Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Babilònia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Babilònia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de gener del 2014

LA PRIMITIVA NOSTÀLGIA DEL PARADÍS


Treballo sobre un text de Mircea Eliade. Tracto d'ordenar les idees que donen forma a la primitiva nostàlgia del paradís, la paradoxa de l'espai sagrat, accessible i inaccesible, les múltiples proves a què ens sotmeten les divinitats abans de confirmar que sí, que estem davant la pedra sagrada, l'arbre sagrat, el riu sagrat. 

Em deixo caure sobre la idea del cercle. L'obsessió pel cercle m'acompanya des què vaig descobrir la Bagdad antiga i circular. El Temple de Vesta a Roma. Les ruïnes circulars de Borges. La perfecta circumferència lunar. Com la tornada de la canço que escoltem de manera obsessiva. 

El cercle sagrat que ens protegeix del mal, que no deixa entrar els dimonis. Se'ns permet patir un atac de medievalisme i superstició a aquestes hores? Èssers malignes truquen a la porta embogits pel vent circular que provoca la cançó que cantem en bucle. Com un mantra. Com la perla protectora que l'heroi amaga per poder sortir de l'infern amb totes les proves superades. 

Babilònia ja no serà el nostre refugi mai més, dius. No m'ho crec. Fa segles que m'ho dius. Però fem les maletes, netegem les tenebres.  Cantem cançons de músics suïcides.

Hi ha nous espais sagrats que ens defineixen, a mig camí entre la devoció, la mística profana i la incredulitat. Mai no hem deixat de descalçar-nos per entrar al temple circular que ens protegeix i ens exigeix a parts iguals.

Cantem despullats i exorcitzem dimonis.




-->

dijous, 19 de desembre del 2013

AL BAYATI I EL RETORN DE BABILÒNIA



Aquest article va ser publicat originàriament a la revista Caràcters. Segona època, núm. 45 (2008, octubre)

‘Abd Al-Wahhab Al-Bayati (Bagdad, 1926- Damasc, 1999) és un dels més grans poetes àrabs. Pertany a la generació poètica iraquiana dels anys 50 que va introduir la poesia àrab en el món literari contemporani. Poeta de l’exili, del símbol, de la recreació del mite sumeri, exalta l’heroïcitat entre la recerca de l’amor i de la mort, baixa als inferns i espera el moment de la resurrecció entre les ruïnes del pobles que s’enfonsen sota el pes de les bombes en l’antiga Babilònia.

El poema Retorn a Babilònia pertany al llibre Aquell que ve i que no ve (Alladhi ya'ti wa laya'ti) escrit el 1966 i del qual no disposem traducció al català publicada. El poeta reclama la dignitat de l’ésser humà que mor com una estrella, mirant el cel, sota el foc enemic però dempeus i sentint-se amo del seu destí. Com els herois clàssics.

Ishtar, la deesa babilònica de l’amor i la guerra ompli gran part de l’obra poètica de l’iraquià i en aquest poema veiem com li reclama el retorn dels inferns perquè, al capdavall, el seu amant Tammuz, déu de la primavera, no tornarà. Ens cobreix un vel fi de tristesa, de l’epicitat del desert, de les pedres que conformen el paisatge vital de tot un poble hereu d’una desolació ancestral. El poeta crida per damunt de les cendres, la pluja, la nit. Crida reclamant una nova Ishtar que rescate el seu poble dels inferns. Reclamant la pluja que netege les ferides. Perquè per damunt de tot el nostre miracle és morir dempéus, esclatar com un estel. Plantar-li cara al destí.

Cada dia retornem a una Babilònia que continua enfonsant-se sota el pes de les bombes. La quotidianeitat ens immunitza. S’anestesien les consciències i Al-Bayati reclama, amb una actualitat vívissima, una nova dignitat.

Els versos del poeta s’escolen amb una disfressa de mitologia, amb la bellesa quasi arqueològica de les paraules que ens traslladen a uns dels bressols de la humanitat, per recordar-nos l’existència del drama. En altres poemes ens parlarà de Nisapur, de Granada, de Berlín, de Beirut... Però en tots ells ens colpirà la paraula plena de l’hereu de la bellesa entre el drama.


Retorn de Babilònia

El miracle de l’home és morir dempéus:
Els ulls en alt, mirant els estels.
Encara que mora, encara que el foc enemic el destruisca,
el seu miracle és encendre la nit,
suportar el colp de la fortuna adversa.
Ser amo del seu destí.
Senyor! Em van dir els estels de l’estany
que ja derrotat i febril
va passar Alexandre el Gran a cavall.
Ai, estels!
Babilònia roman sota la jaima de la nit.
En les seues ruines udolen els xacals,
plens de pols els ulls tristos i buits.
Als peus del temps, Babilònia espera la resurrecció.
Ah, Ishtar, aixeca’t i ompli els gots!
Mulla els llavis d’aquest lleó ferit.
Aixeca’t a vetllar amb els xacals
i els gemecs del vent.
Fes caure la pluja en aquestes runes tristes .
Però Ishtar continua amb les mans tallades sobre el mur:
La pols, el silenci i l’herba cobreixen el seu rostre,
muda pedra de les despulles desolades.
Torna, Ishtar, a la llegenda com espiga o sol sense migdia,
com una dona de fum, escudella trencada.
Perquè, -ai, estimada!- Tammuz no tornarà a la vida.
Babilònia sense bàlsams, viàtic ni destí,
sota la volta de la nit vesteix un sudari de cendres.
Ishtar! Vaig cridar a les pedres
que em van respondre com un eco:
Isthar! Ishtar!
I per fi va caure la pluja
i van esquerdar-se les parets
rere la lluna enfonsada sota les runes.



dimarts, 31 de maig del 2011

ELS LÍMITS DE L'ÀNIMA

VERSIÓN EN CASTELLANO


Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.

Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.

La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:



I el tango aquest:



***


Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.

***

Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :

Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.


El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:

Yo tuve el placer de arder, de llenar mi destino.

dissabte, 7 de maig del 2011

EL SIGNIFICAT DEL MEU TATUATGE

VERSIÓN EN CASTELLANO


realitzat per Ismael Hidalgo

La serp, i en concret l'Uroboros, era un símbol sagrat en l'Antic Egipte. Només per això ja no em caldria justificar res més sobre el significat del meu tatuatge. Però hi ha més coses. A més, no es tracta d'un Uroboros qualsevol...

La serp egípcia, venerada com a divinitat, està lligada a mites solars, a la ressurrecció, la vida eterna i la reencarnació per la seva capacitat de canviar de pell. La cobra era el símbol del Faraó (hi havia una serp enterrada al costat de Tutankamon) les ballarines es movien com a serps i els rituals sagrats amb serps servien per aconseguir coneixements ocults... A l'Índia la serp es considera símbol de saviesa i de poder,  la bella Deesa de les Serps de la civilització minoica ens retorna al temps de les societats matriarcals, a Grècia, a Escandinàvia, a la Xina, a Mèxic, a Amèrica del Nord... des del Neolític fins els nostres dies la serp ha sigut adorada, incomprensa, maleida, beneida, satanitzada, respectada.

Dins del meu particular panteó espiritual hi ha tres serps: la Sagrada Serp egípcia, la Kundalini hindú i l'Uroboros, la serp que es mossega la cua.

L'Uroboros representa l'eternitat, l'infinit, la unió de la part material i la part espiritual, és la serp còsmica dels inicis que envolta el món amb els seus anells i equilibra l'energia masculina i la femenina. A més és un símbol alquímic de transformació, l'etern retorn, el cicle que acaba i que torna a començar, semblant al Samsara hindú i budista. No hi ha principi, no hi ha final.

Així que a l'hora de buscar el disseny del meu tatuatge tenia molt clar què és el que volia expressar i per què.
Buscant imatges d'Uroboros que m'agradaren vaig pensar en un primer moment fer-me el model que apareix al manga Full Metal Alchemist però li he vist a massa gent i volia alguna cosa més personal. Ismael, l'artista tatuador, em va ensenyar l'Ouroboros de la banda noruega de rock industrial Mortiis. Però al final m'he tatuat un Auryn que representa tot el que he explicat anteriorment sobre la serp i a més afegeix un parell de coses importants

Auryn és un talismà que apareix al genial llibre de Michael Ende, La Història Interminable. És el símbol de l'Emperadriu Infantil del món de Fantasia, una medalla amb les dues serps enroscades i la frase "Fes el que vulgues". Qui porta l'Auryn ha de ser respectat i la medalla li dóna al seu portador protecció absoluta. A més, quan el porta un ésser humà, Auryn li concedeix tots els seus desitjos. El risc és que l'humà pot arribar  a oblidar el món real i aleshores no podria retornar. El lloc on resideixen les persones que han oblidat com tornar al món real és La Ciutat dels Antics Emperadors. A més de ser una joia, Auryn és un lloc, una espècie de portal que sosté l'orde de l'univers i que representa la connexió entre el món dels humans i el món de Fantasia.

Les serps sagrades de l'Auryn ens mantenen units als nostres somnis, a la capacitat de crear, ens recorden que hi ha alguna cosa més que la grisor del món que ens envolta la major part del temps, és el símbol dels que lluiten per sobreviure a la mediocritat, a la banalitat, dels que pensen que l'Art i els Somnis  en qualsevol de les seues formes ens salvarà del No Res, del Buit, de la Decadència. Igual que Bastian a La Història Interminable. Auryn i les seues serps ens recorden el camí per tornar a casa i fer realitat els nostres desitjos.

Així és que tot això és el que representa el tatuatge que porte a l'esquerra del melic.
Gràcies a Ismael per haver sabut dibuixar tan bé el que jo volia, a Roger per donar-me xocolata mentre me'l feia i als dos per aguantar els meus crits de dolor durant el procès.
M'encanta com ha quedat!

diumenge, 21 de novembre del 2010

PRINCIPI D'INTERCANVI EQUIVALENT

VERSIÓN EN CASTELLANO

He somiat que recitàvem poemes circulars en una llengua desconeguda i antiga, enmig d'un cercle de flors i pedres, com invocant ves a saber què. Com volent veure el futur o com volent capturar el passat. Tu recordes els somnis que jo somnie?

Em desperte pensant en ciutats de planta circular, Ctesifont, Bagdad, la biblioteca de Nínive... Podria ensenyar-te les meravelles de Mesopotàmia passejant per aquesta Europa civilitzada plena de museus on hem anat a parar. Anem?

Serà que Borges i el seu temps circular continuem provocant-me el vertigen necessari com per continuar buscant.

Serà l'exaltació de l'amistat en les nits de dissabte, menjant la millor pizza de Vilanova, parlant de Buenos Aires, de física quàntica, de les coses que no faríem mai, de les coses que podríem arribar a fer en determinades circumstàncies.

Serà que ens perdem en un paisatge de cercles concèntrics, que ens perdem en les fronteres impossibles de l'infinit mentre un cercle de transmutació perfecte espera instruccions.

Serà que em provoquen el mateix vertigen les ruines circulars de Borges, el principi d'incertesa d'Heisenberg, la visió de la lluna plena enmig del buit, els teus ulls, el principi d'intercanvi equivalent, els poemes d'Al-Bayati (Ets el foc dels boscos / l'aigua del riu i el secret del foc  / Una part de tu és indescriptible /i l'altra: sacerdotesa en el temple d'Ishtar), els poemes que llegim en una llengua desconeguda i antiga en els meus somnis circulars i babilònics.