ELS LÍMITS DE L'ÀNIMA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.

Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.

La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:

I el tango aquest:



***

Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.

***

Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :

Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.

El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:

Yo tuve el placer de arder, de llenar mi destino.

CARTES DES DE L'ABISME

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.

M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.

Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.

......................................................................................................

Estimat,
encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
                                                           (Cartes d'Isis Iskandariyya)

....................................................................................................

Que avorrit és ser civilitzat algunes vegades...




No sabré mai què és el que saps de mi,
Ni en quina veritat hem estat junts,
Ni si hi serem per sempre.

Joan Margarit





                                                                             

IDIOMA SECRET

VERSIÓN EN CASTELLANO

NomiArt (Deviant)

Inventar un idioma nou.

Canviar el significat de les paraules.

Omplir el diccionari de noves definicions inexactes per a la mediocritat de les ments acomodades en la rutina del convencionalisme.

Escriure en el glíglico de Cortázar, amb paraules impossibles que només nosaltres podrem comprendre. Idiomes secrets, el nostre propi Nushu, on una mirada siga un sintagma, un dibuix en l'aire un complement directe, un paper de color diferent el subjecte de l'oració passiva.

Crear una llengua , inventar-se un codi que ens done permís per enlairar-nos.

Quan diré "avui fa sol" només tu sabràs què vull dir.

PRINCIPI D'INTERCANVI EQUIVALENT

VERSIÓN EN CASTELLANO

He somiat que recitàvem poemes circulars en una llengua desconeguda i antiga, enmig d'un cercle de flors i pedres, com invocant ves a saber què. Com volent veure el futur o com volent capturar el passat. Tu recordes els somnis que jo somnie?

Em desperte pensant en ciutats de planta circular, Ctesifont, Bagdad, la biblioteca de Nínive... Podria ensenyar-te les meravelles de Mesopotàmia passejant per aquesta Europa civilitzada plena de museus on hem anat a parar. Anem?

Serà que Borges i el seu temps circular continuem provocant-me el vertigen necessari com per continuar buscant.

Serà l'exaltació de l'amistat en les nits de dissabte, menjant la millor pizza de Vilanova, parlant de Buenos Aires, de física quàntica, de les coses que no faríem mai, de les coses que podríem arribar a fer en determinades circumstàncies.

Serà que ens perdem en un paisatge de cercles concèntrics, que ens perdem en les fronteres impossibles de l'infinit mentre un cercle de transmutació perfecte espera instruccions.

Serà que em provoquen el mateix vertigen les ruines circulars de Borges, el principi d'incertesa d'Heisenberg, la visió de la lluna plena enmig del buit, els teus ulls, el principi d'intercanvi equivalent, els poemes d'Al-Bayati (Ets el foc dels boscos / l'aigua del riu i el secret del foc  / Una part de tu és indescriptible /i l'altra: sacerdotesa en el temple d'Ishtar), els poemes que llegim en una llengua desconeguda i antiga en els meus somnis circulars i babilònics.

PABLO (NERUDA) I MATILDE (URRUTIA)

VERSIÓN EN CASTELLANO

Ja no ens arriben cartes. I d'amor molt menys. Només factures i missatges electrònics amb la urgència de la immediatesa.

Llegir les cartes d'altres persones té aquell punt estrany de voyeurisme, de ficar el nas en les vides alienes, com de puntetes, com si l'autor de les cartes ens hagués d'agafar in fraganti, com desitjant ser els destinataris de les cartes que llegim en la intimitat del llibre obert. Fa com una mica de vergonya i tot.

Pessoa va dir en aquell magnífic poema que totes les cartes d'amor són ridícules. Però les que Pablo li enviava a Matilde són, a més a més, tendres, urgents, dramàtiques, cruels, belles, quotidianes, tranquil·les, clandestines, efervescents, apassionades, tristes, alegres, etèries, terrenals.

La magnífica edició de Seix Barral reprodueix la mala lletra de Neruda, els dibuixets quasi infantils que afegia a les seues paraules, la vida diària del poeta estimant a Matilde, primer des de la necessitat de l'amor secret, clandestí i per tant inflamat i inflamant. Més tard, quan la relació es va fer pública, les paraules calmades i el sentiment segur i inconfundible.

Matilde era terrible contestant les cartes d'amor de Pablo. I ell es desesperava, te quiero, mi amor, no seas perra, espérame. Però es cuidaven mútuament. Sueño mío, adorada mía, sabes dónde vas? Vas hacia mí. Adonde vayas, andes, vueles, corres, vas andando, volando, corriendo hacia mí. Es van cuidar mentre viatjaven per tot el món, buscant el seu lloc. Pablo li va donar a Matilde la possibilitat de viatjar, de conèixer gent, de formar part de la seua vida poètica i cultural. I Matilde li va donar a Pablo l'estabilitat i la disciplina que ell necessitava per escriure. I li va inspirar alguns del millors versos de la literatura universal.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más altas.
Hay más puras que tú, más puras.
Hay más bellas que tú, hay más bellas.
Pero tú eres la reina.
Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.

Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo, sacuden
el cielo las campanas,
y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo,
sólo tú y yo, amor mío,
lo escuchamos.

Versos del Capitán. Pablo Neruda.

VERTIGEN

Quan vull sentir el vertigen que altres troben en les muntanyes russes o sucedanis semblants, agafe un llibre de Borges. De vegades és suficient amb això, com si la simple intuició de les paraules ballant en el temps infinit d'un univers circular bastara. De vegades en vull més,  en necessite més. Una dosi desmesurada de laberints i biblioteques, de rellotges d'arena i monstres immortals buscant la comprensió de l'oblit.

Cap dels passos que donem és casualitat. Creuem el món de punta a punta per acabar trobant-nos a l'ombra d'una estrella diminuta que anomenem Sol.

No existimos en la mayoría de esos tiempos; en algunos existe usted y no yo; en otros, los dos. En éste, que un favorable azar me depara, usted ha llegado a mi casa; en otro, usted, al atravesar el jardín, me ha encontrado muerto; en otro, yo digo estas mismas palabras, pero soy un error, un fantasma. (El jardín de los senderos que se bifurcan. J.L. Borges)

No existim en la majoria dels temps o existim de tal manera que no ens arribaríem a trobar mai. El vertigen de la incertesa, tornar una vegada i una altra al mateix punt de partida i jugar les nostres cartes amb la secreta esperança de guanyar la partida aquesta vegada.

No desitjar el temps fosc en què ens creuaríem sense reconèixer-nos.

quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo

en nueve órbitas concéntricas y yo estar en el centro

Corrientes circulares en el tiempo. Los Planetas.

CLARICE: ENTRE LA PASSIÓ I L'ETERNITAT

Continue pensant en els límits després de llegir la brasilera Clarice Lispector (1920-1977)

Per escriure he de col·locar-me en el buit, va dir, tinc por d'escriure, és perillós. Qui ho ha intentat ho sap. Escric perquè no tinc res a fer el món: estic de sobra, no hi ha res per a mi en la terra dels homes. La meua ànima té el pes de la llum. Té el pes de la música. Té el pes de la paraula mai dita, a punt, potser, de ser dita. Té el pes del record. Té el pes d'un enyor. Té el pes d'una mirada. Però com una absència. I la llàgrima que no s'ha plorat. Té l'immaterial pes d'una soledat enmig dels altres.

Situar-se en el buit, en el límit de la intensitat, en els límits de les passions amb què es troben Lori i Ulises a Aprendizaje o el libro de los placeres (Ed. Siruela, 1994), estimant-se estranyament més enllà d'ells mateixos, amb aquella paciència infinita i incomprensible, com si tot el que hi hagués per davant fos simplement l'eternitat.

Situar-se en el buit, fingir que encara no hem aconseguit l'objecte de desig per recrear-nos en la felicitat clandestina, com la nena del conte que podeu llegir aquí: No era més una nena amb un llibre: era una dona amb el seu amant.

Situar-se en el buit, en la recerca de la bellesa, en la no-por on se situa Clarice per llançar la pedra al fons del pou i esperar que no tinga un final. L'obsessió per l'eternitat (no vaig voler confessar que no estava a l'altura de l'eternitat, que només em produia angoixa), per la unió del cos i de l'ànima en el límit exacte on la vida de cadascú acaba i es fon amb la vida de l'altre: on està la teua ànima? està prop del teu cos? Jo estic prop del meu cos. I m'estic morint lentament. Què estic dient? Estic dient amor. I prop de l'amor estem nosaltres.

Clarice... que va dir que havia vingut al món per tres motius, per estimar els altres, per escriure i per criar els seus fills, que va dir que escrivia com si hagués de salvar la vida d'algú, problablement la seua pròpia vida, que entenia el procés d'escriptura com un dels mecanismes per alliberar-se, per fugir del destí o per plantar-li cara, per negar el dolor i la por, o per recrear-se en l'essència miserable de les limitacions humanes.

Situar-se en el buit. Llançar-s'hi de cap. Burlar-se de l'ortodòxia. Autodefinir-se en la indefinició de reinventar-se cada dia, a cada paraula, a cada frase.

Buidar-se per tornar-se a omplir.

Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…

Luis Eduardo Aute. La belleza.

UN ANY SENSE MARIO

La major part de la meua vida l'he passat volent canviar de continent. Aleatòriament i sense manies. De veritat. Fa temps que tinc un tros de mi mateixa en Àfrica i un altre en Europa però durant la meua adolescència l'objectiu va ser Sudamèrica. Amb un parell d'amigues que encara ho són vint anys després ens estudiàvem els llibres de Galeano i volíem anar a participar en alguna revolució. Teníem algunes preferències territorials, clar. Però en realitat ens servia qualsevol país i qualsevol revolució. En aquella època ens interessava molt més la revolució que els poemes d'amor. Però aleshores va aparèixer Mario. Benedetti, clar. I vam trobar les dues coses juntes. La revolució i l'amor.

I ens vam aprendre els seus poemes de memòria, els vam regalar, cantar, recitar, copiar, subratllar... El primer any de facultat vaig tindre una professora extraordinària de Literatura Latinoamericana i vam llegir Girondo i vam veure 1564 vegades (aproximadament) la pel·lícula El lado oscuro del corazón. Qui no recorda Oliverio pels carrers de Buenos Aires, intentant conquistar la noia de la barra recitant Táctica y estrategia de Benedetti? Qui no recorda el mateix Mario recitant Corazón Coraza en alemany? (sona molt millor en espanyol, tot s'ha de dir)

Amor de tarde; Hagamos un trato; Hombre preso que mira a su hijo; A la izquierda del roble;  Te quiero; Defensa de la alegría; Canje; No te salves; Corazón coraza; Torturador y espejo; Padrenuestro Latinoamericano; Estados de ánimo; Viceversa... els nostres poemes favorits.

Ahir va fer un any de la mort de Benedetti. Repasse els seus llibres, poemes, contes, novel·les... el cd recitant a dues veus amb Daniel Viglietti acompanyant-lo amb la guitarra (me jode confesarlo porque lo cierto es que hoy en día  pocos  quieren ser tango la natural tendencia es a ser rumba o mambo o chachachá...)

Ahir va fer un any de la mort de Benedetti i tots els que volíem canviar de continent com qui canviava de pantalons quan teníem 15 anys li vam dedicar un petit record.

Aquí uns quants poemes: Mario Benedetti

I aquí la seua veu:



Viceversa



Hagamos un trato