Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.
Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.
La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:
I el tango aquest:
***
Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.
***
Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :
Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.
El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:
Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.
Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?
En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.
La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.
El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.
Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!
Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!
I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.
Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....
Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)
Llegia l'altre dia una entrevista a l'escriptora Cristina Fernández Cubas que acaba de reeditar el seu llibre de contes Cosas que ya no existen. Diu que la realitat està plena de forats negres. A mi m'ho van a explicar...
***
Estic molt contenta perquè la nostra meravellosa Trini, la profe de dansa, ha decidit quedar-se fins a final de curs. Continuem aprenent coses noves, preparant pròximes actuacions... Aquesta setmana tocava treballar amb vels. Ens explica que és l'estela del cor, que és com un amant que vola darrere nostre si fem els passos correctament i respirem correctament. Si actuem correctament la simbiosi amb el nostre vel-amant funcionarà. Si no, acabem enredades en un tros de roba que se'ns enganxa a l'esquena, als braços, a les cames. Com em va passar a mi dissabte. El meu vel i jo no ens vam entendre en absolut. Quasi ni me'n recorde de com es feia per respirar. Així que de volar, ni parlem...
***
Nobody said it was easy...
***
Un parell de dies abans d'entrar a la cova de les serps ell li va tornar a preguntar què havia somiat.
Ella, encara tremolant d'angoixa pel malson, li va explicar:
-Egipte cremava, Egipte s'enfonsava i tu em traïes.
Ell va fer un mig somriure mentre s'estirava com un gat mandrós.
-Això és impossible, i ho saps. Egipte no caurà. I jo no et trairé mai.
Ella va sospirar.
-Tens raó... això no pot passar mai...
Després d'uns petits problemes de salut física la meua metgessa m'ha dit que, a més de prendre religiosament la medicina, m'he d'envoltar de coses boniques i he de fer coses que m'entusiasmen molt. Però que sobretot m'he d'envoltar de coses boniques. Músiques, fotos, llibres, paisatges, persones amables... La meua metgessa en sap molt.
.............................
El company Ernest ha publicat al seu blog un poema de l'Àngels Gregori que m'agrada molt.
Un viatge comença quan comences
a pensar amb qui voldries fer-lo.
Amb qui t'agradaria despertar-te,
en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió.
............................
La meua meravellosa profe de dansa ja ens està preparant per a la pròxima actuació. Entre altres coses molt boniques estem preparant una coreografia amb un poema meu de El cercle de les ànimes a ritme de seguidilla flamenca. M'encanta la idea i m'encanten les coses imprevisibles i difícils que ens fa fer! Aquesta setmana, per cert, tinc els genolls destrossats.
............................
És una sensació estranya omplir l'agenda de les pròximes setmanes amb activitats.
Perquè en qualsevol moment potser caldrà trencar l'agenda.
............................
Mi mancherai, lo sai.
............................
Les coses més boniques acostumen a ser les menys evidents. Prepare la meua llista per si se m'oblida alguna cosa pel viatge. Com inventar-se paraules, codis que només es poden desxifrar lluny d'aquí, en paisatges impossibles, sota cels impossibles. Coses impossibles. Ja saps.
Aquesta setmana la nostra Trini m'ha posat deures en una de les classes de dansa, mentre continuàvem practicant improvisacions: "Júlia, deixa de jutjar-te. Deixa de pensar si està bé o malament. No necessites ser perfecta".
Estic trista perquè se'n va. És la millor profe de dansa que he tingut mai i se'n va a viure a l'altra punta del món. Qui m'ensenyarà ara tot el que necessite aprendre? Ens queda fins a la primavera per a disfrutar d'ella i de les seues classes. Després, se'n va a Brasil. M'alegre molt per ella però em fa molta pena que marxe.
...............................
També aquesta setmana m'han enviat la publicació belga L'Arbre à paroles on han traduit uns poemes meus al francès. La selecció dels poemes i la introducció de la publicació és de Josep M. Sala Valldaura. Ha quedat molt boniquet i estic molt contenta. Sonen molt bé els poemes en francès.
..............................
S'acaba l'any i jo no he aconseguit trobar parella de tango potable. Per motius diversos arriben a les meues orelles les gravacions dels anys 30 de Dímelo al oído. Versions de Mercedes Simone, de Tito Schipa, d'Emilio Tuero... Busque una versió que sone més Piazzolla però em sembla que no deu existir. Total, acaba l'any i continue sense parella de tango, ni potable ni sense potabilitzar! Ja sé què vull per Reis.
..............................
Quin fred fa.... Tot el món parla d'una onada de fred polar però a mi em sembla que és l'hivern, simplement l'hivern, que arriba com cada any. No sé si més o menys puntual però només és l'hivern. Diu Martí i Pol en un poema que l'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. Però jo, amb permís dels poetes que miren rere els vidres, diré que sí, que és trist, que es fa fosc aviat, que ens falta sol i ens sobra fred.
Que a pesar de tot continue menjant gelat de vainilla cada dia.
Que a pesar de tot aniria a Laponia a veure l'aurora boreal. Sense dubte.
Es fa de nit aviat, comença a fer fred. Però els dies estan plens de moments brillants i per les nits continuem ballant per espantar la foscor.
Aquests dies la profe ens fa treballar les improvisacions. Sortir del camí marcat, de la coreografia dissenyada, no és fàcil. Hem de deixar enrere totes les idees preconcebudes del que està bé i del que està malament i atrevir-nos a caminar per on no havíem caminat fins ara. No sabem on ens portarà la melodia. No sabem quin serà el següent pas. El moviment dels braços, ens diu Trini, naix del cor. El cor no té por de les coses desconegudes. Està desitjant anar cap a les coses desconegudes. Capbussar-se en la sorpresa, en allò inesperat, en el moment irrepetible. Li encanten les coses desconegudes. El cap té por, necessita la coreografia, necessita que li diguen quin és el següent pas, si toca anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Aquests dies aprenem a improvisar, a escoltar la melodia i a deixar que el moment siga únic, irrepetible. A que l'acció comence en el cor i no en el cap.
.........................................
Fa uns quants dies, més o menys a la mateixa hora, em saluda una senyora pel carrer. Cada vegada és una senyora diferent i tinc la sensació que les conec. Elles a mi em coneixen, això és evident, i em saluden amb entusiasme. Jo no tinc ni idea de qui són ni de què les conec. Cada dia una senyora diferent. Encantades de saludar-me. Tinc la sensació d'estar dins d'un conte de Pere Calders.
.............................................
Enyore ciutats en les que no he estat mai.
..............................................
Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Fernando Pessoa.
.............................................
Tots els camins que hem de recòrrer sense coreografia. L'instant únic, intangible, impermanent, que ens salvarà del fred una vegada més.
Aquests dies estic revisitant Les ciutats invisibles d'Italo Calvino.
Kublai Kan i Marco Polo intercanvien melancolies geogràfiques a través de l'imperi tàrtar. L'emperador vol saber què passa en les ciutats que governa i no coneix. Marco Polo li explica com són aquestes ciutats invisibles, oníriques, com petits poemes en prosa. Ciutats suspeses en l'espai, rodejades d'innumerables rius, pavimentades amb metalls preciosos, castells, deserts, animals enormes, comerciants de sedes i espècies, pous de profunditats infinites, desitjos, records, símbols...
Kublai Kan li pregunta a Marco Polo si viatja per reviure el seu passat o per trobar el seu futur.
Marco Polo li contesta que l'altre costat és un mirall en negatiu. Qui viatja reconeix les poques coses que són seues quan és conscient de tot el que no ha tingut mai i de tot el que no tindrà mai.
-2-
Continuem ballant.
Per poder pujar primer hem d'aprende a baixar. No podem estar sempre dalt ni sempre baix.
Per guanyar profunditat en la coreografia hem d'aprendre a estar dalt i baix de manera equilibrada.
No podem estar sempre dalt ni sempre baix
Si estem dalt és perquè primer hem estat baix. Generalment per agafar impuls.
-3-
Quantes ciutats invisibles tenim dins? Quants paisatges invisibles? Quina ruta triarem per comerciar amb les nostres sedes i espècies, de quins animals salvatges fugirem, quantes fonts ens oferiran aigua?
Quina és la nostra ciutat invisible?
I si després de caminar tant ens adonem que ens tornem a trobar al punt de partida?
I si tot estigués més prop del que ens pensem?
-4-
Marco Polo, descansa... ara t'explicaré jo una història....
Una altra de les coses que ens diu la meua professora de dansa és que ens equivoquem perquè dubtem.
Quan hem de girar -un gir està bé, dos es complica, tres és molt difícil- quan hem de caminar, quan hem de canviar el pas, quan hem de llançar-nos a terra... Ens equivoquem perquè dubtem. El nostre cos i el nostre pensament van per camins diferents. Ens equivoquem perquè dubtem i dubtem perquè tenim por.
A classe aprenem que un pas ens porta al següent. Llavors el cos i el pensament entren en sintonia i sabem exactament què hem de fer. I ja no hi ha dubtes, ni pors, ni equivocacions. El pas que fem és exactament el que hem de fer.
La meua meravellosa professora de dansa ens diu que quan balles no et pots quedar a mitges. O vas o no vas.
Els braços, les cames, el cap, la mirada, cada múscul del cos, cada pensament, cada sensació. No et pots quedar a mitges. Perquè es nota. I no es bonic.
O vas o no vas. Quan balles o en qualsevol altre moment. O vas o no vas.
La qüestió és saber on vas.
O saber on no vas.
Sobretot quan toca improvisar.
Quan balles o en qualsevol altre moment.
Adéu, estiu, gran estiu. Aquells dies sense horaris ni més obligacions que mantenir la casa ordenada i la nevera plena. Concerts, pel·lícules, llibres, converses interessants, viatges, amics, projectes, sopars, platja, naixements, separacions, retrobades... llum, tanta llum omplint tants dies. Tants moments irrepetibles. Estranyament irrepetibles.
-2-
Comença el curs. I com sempre ens deixarem la pell per intentar fer la feina de la millor manera possible a pesar de tot. No entrarem en detalls. Tot el món deu saber a aquestes altures com s'ha cobert de glòria el departament d'educació, bé com a pares, bé com a profes.
Ja tenim els alumnes dins de les aules (aules amb 35, amb 47...)Enguany em toca dividir-me entre l'aula d'acollida i l'aula ordinària. No m'han donat opció. No envien profes. Ens hem de repartir. A més sempre hi ha algun alumne de batxillerat que em demana que siga la seua tutora de treball de recerca. Enguany només en tinc un.
La meua prioritat sempre són els que arriben nous i petits. Avui he rebut un nen de Romania. Entrevista amb els pares en italià i procurar que el primer dia de la criatura siga el més fàcil possible tenint en compte que només parla romanés. Què serà dels meus alumnes el curs que ve? Perquè el conseller elimina les aules d'acollida però ens continuen arribant alumnes de fora. Com podem atendre la diversitat si tenim classes amb 35 alumnes? Vull saber què va a passar amb els meus alumnes quan jo no estiga. Ningú és imprescindible. Que posen una altra persona. Però que la posen.
-3-
Enguany hauré de menjar macarrons i coses així si vull arribar en condicions al final del dia. He triplicat les hores d'entrenament perquè la meua meravellosa profe de dansa m'ha convençut per fer dues classes de contemporània a la setmana. A part de totes les hores de dansa que ja feia. Estic una mica trista perquè encara no he trobat parella apropiada per la classe de tango. Per favor, que algú vinga a classe amb mi! que sosos són tots els homes del meu voltant!
-4-
M'han regalat un llibre preciós. Les cartes d'amor que li escrivia Pablo Neruda a Matilde Urrutia. Quiero no solo amarte, alma mía, sino ayudarte a vivir. Una edició molt bonica que em té transtornada perquè Neruda és una de les meues debilitats i gràcies a Matilde va escriure tantes coses. Com Los versos del capitán. Sempre tinc Los versos del capitán a la vista, passe el que passe.
Mi madre nunca me ha pedido que le traduzca nada de lo que escribo y ni mucho menos me ha pedido nunca que cambie de lengua para expresarme. Aunque le cuesta mucho, lee con paciencia mis libros y mis cosas y también las cosas que escribe en catalán alguna de mis amigas. Se le escapan palabras y tarda el doble, pero se lo lee todo. No tiene problemas con la comprensión oral pero con la lectura un poco sí. Hace unos días hablábamos de la muerte del poeta inglés Shelley de quien hable tiempo en el blog. Pero ella no era consciente de que hubiera escrito nada sobre Shelley. Ni sobre otras cosas. Y por primera vez me sugirió que podía bilingüizar el blog y así ella no se perdería algunas de mis reflexiones y además me leerían algunos de sus amigos que tienen curiosidad por conocerme. Así que he pensado hacer el experimento. A partir de ahora aparecerá el artículo en catalán y luego en castellano. Si me lo pide el vecino no lo hago pero si me lo pide mi madre…
Finalment va arribar el dia de l'actuació. I va ser tan bonic que vaig tenir ganes de no tornar a fer res més que no fos ballar. Tot el dia, amunt i avall, només ballant. El mar de fons, la lluna plena, tota la gent que va venir a veure'ns, la música sonant en la nit, les coreografies grupals, les individuals, la cançó que vaig ballar vestida de blanc, tan contenta... quina cançó tan bonica...
I després, mama i jo cap al sud, una mica de desconnexió i menys calor del que la gent diu. Calor, calor... clar! és que és estiu!! Seria notícia veure pingüins en l'Alhambra però 40ºC em sembla una temperatura normal per ser estiu. Dins de quatre messos estaré plorant de fred enfonsada entre mantes i abrics. Ara ha de fer calor!
I Granada continua bonica com sempre, la gent amable, la moreria perfecta, el barroc que no m'entusiasma, el te marroquí, poques tapes perquè nosaltres no mengem animalets, les vistes des de San Nicolás, l'Alhambra des del Paseo de los Tristes, milions de fotos, caminar amunt i avall per carrers que no estaven ni en el mapa, perdre'ns, trobar-nos, quantitats industrials de gelat de vainilla, espectacles de flamenc,Eva Esquivel ballant com una deesa, un japonés molt curiós que volia fer-se fotos amb mi (you are beautiful, mentre em feia reverències i li demanava permís a ma mare) la casa de Federico, el seu piano, l'escriptori preciós on va escriure les seues obres, els seus dibuixos, la seua mala lletra, les seues males notes de pèsim estudiant, els seus manuscrits, el seu paisatge, verde que te quiero verde...
Y fue tan bonito que tuve ganas de no volver a hacer nada más que no fuera bailar. Todo el día, arriba y abajo, sólo bailando. El mar de fondo, la luna llena, toda la gente que vino a vernos, la música sonando en la noche, las coreografías grupales, las individuales, la canción que bailé vestida de blanco, tan contenta... qué canción tan bonita...
Y después, mama y yo hacia el sur, un poco de desconexión y menos calor del que la gente dice. Calor, calor... claro! es que es verano!! Sería noticia ver pingüinos en la Alhambra pero 40ºC me parece una temperatura normal para ser verano. Dentro de cuatro meses estaré llorando de frío hundida entre mantas y abrigos. Ahora tiene que hacer calor! Y Granada continúa bonita como siempre, la gente amable, la morería perfecta, el barroco que no me entusiasma, el té marroquí, pocas tapas porque nosotras no comemos animalitos, las vistas desde San Nicolás, la Alhambra desde el Paseo de los Tristes, millones de fotos, andar arriba y abajo por calles que no estaban ni en el mapa, perdernos, encontrarnos, cantidades industriales de helado de vainilla, espectáculos de flamenco, Eva Esquivel bailando como una diosa, un japonés muy curioso que quería hacerse fotos conmigo (you are beautiful, mientras me hacía reverencias y le pedía permiso a mi madre) la casa de Federico, su piano, el escritorio precioso donde escribió sus obras, sus dibujos, su mala letra, sus malas notas de mal estudiante, sus manuscritos, su paisaje, verde que te quiero verde...
Una altra de les dones de finals del XIX que em provoquen fascinació és Dora Angela Duncan, Isadora Duncan (San Francisco, 1878-Niza, 1927)
Una dona d'emocions volcaniques que sublimava l'art i la bellesa i que va revolucionar el món de la dansa. Fora sabatilles de ballet, fora corsé, fora opressions, falses morals. Benvinguda llibertat, benvinguda ballar con les ones del mar, benvinguda vestir-se amb túniques gregues, escandalitzar els puritans, inventar-se una escola a medida, ser lliure. Tantes vegades li van preguntar per què no feia les coses típiques que s'esperaven de les dones...
La seua vida tràgica, els seus amors, els seus xiquets morts, revolucionària en la revolució russa, la defensa de la sexualitat i del cos com a manera d'arribar a la sublimació espiritual, l'amor a la naturalesa, la seua mort absurda...
Vaig llegir la seua autobiografia (Bailando en la oscuridad. Ediciones JC, 2005) totalment corpresa, esmaperduda, fascinada, enganxada a aquella dona magnífica que considerava que la seua autèntica educació va començar quan va deixar l'escola. De mans evidentment de la seua mare que li ensenyava música, literatur i cultura clàssica.
La seua autobiogràfia comença així:
"El carácter de un niño está ya en su plenitud en el seno de la madre. Antes de que yo naciera mi madre sufría una gran crisis espiritual; su situación era trágica. No podía tomar ningún alimento, excepto ostras y champán helados. Si me preguntara cuándo empecé a bailar contestaría "en el seno de mi madre, probablemente por efecto de las ostras y del champán, el alimento de Afrodita (...) Nací a la orilla del mar y he advertido que todos los grandes acontecimientos de mi vida han ocurrido junto al mar. Mi primera idea del movimiento y de la danza me ha venido seguramente del ritmo de las olas"
Ja queda poc pel nostre espectacle. La feina de molts mesos acabarà el pròxim dimecres. Ja queda poc. Hores i hores d'assaig, dolors per tot el cos, ballar descalces sobre la gespa, amb el mar de fons, al ritme d'Isadora que va decidir viure la seua vida com ella volia, per a bé i per a mal. El moviment és efímer, difícil de capturar. Com la majoria de les coses boniques.
La cançó que ballaré en solitari s'assembla molt a la cançó que he posat aquí baix. No pose la de veritat. Per superstició.
Per recomanació d'un amic cinèfil he vist una pel·lícula perfecta, La última estación. Explica l'últim any de vida de Tolstoi i el conflicte que s'estableix a conseqüència del testament de l'escriptor més o menys manipulat pels integrants del Moviment Tolstosià. El marc de tota la història és la doble història d'amor entre Tolstoi i la seua dona per un costat i un jove seguidor de l'escriptor amb una de les integrants del Moviment Tolstosià. El senyor Tolstoi va donar molta importància a la reforma educativa, a la vida vegetariana i al pacifisme, la desobediència civil i la no-violència convertint-se en la inspiració de Gandhi amb qui va mantenir correspondència. I mentrestant li va donar temps a escriure Anna Karenina...
He gaudit d'una companyia perfecta aquests dies. Els amics a casa. Notícies de Lisboa que escolte amb saudade infinita, em porten música i records i decidim que qualsevol bon amfitrió ha de rebre els seus convidats amb algunes paraules de Pessoa. És imprescindible. Parlem de viatges. Agost a Itàlia, setembre a Lisboa, octubre a Londres.
Hem anat a un concert perfecte al Teatre Grec de Barcelona. La brasilera Adriana Calcanhoto amb música de Vinicius, del mestre Caetano, de Bebel Gilberto, versions de Manu Chao, de Madonna... que bonic cantar en portugués. Senzillament perfecte.
Després d'acomiadar els meus convidats amb versos de Pessoa i fados d'Ana Moura he anat al teatre en perfecta companyia. Questi fantasmi, mig en italià, mig en castellà. Perfecta. Aneu a veure-la. Aneu en bona companyia o aneu sols. Però aneu al teatre. Riureu molt i us farà pensar una estona. Tot en la mateixa entrada.
Aneu a exposicions, a espectacles, a concerts... l'estiu està ple. A descobrir la ciutat, els racons més bonics de Barcelona. Vinga, que jo us acompanye.
Arriba el dia de l'actuació de dansa. Necessite un bon massatge i un genoll nou. Ja tinc part del vestuari i la música. Perfecte. Jo... no sé si seré perfecta! Després me'n vaig a Granada amb mama a desconnectar uns dies. Perfecte.
Música, llibres, viatges, pel·lícules, plans, filosofies diverses a diverses hores, bona companyia, bones converses, bona gent la que està lluny i la que està prop.
Primer de tot, la invitació. El dia 21 de juliol estaré ballant a Vilanova amb les altres noies de l'acadèmia gràcies a la nostra profe que ens ha buscat un lloc preciós per l'espectacle. Estic entre contenta i nerviosa perquè fa un parell d'anys que no balle davant de ningú i en tinc moltes ganes i vull fer-ho molt bé. Si algú vol vindre a veure'ns i a aplaudir-nos que m'envie un correu i ja li explicaré els detalls i com aconseguir les entrades.
Aprofite que parlem de ballar per comunicar que estic buscant sota les pedres parella de tango per a després de l'estiu i m'està resultant més difícil del que sembla. Jolin. No val qualsevol. Per a saber els requisits, ja sabeu, pregunteu.
I després les cireres. El meu arbre favorit és el cirerer. Crec que és extraordinàriament bonic quan està florit i les cireres són la meua fruita favorita. Fa un parell de dies vaig comprar les primeres cireres de la temporada. Vinga, anem a fomentar els tòpics! Les cireres fan estiu... ens fem arracades... recordem quan erem petites... ens ve al cap Neruda i els 20 poemas de amor y una canción desesperada (recordeu el poema 14, veritat?), repassem els poemes japonesos que parlen de cireres (molts!)...
Estic buscant un llibre de la poeta síria Maram Al-Masri. Es diu Cerezas rojas sobre losas blancas i m'agrada molt però no sé on ha anat a parar. A saber... amb tantes mudances... Me l'hauré de tornar a comprar.
Et done la meua ploma
la meua respiració
el meu raspall de dents el meu llit els meus llibres, el meu temps, tot el que necessite per viure Així m'assegure que no t'oblidaré.
