta Europa civilitzada plena de museus on hem anat a parar. Anem?

Serà que Borges i el seu temps circular continuem provocant-me el vertigen necessari com per continuar buscant.

Serà l'exaltació de l'amistat en les nits de dissabte, menjant la millor pizza de Vilanova, parlant de Buenos Aires, de física quàntica, de les coses que no faríem mai, de les coses que podríem arribar a fer en determinades circumstàncies.

Serà que ens perdem en un paisatge de cercles concèntrics, que ens perdem en les fronteres impossibles de l'infinit mentre un cercle de transmutació perfecte espera instruccions.

Serà que em provoquen el mateix vertigen les ruines circulars de Borges, el principi d'incertesa d'Heisenberg, la visió de la lluna plena enmig del buit, els teus ulls, el principi d'intercanvi equivalent, els poemes d'Al-Bayati (Ets el foc dels boscos / l'aigua del riu i el secret del foc  / Una part de tu és indescriptible /i l'altra: sacerdotesa en el temple d'Ishtar), els poemes que llegim en una llengua desconeguda i antiga en els meus somnis circulars i babilònics.

VERTIGEN

Quan vull sentir el vertigen que altres troben en les muntanyes russes o sucedanis semblants, agafe un llibre de Borges. De vegades és suficient amb això, com si la simple intuició de les paraules ballant en el temps infinit d'un univers circular bastara. De vegades en vull més,  en necessite més. Una dosi desmesurada de laberints i biblioteques, de rellotges d'arena i monstres immortals buscant la comprensió de l'oblit.

Cap dels passos que donem és casualitat. Creuem el món de punta a punta per acabar trobant-nos a l'ombra d'una estrella diminuta que anomenem Sol.

No existimos en la mayoría de esos tiempos; en algunos existe usted y no yo; en otros, los dos. En éste, que un favorable azar me depara, usted ha llegado a mi casa; en otro, usted, al atravesar el jardín, me ha encontrado muerto; en otro, yo digo estas mismas palabras, pero soy un error, un fantasma. (El jardín de los senderos que se bifurcan. J.L. Borges)

No existim en la majoria dels temps o existim de tal manera que no ens arribaríem a trobar mai. El vertigen de la incertesa, tornar una vegada i una altra al mateix punt de partida i jugar les nostres cartes amb la secreta esperança de guanyar la partida aquesta vegada.

No desitjar el temps fosc en què ens creuaríem sense reconèixer-nos.

quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo

en nueve órbitas concéntricas y yo estar en el centro

Corrientes circulares en el tiempo. Los Planetas.