L'HIPOPÒTAM DE MARY KINGSLEY

El meu treball d'investigació sobre els dos nens anglesos del segle XIX continua avançant. El ritme és lent, tan lent que desesperaria a qualsevol conill blanc amb rellotge. Les llacunes són immenses, insondables. La meva tendència a la dispersió m'està portant a plantar un bosc de ramificacions d'on encara no sé com sortiré. Demano ajuda al reverend Dodgson i només em contesta amb jocs de paraules i petons al front. Que algú li expliqui que no ja tinc cinc anys, sisplau. 

Tots els camins de les últimes dues setmanes condueixen a Islington. Com no voleu que em dispersi? Islington em recorda sense poder evitar-ho el Neverwhere de Neil Gaiman. Extraordinària novel·la prohibida en alguns llocs del planeta per contingut immoral. Ai, Neil i els seus àngels foscos.

Per una altra part, Islington és el lloc de naixement d'una de les meves dones del XIX favorites, Mary Kingsley, la reina d'Àfrica, neboda de Charles Kingsley  de qui ja hem parlat alguna vegada. Mary va viatjar per Àfrica estudiant les tribus, escandalitzant l'església anglicana, escalant muntanyes, navegant en canoa, travessant selves... vestida amb la mateixa roba victoriana que hauria portat per prendre el te a Islington. I amb un paraigua. Un paraigua antihipopòtams.

Mary navegava en canoa per un riu de l'Àfrica Occidental el dia que es va trobar cara a cara amb un hipopòtam. L'hipopòtam va intentar tombar la barca i Mary, espantada, va agafar el paraigua i va acaronar l'animal darrere de les orelles. L'hipopòtam va quedar tan sorprès amb aquesta nova sensació que va marxar sense tocar la barca. Fins i tot els hipopòtams necessiten una carícia de tant en tant!

La major part del meu temps tinc el cap al segle XIX, benvolguts lectors. Necessito trobar un document de vital importància sobre els meus dos nens victorians. Totes les pistes em porten al mateix lloc. Em costa tant tornar al segle XXI quan estic tan a prop de desembossar el misteri...

CUINA I POESIA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eliza Acton (1799-1859) volia ser poeta. Era el temp de la revolució de les classes mitges i la societat victoriana inventava rituals al voltant de la taula per demostrar la seua educació i categoria. Presumien de cuina, de menjador, de vaixella i de bons modals davant dels veïns, sense tenir massa clar encara què significava tenir bons modals. 

Eliza, nascuda a Sussex, al sudest de Londres, tenia mala salut i un amor impossible a França. Als 17 anys va obrir una escola per jovenetes i als 27 va publicar el seu primer llibre de poemes amb un cert èxit. Però va ser 19 anys després quan va veure la llum l'obra per la qual hauria de ser reconeguda. El primer llibre de cuina modern, Modern Cookery for Private Families (Londres. Longmans, 1845), ple de precioses il·lustracions victorianes, receptes, consells d'economia domèstica, explicacions detallades sobre els ingredients... Eliza Acton, que volia ser poeta, va morir amb 60 anys a pesar de la seua mala salut deixant-nos aquell llibre de cuina preciós que vaig buscant per les llibreries  de Londres, l'edició més antiga possible, sense èxit de moment.

Isabella Beeton

Uns quants anys després Isabella Beeton (1836-1865) va aconseguir un enorme èxit gràcies a un altre llibre de cuina, Mrs Beeton's Book of Household Management (1861) on, seguint el costum de l'època també donava consells sobre com cuidar les criatures, els malalts, la casa... 900 receptes de cuina en més de 1000 pàgines de llibre que va començar a publicar en forma de fascicles en les revistes que editava el seu marit. Moltes de les receptes que va publicar Isabella estan copiades del llibre d'Eliza. Isabella va morir als 28 anys, després de parir el seu quart fill. No sé si també voldria ser poeta.

(Més informació sobre Eliza, Isabella i la seua època a Life in victorian Britain. Michael Patterson. 2008)

BENVOLGUT HANS CHRISTIAN

VERSIÓN EN CASTELLANO

Hans Christian Andersen (1805-1875)

 Benvolgut Hans Christian,

un dia després del teu aniversari, és primavera i plou. Et recorde. Recorde la teua tristesa, els teus contes tristos i bells. Criatures mortes, perdudes, abandonades. Com en els millors contes de fades. Plou i és un bon dia per triar entre l'eternitat humida de les sirenes o l'amor impossible dels mariners. S'haurà fet gran la teua sireneta? haurà après per fi a prendre les decisions correctes? Plou i un soldadet de plom abandonat s'enfila per la planta de mongetes màgiques per ensenyar-li el paisatge a una ballarina tímida. Es veuen ànecs i cignes, es veu un emperador ridícul que es passeja despullat pel carrer, es veuen princeses delicades que no poden dormir per culpa d'un pésol, se't veu a tu, Hans, passejant pels carrers de Roma, viatger i somiador, fugint de la pobresa, volant com un cigne salvatge.

És primavera i plou i la Reina de les Neus descansa en el seu palau de gel i soledat. Gràcies per aquest conte, Hans, que et redimeix de tot. Lluitem contra el fred, com sempre. Ballem sense parar, amb les nostres sabates roges, Hans, perquè ja hem descobert la manera de fer-les parar. Volem com sempre, Hans,de la mà d'aquella nena morta de pobre que venia mistos en el carrer i que en els meus somnis es transforma en princesa valenta i ens salva a tots del fred.

Ja ho sé que els contes de fades de veritat no són feliços però avui és el dia després del teu aniversari i sé exactament on podríem anar a celebrar-lo, si vols, mentre et recorde passejant per Londres al costat del senyor Dickens, viatger, escriptor, aspirant a ballarí, somiador.

Com no hauria de recordar-te, Hans Christian, si és primavera i plou?

PER SI EM TROBE UN HIPOPÒTAM...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Faig les maletes pensant en aquells viatges decimonònics de les meues heroïnes. Saber quan marxaràs però no quan tornaràs... quina meravella. Ni si tornaràs. Viatjar a cegues i en contra de tots.

Intente portar només coses útils a la maleta però no puc evitar recordar la genial Mary Kingsley (1862-1900) que va viatjar per Àfrica estudiant les tribus caníbals i descobrint noves espècies animals i que va portar amb ella des de Cambridge el seu paraigua. Un dia navegava per un riu de l'Àfrica Occidental i es va trobar amb un hipopòtam que volia tombar la barca. Sense saber què fer, va agafar el seu paraigua i va acariciar l'hipopòtam amb ell darrere de l'orella. L'hipopòtam, sorprés i extasiat, va marxar tranquil·lament sense tocar la barca.

Intente carregar coses útils a la maleta però sóc hereva moral de Mary Kingsley. No arribaré als extrems de la intrèpida May French Sheldon (1847-1936), experta exploradora a Kènia, que viatjava per Àfrica carregant amb la seua banyera i els seus plats de porcel·lana. Viatjant amb avions low cost és difícil portar la banyera damunt... però un paraigua per si em trobe un hipopòtam amb falta de carinyo potser sí que em cap...

Trobe a faltar els meus estius africans. Com Lady Anne Blunt, la deliciosa néta de Lord Byron i filla de la matemàtica Ada Byron de qui ja he parlat en alguna ocasió, visc entre l'enyor caòtic i inexplicable d'El Caire i la necessitat vital de perdre'm pels carrers de Londres.

Me'n vaig amb una maleta plena de coses útils. Amb l'ànim decimonònic de fer grans descobriments.

Ja us diré si m'he trobat un hipopòtam en les meues rutes obsessives entre Itàlia i Anglaterra.

O si acabe descobrint noves piràmides a la vora del Nil.

O noves pastisseries en ciutats franceses.

O nous hipopòtams...

CONFESSIONS A LA VORA DE LA TOMBA D'STEVENSON...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.

Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?

En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.

La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.

El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.

Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!

Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!

I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.

Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....

Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)

JOHN I FANNY, TAN BRILLANTS I DELICATS...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies caminava jo per Bloomsbury, sota l'estrany sol londinec, pels carrers i les places on Virginia Woolf passejava la seua tristesa i la seua genialitat a principis del segle XX. L'ombra del Museu Britànic de fons i la mirada a punt per trobar nous racons. Així és com  vaig veure, a Bloomsbury Square, un passatge que em va cridar l'atenció, el passatge Red Bull que condueix a una placeta encantadora amb un parell de botiguetes i una llibreria, la Review Bookshop (també té entrada pel carrer del Museu)

La llibreria em va entusiasmar perquè té una àmplia col·lecció de llibres de cartes (d'escriptors, de pintors, de polítics, de músics...) i una cafeteria magnífica, petita i rústica, amb un bon cafè i uns pastissos increibles. I tot el món coneix ja la meua debilitat per les bones cafeteries i per la literatura epistolar...

Així que no vaig poder resistir-me a comprar un llibre molt bonic amb les cartes que el poeta John Keats li enviava a Fanny Brawne, el seu gran amor secret i prohibit. Fanny era una provocadora per a la societat victoriana per enamorar-se d'un poeta com Keats, evidentment un mal partit (encara que quan es van conèixer no es van caure massa bé precisament) Ell va morir a Roma amb 25 anys per culpa de la tuberculosi. Ella es va passejar vestida de negre i amb els cabells rapats durant sis anys.

11-10-1819

Avui visc en ahir; em vaig sentir sota un embruixament el dia sencer. Estic a la teua mercè. Escriu-me unes poques línies, digues-me que mai seràs menys bona del que vas ser ahir amb mi. Em vas enlluernar. No hi ha res al món més brillant i delicat. Quan tindrem un dia només pels dos?

Sempre teu, John Keats.

Gràcies a Fanny la poesia de Keats va ser com va ser, delicada i brillant. Tot en ells va ser escandalós i lluminós, una d'aquelles passions estranyes en què la musa i el poeta es dissolen en la immensitat de la vida i de la mort. Pensaven que algun dia podrien estar junts i es van comprometre en matrimoni en secret. Però ni tan sols l'aire de la bella Roma on John va viatjar per intentar millorar la seua salut va aconseguir salvar la seua història.

Ell va morir i va ser enterrat amb les cartes que Fanny li enviava, de manera que no sabem què li explicava la musa al poeta. Ella va viure molts anys, es va casar, va tenir fills i fins el dia de la seua mort va portar l'anell que John li havia regalat i va conservar les cartes que ell li enviava i que van publicar els seus descendents quan ella ja estava morta.

Haurien imaginat que acabaríem llegint les seues intimitats? Segurament ningú pensa una cosa així quan escriu una carta d'amor. Si és que algú escriu encara cartes d'amor.

Però qui pot resistir-se a saber com li parla un artista a la seua musa?

Jo, almenys, no puc.

Quin plaer immens començar a llegir la cartes de John a Fanny a la cafeteria de la Review Bookshop, davant d'un bon tros de pastís de xocolata... El sol entrant per la finestra, el fantasma de Virginia Woolf passejant per Bloomsbury Square... John i Fanny estimant-se des d'algun lloc indefinit de l'eternitat, junts per fi.

Em sembla que ja no els deu importar si llegim les seues cartes...

NO M'AGRADA STIEG LARSSON

Dissabte tranquil. Sola. Tot el dia per a mi. L'aroma del pa acabat de fer per tota la casa. Arreglar les plantes del balcó. Fer la compra. Pensar què faré aquesta setmana amb els meus alumnes. Corregir dossiers. Una estona de platja. Rellegir Los versos del capitán de Neruda (yo entro en toda tu vida, vengo a vivir en tu alma) fins que tinc la boca i els ulls plens d'arena i he de tornar a casa. Massa vent.

Ordenar calaixos. Escoltar música. Entre Vinicius, Love of Lesbian i Calamaro decidir què dinaré. Estudiar una mica. Una estona de costura. Ja em queda poc per acabar la vànova de patchwork. La setmana que ve començaré a cosir un paisatge amb un far. M'agraden els fars. Llum en la foscor.

Classificar fotos. Londres. Verona. La bella i enyorada Essaouira. La guia de viatges d'Israel-Palestina, amb les pàgines marcades i una mica arrugades.

Recol·locar la pila de llibres que tinc començats o pendents de llegir.

Quina mandra Stieg Larsson... Comprove per quina pàgina vaig de Els homes que no estimaven les dones. Me l'ha deixat una companya de la feina. Sort que no me l'he comprat. Quin avorriment. Tot el món em diu que a partir de la pàgina 120 és quan t'enganxa. Doncs què voleu que us diga... si m'he d'esperar 120 pàgines per enganxar-me a un llibre, definitivament no val la pena. 

Sense cap tipus de remordiment, abandone lectures que no m'interessen. Recupere històries antigues. Investigue un possible viatge: la ruta literària de Jane Austen. Chawton, Bath...

Avance en La dama de blanc, de Wilkie Collins i en la preciosa, extraordinària novel·la L'home que explicava històries del libanès Rabih Alameddine. En la tauleta de nit m'acompanyen els contes de Cortázar i pel tren de cada divendres cap a Barcelona, Terry Pratchet. Diferents poemaris apareixen per casa amb les pàgines assenyalades en llocs importants. Ara sobretot, Iehuda Amikhai i Mahmud Darwish. Els faig conviure en les prestatgeries de la meua biblioteca. Jueu i palestí. Els dos cantant a Jerusalem amb els seus poemes. Quines ganes de caminar pels carrers de Jerusalem. Guardar el paisatge en la memòria per si tot esclata finament.

Definitivament, no m'agrada Stieg Larsson...

EMILY, LA DAMA DE BLANC

En general m'interessa la vida de la gent. Però no per xafarderia, no us penseu. Acostume a ser una tomba (d'aquelles antigues plenes d'angelets, posats a triar...) quan m'ho demanen. Tanmateix, conèixer la vida de les persones és moltes vegades com obrir una novel·la i descobrir aventures, intrigues, moments de contemplació, descripcions de paisatges desconeguts, personatges interessants...

Com molts de vosaltres sabeu, el meu interès augmenta si la persona en qüestió és una mica decimonònica. Quina època tan fosca i tan brillant al mateix temps. Si hagués nascut en aquell moment m'hauria demanat ser Annie Brassey viatjant per la Índia, Ida Pfeiffer per la Xina, Mary Kingsley per Àfrica...

Algunes altres van fer el viatge cap a dins. Com Emily. La Nova Anglaterra calvinista que li va tocar viure no permetia ballar, ni anar al teatre, ni llegir novel·les, ni cantar fora de l'església, ni celebrar el Nadal, ni reunir-se les dones... Tot i així, Emily Dickinson va escriure més de 1000 poemes que no va voler que es publicaren mai. Molts d'ells adreçats a un amor impossible com el que van tindre tantes dones sotmeses a la moralitat d'aquella societat puritana.

Als 31 anys Emily va decidir vestir-se de blanc i no tornar a sortir de casa. Així va passar els últims 15 anys de la seua vida sense que ningú sabés per què. He tingut un hivern estrany. No em sentia bé i ja saps que març m'atabala. Escrivia en una carta cap al final de la seua vida. Va morir el 1886, als 56 anys. A pesar de la seua reclusió observava la vida en els ulls de la gent que la visitava i escrivia les seues bellíssimes cartes i els seus poemes magnífics.

Era un poeta, és a dir,

treia algun sentit sorprenent

dels significats ordinaris;

i una esència infinita

de totes les nostres coses.

(1862)

Pel meu treball conec moltes dones que no poden anar a ballar, ni anar al teatre, ni reunir-se amb altres dones, ni llegir, ni enamorar-se de qui voldrien. 

Em pregunte quantes Emilys hi haurà al nostre voltant sense saber-ho...