SYLVIA (PLATH) UNA D'AQUELLES NITS...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Sylvia Plath (1932-1963)

De vegades pensem en Sylvia i en la tristesa que provoca no poder travessar els miralls que ens envolten. Ens passaríem el dia travessant miralls, dibuixant espirals, obrint totes les portes fins trobar la metàfora exacta que neutralitzaria per fi el dolor de les absències. 

Tots parlen de la mort de Sylvia. 30 anys. Tristesa i fred en la casa on va viure Yeats. 

Tots els poemes de Sylvia hauran quedat travessats en la gola d'una fada padrina anèmica, incapaç de transformar la carabassa en carrossa, la tristesa en esperança, el dolor en calma. Fa un parell de dies Sylvia hauria fet 80 anys. Hauria escrit durant els últims 50 anys la fórmula perfecta per no morir de tristesa? 

Però no parlem més de la mort de Sylvia. Comprem un pastís, oblidem el fred de Londres, deixem que qualsevol dels seus poemes marque el camí que porta al centre del laberint. Les espelmes guiaran la ruta de les metàfores. Sylvia somriurà, sempre jove i bonica. Brillant i fugaç.

Una d'aquelles nits en les quals em pregunto si estic viva o si alguna vegada ho he estat... 

Sylvia Plath

CUINA I POESIA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eliza Acton (1799-1859) volia ser poeta. Era el temp de la revolució de les classes mitges i la societat victoriana inventava rituals al voltant de la taula per demostrar la seua educació i categoria. Presumien de cuina, de menjador, de vaixella i de bons modals davant dels veïns, sense tenir massa clar encara què significava tenir bons modals. 

Eliza, nascuda a Sussex, al sudest de Londres, tenia mala salut i un amor impossible a França. Als 17 anys va obrir una escola per jovenetes i als 27 va publicar el seu primer llibre de poemes amb un cert èxit. Però va ser 19 anys després quan va veure la llum l'obra per la qual hauria de ser reconeguda. El primer llibre de cuina modern, Modern Cookery for Private Families (Londres. Longmans, 1845), ple de precioses il·lustracions victorianes, receptes, consells d'economia domèstica, explicacions detallades sobre els ingredients... Eliza Acton, que volia ser poeta, va morir amb 60 anys a pesar de la seua mala salut deixant-nos aquell llibre de cuina preciós que vaig buscant per les llibreries  de Londres, l'edició més antiga possible, sense èxit de moment.

Isabella Beeton

Uns quants anys després Isabella Beeton (1836-1865) va aconseguir un enorme èxit gràcies a un altre llibre de cuina, Mrs Beeton's Book of Household Management (1861) on, seguint el costum de l'època també donava consells sobre com cuidar les criatures, els malalts, la casa... 900 receptes de cuina en més de 1000 pàgines de llibre que va començar a publicar en forma de fascicles en les revistes que editava el seu marit. Moltes de les receptes que va publicar Isabella estan copiades del llibre d'Eliza. Isabella va morir als 28 anys, després de parir el seu quart fill. No sé si també voldria ser poeta.

(Més informació sobre Eliza, Isabella i la seua època a Life in victorian Britain. Michael Patterson. 2008)

RECORDANT VIRGINIA UN 25 DE GENER

VERSIÓN EN CASTELLANO


VIRGINIA WOOLF (1882-1941)


El 46 de Gordon Square, a Londres, no existeix en realitat. Coses de la guerra. Però continuem imaginant les habitacions pintades de blanc on Virginia respirava alegries i tristeses, l'ebullició de les paraules, la casa plena d'idees, gent entrant, sortint, creant els lligams que només saben teixir aquells que tenen l'ànima plena de móns improbables.

Virginia escrivint, la seua germana Vanessa pintant. Intentem oblidar la tristesa de la casa de Hyde Park. La tristesa infinita de Virginia després de la mort de la seua mare, bella model de pintors prerrafaelites nascuda a Índia, la mort de la seua germana Stella, la mort del seu pare. Virginia adolescent envoltada de morts. Acarone distreta el roure japonès que adorna la plaça. Virginia juga a ser equilibrista en la delicada frontera entre la vida i la mort. Escric el seu nom en la meua llista d'escriptores suicides (Sylvia, Anne, Virginia...) Torne a llegir les cartes de comiat a la seua germana Vanessa i al seu marit Leonard, No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.

Virginia intentant captar cada detall de l'existència, cada olor, cada sabor, cada salt de la consciència, cada somni prenent forma en la seua màquina d'escriure, el flux de les paraules per fi desbocades, salvatges, com el riu de Sussex on es va suicidar, Virginia en el desglaç primaveral de principis de segle, parlant sola, inventant monòlegs onírics, sent feliç, sentint-se desgraciada, Leonard al seu costat, Virginia feliç, Virginia creant.

Els fantasmes de Bloomsbury m'acompanyen una estona fins a la meua cafeteria secreta.

Faig un somriure discret als àngels de Swedenborg que insisteixen en explicar-me històries increibles. Ara no. Ara fa fred i plou. Fa 130 anys que va nàixer Virgínia. Hi ha àngels que poden esperar.

Sota un roure japonés.

LADY JANE NO VOL SER REINA

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'execució de Lady Jane Grey. Paul Delaroche (1883)

 Lady Jane, neboda d'Enric VIII, de la casa Tudor, tenia 16 anys quan la van coronar reina d'Anglaterra.

Víctima de les conspiracions de la seua família per la successió al tron, es va trobar de manera involuntària enmig dels conflictes entre catòlics i protestants.

Un parell de mesos abans l'havien obligat a casar-se en contra de la seua voluntat i també en contra de la seua voluntat la van coronar reina d'Anglaterra.

Era el 10 de juliol de 1553. Va regnar durant 9 dies.

El 19 de juliol de 1553 va triomfar la rebel·lió dels catòlics encapçalats per Maria Tudor, coneguda com a Maria la Sanguinària (Bloody Mary) Lady Jane va acabar tancada en la Torre de Londres i Maria va acabar convertida en reina.

La vida de Maria també va ser intensa i difícil, com la de la majoria de les dones d'aquella època, encara que foren reines. Però Maria volia ser reina. I Lady Jane, no.

Lady Jane va estar tancada 7 mesos a la terrible Torre de Londres i finalment va ser decapitada. Tenia 17 anys i estava considerada com una de les dones més cultes d'Anglaterra.

Sobre la vida i obra de la dinastia Tudor podem trobar moltes pel·lícules, novel·les... tot està més o menys explicat als llibres d'Història.

Tot excepte què li va passar pel cap, pel cos i per l'ànima a Lady Jane durant aquells 9 dies que va ser reina sense voler. I durant els 7 mesos que va estar tancada a la Torre esperant la seua execució.

A la National Gallery de Londres podem veure el quadre Paul Delaroche inspirat en la mort de Lady Jane. Algun dia faré una llista de les coses que m'obliguen a tornar a Londres dos, tres, quatre, cinc vegades l'any... Una és aquest quadre immens i absolut.

Lady Jane va ser executada a l'aire lliure, envoltada de molta més gent. Evidentment no anava vestida de blanc perquè aquest color es reservava a les dones solteres, i evidentment no portava el cabell solt. Però el dramatisme que transmet el quadre, bellíssim i dolorós, devia ser exactament així.

Cada vegada que el veig, envoltada de dotzenes de turistes i càmeres de fotos, em sembla escoltar-la, amb la veu fluixa, a la meua orella... jo no volia ser reina...

EVA ESCRIU DES DEL CAIRE

VERSIÓN EN CASTELLANO

Avui fa 70 anys que es va suicidar la trista i brillant Virginia Woolf deixant-li al seu marit una d'aquelles cartes personals que m'agrada col·leccionar: Et dec tota la felicitat de la meva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que hem sigut nosaltres. I després es va llançar al riu amb les butxaques plenes de pedres. Feliç i desgraciada al mateix temps.

Aquesta idea de la felicitat em fa recordar una altra petita joia de la també britànica Eva Hume, una d'aquelles dones que sentia haver nascut en una època que no li corresponia. Aventurera, rebel, inconformista... Escrivia, ballava, viatjava, discutia, somiava amb viure en països exòtics que tan de moda estàven al segle XIX... A finals de 1871, Eva es trobava a El Caire on havia d'assistir a l'estrena de l'òpera Aida acompanyada per l'home amb qui la seva família volia casar-la. Però ella estava enamorada d'un jove aspirant a poeta, Samuel Jones, amb qui intercanviava cartes, poemes, contes i aventures diverses, per a desesperació de la família d'Eva que feia tot el possible per separar-los.

Precisament des del Caire escriu Eva i a més de proporcionar-nos algunes de les visions de l'Egipte decimonònic més interessants que he llegit, li explica a Samuel quant el troba a faltar. Entre les descripcions dels encantadors de serps, dels mercats, dels aromes de la ciutat (no sempre agradables) hi ha una Eva desesperada per la distància que la separa de Samuel.

Samuel, com és el teu hivern lluny de mi? jo sóc feliç i desgraciada al mateix temps. Feliç per ser testimoni de les meravelles que amaga aquest país. Desgraciada perquè vull compartir-les amb tu, només amb tu. I estic tot el dia envoltada de gent que m'asfixia i que m'obliga a comportar-me com si anessim a prendre el te amb la reina Victòria en persona. Quin avorriment! Samuel, quant et trobo a faltar! No puc esperar la teva resposta. Vull que estiguis aquí. O en qualsevol altre lloc. Però que estiguis amb mi. No vull que tornem a enfadar-nos. Escriu-me i explica'm moltes coses, totes les coses que t'han passat en la meva absència, totes les coses que has pensat, que has imaginat. Enyoro que m'expliquis els teus somnis. Sóc feliç i desgraciada, Samuel. Saps com és el meu hivern sense tu? No tinc ganes d'escriure versos ara. Només de veure't i de que em diguis que em trobes a faltar. El pròxim viatge el farem junts. No em casaré. Prepara't per l'escàndol. Em diràs que em trobes a faltar? Em tornaràs a preguntar si sóc feliç perquè pugui contestar-te que només si tu estàs prop? Fa dos dies em vaig espantar molt perquè pensava que havia perdut el collar que em vas regalar. Me'n recordo de tu encara que no el porti però sentir-lo prop del meu cor em tranquilitza quan la realitat m'asfixia. Vine amb mi i canvíem la realitat. Salva'm d'aquesta pressó. Encara no hem trobat la resposta a totes les nostres preguntes.

I efectivament, Eva va viure la seva vida escandalosa i poètica, al marge de tot el que s'esperava d'ella, sentint-se feliç i desgraciada al mateix temps. No es va casar amb aquell home, li va donar un disgust de mort als seus pares, li va agradar moltíssim l'estrena d'Aida però més li agradaven els encantadors de serps i les teteries dels carrerons del Caire, va viatjar amb Samuel per mig món dedicant-se als treballs més diversos i curiosos. I es van estimar fins al final.

Però aquesta és una altra història...

ISADORA DUNCAN O LA LLIBERTAT PER DAMUNT DE TOT

Una altra de les dones de finals del XIX que em provoquen fascinació és Dora Angela Duncan, Isadora Duncan (San Francisco, 1878-Niza, 1927)

Una dona d'emocions volcaniques que sublimava l'art i la bellesa i que va revolucionar el món de la dansa. Fora sabatilles de ballet, fora corsé, fora opressions, falses morals. Benvinguda llibertat, benvinguda ballar con les ones del mar, benvinguda vestir-se amb túniques gregues, escandalitzar els puritans, inventar-se una escola a medida, ser lliure. Tantes vegades li van preguntar per què no feia les coses típiques que s'esperaven de les dones...

La seua vida tràgica, els seus amors, els seus xiquets morts, revolucionària en la revolució russa, la defensa de la sexualitat i del cos com a manera d'arribar a la sublimació espiritual, l'amor a la naturalesa, la seua mort absurda...

Vaig llegir la seua autobiografia (Bailando en la oscuridad. Ediciones JC, 2005) totalment corpresa, esmaperduda, fascinada, enganxada a aquella dona magnífica que considerava que la seua autèntica educació va començar quan va deixar l'escola. De mans evidentment de la seua mare que li ensenyava música, literatur i cultura clàssica.

La seua autobiogràfia comença així:

"El carácter de un niño está ya en su plenitud en el seno de la madre. Antes de que yo naciera mi madre sufría una gran crisis espiritual; su situación era trágica. No podía tomar ningún alimento, excepto ostras y champán helados. Si me preguntara cuándo empecé a bailar contestaría "en el seno de mi madre, probablemente por efecto de las ostras y del champán, el alimento de Afrodita (...) Nací a la orilla del mar y he advertido que todos los grandes acontecimientos de mi vida han ocurrido junto al mar. Mi primera idea del movimiento y de la danza me ha venido seguramente del ritmo de las olas"

Ja queda poc pel nostre espectacle. La feina de molts mesos acabarà el pròxim dimecres. Ja queda poc. Hores i hores d'assaig, dolors per tot el cos, ballar descalces sobre la gespa, amb el mar de fons, al ritme d'Isadora que va decidir viure la seua vida com ella volia, per a bé i per a mal. El moviment és efímer, difícil de capturar. Com la majoria de les coses boniques.

La cançó que ballaré en solitari s'assembla molt a la cançó que he posat aquí baix. No pose la de veritat. Per superstició.

Ballem?

tu vida tiene un karma,
cantar, siempre cantar...

CLARICE: ENTRE LA PASSIÓ I L'ETERNITAT

Continue pensant en els límits després de llegir la brasilera Clarice Lispector (1920-1977)

Per escriure he de col·locar-me en el buit, va dir, tinc por d'escriure, és perillós. Qui ho ha intentat ho sap. Escric perquè no tinc res a fer el món: estic de sobra, no hi ha res per a mi en la terra dels homes. La meua ànima té el pes de la llum. Té el pes de la música. Té el pes de la paraula mai dita, a punt, potser, de ser dita. Té el pes del record. Té el pes d'un enyor. Té el pes d'una mirada. Però com una absència. I la llàgrima que no s'ha plorat. Té l'immaterial pes d'una soledat enmig dels altres.

Situar-se en el buit, en el límit de la intensitat, en els límits de les passions amb què es troben Lori i Ulises a Aprendizaje o el libro de los placeres (Ed. Siruela, 1994), estimant-se estranyament més enllà d'ells mateixos, amb aquella paciència infinita i incomprensible, com si tot el que hi hagués per davant fos simplement l'eternitat.

Situar-se en el buit, fingir que encara no hem aconseguit l'objecte de desig per recrear-nos en la felicitat clandestina, com la nena del conte que podeu llegir aquí: No era més una nena amb un llibre: era una dona amb el seu amant.

Situar-se en el buit, en la recerca de la bellesa, en la no-por on se situa Clarice per llançar la pedra al fons del pou i esperar que no tinga un final. L'obsessió per l'eternitat (no vaig voler confessar que no estava a l'altura de l'eternitat, que només em produia angoixa), per la unió del cos i de l'ànima en el límit exacte on la vida de cadascú acaba i es fon amb la vida de l'altre: on està la teua ànima? està prop del teu cos? Jo estic prop del meu cos. I m'estic morint lentament. Què estic dient? Estic dient amor. I prop de l'amor estem nosaltres.

Clarice... que va dir que havia vingut al món per tres motius, per estimar els altres, per escriure i per criar els seus fills, que va dir que escrivia com si hagués de salvar la vida d'algú, problablement la seua pròpia vida, que entenia el procés d'escriptura com un dels mecanismes per alliberar-se, per fugir del destí o per plantar-li cara, per negar el dolor i la por, o per recrear-se en l'essència miserable de les limitacions humanes.

Situar-se en el buit. Llançar-s'hi de cap. Burlar-se de l'ortodòxia. Autodefinir-se en la indefinició de reinventar-se cada dia, a cada paraula, a cada frase.

Buidar-se per tornar-se a omplir.

Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…

Luis Eduardo Aute. La belleza.

EMILY, LA DAMA DE BLANC

En general m'interessa la vida de la gent. Però no per xafarderia, no us penseu. Acostume a ser una tomba (d'aquelles antigues plenes d'angelets, posats a triar...) quan m'ho demanen. Tanmateix, conèixer la vida de les persones és moltes vegades com obrir una novel·la i descobrir aventures, intrigues, moments de contemplació, descripcions de paisatges desconeguts, personatges interessants...

Com molts de vosaltres sabeu, el meu interès augmenta si la persona en qüestió és una mica decimonònica. Quina època tan fosca i tan brillant al mateix temps. Si hagués nascut en aquell moment m'hauria demanat ser Annie Brassey viatjant per la Índia, Ida Pfeiffer per la Xina, Mary Kingsley per Àfrica...

Algunes altres van fer el viatge cap a dins. Com Emily. La Nova Anglaterra calvinista que li va tocar viure no permetia ballar, ni anar al teatre, ni llegir novel·les, ni cantar fora de l'església, ni celebrar el Nadal, ni reunir-se les dones... Tot i així, Emily Dickinson va escriure més de 1000 poemes que no va voler que es publicaren mai. Molts d'ells adreçats a un amor impossible com el que van tindre tantes dones sotmeses a la moralitat d'aquella societat puritana.

Als 31 anys Emily va decidir vestir-se de blanc i no tornar a sortir de casa. Així va passar els últims 15 anys de la seua vida sense que ningú sabés per què. He tingut un hivern estrany. No em sentia bé i ja saps que març m'atabala. Escrivia en una carta cap al final de la seua vida. Va morir el 1886, als 56 anys. A pesar de la seua reclusió observava la vida en els ulls de la gent que la visitava i escrivia les seues bellíssimes cartes i els seus poemes magnífics.

Era un poeta, és a dir,

treia algun sentit sorprenent

dels significats ordinaris;

i una esència infinita

de totes les nostres coses.

(1862)

Pel meu treball conec moltes dones que no poden anar a ballar, ni anar al teatre, ni reunir-se amb altres dones, ni llegir, ni enamorar-se de qui voldrien. 

Em pregunte quantes Emilys hi haurà al nostre voltant sense saber-ho...

SINTRA, LORD BYRON, FLORBELA I ADA

Voldria quedar-me amb tots els petits detalls que ens regala el viatge entre Lisboa i Sintra. Sintra és aquella ciutat prodigiosa i màgica on convindria passar-hi més temps del que disposem. Els detalls són percebuts, intuits, inspirats. Hi ha alguna cosa més enllà del paisatge que ens impregna la pell i les idees. Podria tractar-se de la humitat de l'ambient hivernal, sí. Però ara que he aconseguit trobar-li un cert encant a la pluja voldria creure que aquesta humitat només és la guarnició del paisatge bellíssim que s'estén davant nostre.

Només arribar a Sintra, el nom d'un carrer ens recorda la presència de Lord Byron i les seues genialitats. Com m'agrada la gent del XIX! El concepte de gloriós Edén del poeta anglès pren tot el sentit mentre ens endinsem entre la boira. Palaus, muntanyes, pous que s'endinsen en les profunditats de la terra en una ruta inciàtica entre laberints subterranis i torres, la cova de Leda, els camis entre la pluja il·luminada per un paraigua blau que no era meu.

Sintra actualitza Lord Byron a la meua memòria. De la mateixa manera, mentre passegem per Lisboa tractem de no perdre tot allò que Sintra ha deixat impregnat en la nostra pell i en el nostre esperit. Ens banya una pluja persistent i càlida i ens banya l'omnipresència de Pessoa allà on mirem.

Però és Florbela (1894-1930) qui rep la majoria dels nostres pensaments quan anem i venim per carrers portuguesos. Florbela Espanca, apasionada i intensa, en vida i obra. Va morir suicidada als 36 anys, a la mateixa edat que va morir Lord Byron.

També als 36 anys va morir la filla de Lord Byron, Ada Byron (1815-1852) dona de talent extraordinari per a l'art i les matemàtiques que va imaginar com serien els nostres ordinadors actuals i va idear el primer llenguatge de programació.

Sempre que Lord Byron se m'apareix d'alguna manera tinc un record per Ada (que també és el nom de la meua neboda)  i la seua vida intensa i breu.