Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutats. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 d’agost del 2014

PRIMERA POSTAL DE LONDRES


Dibuixem els vectors d'un desig caòtic que ens porta d'un costat a un altre de la ciutat. Ens desborda la sensació de conèixer-la bé, de saber exactament quina cantonada hem de girar per trobar-nos de cara amb nosaltres mateixos fa cinc, deu, quinze anys. Juguem a crear paradoxes temporals, a creuar-nos amb els nostres jos passats i futurs amb la sana intenció de provocar un col·lapse en el teixit de l'univers. I que tot torni a començar. 

Que pugem de nou a aquell avió, que tornem a reconstruir la ciutat que es reflecteix en tots els nostres miralls. Que sigui la primera vegada que perseguim esquirols drogadictes a Hyde Park, que sigui la primera vegada que ens acostem a insultar l'estàtua del malparit de Peter Pan, que sigui la primera vegada que ens fem fotos a totes les estàtues de la Reina Victòria que ens trobem. Que sigui la primera vegada que conec l'artista rus i guapo que guardava els seus dibuixos en una nevera al mercat de Camden. T'he d'explicar amb calma això de Peter Pan. I la història de la Reina Victòria. T'he d'explicar per què no suporto Camden.

O podem simplement passejar amb calma pel parc més proper i buscar un sol mig fugitiu que ens transformarà en flors gegants quan aparegui. Flors humanes alçant una mica la barbeta, els ulls mig tancats i el somriure petit, tímid, de qui ha passat massa temps vagant entre la boira. T'hi has fixat? Quan surt el sol a Londres tot el món camina una mica més lent i mira al cel transformat en gira-sol.

dilluns, 28 de juliol del 2014

EL PONT SOBRE EL RIU ADIGE

VERSIÓN EN CASTELLANO

Abandono la solitud dels cementiris victorians, l'hora del te, la pluja que molesta amb delicadesa i tots els verds que provoca. Deixo enrere la veu de Neil, els antiquaris, els parcs, l'agraïment que sentim cada dia que surt el sol perquè surt poc. I arribo a Itàlia.

Pel Regne Unit m'agrada voltar sola perquè molt poca gent entenc exactament què vaig buscant. A Itàlia m'acompanya, segons l'època, la família, les amistats, les amistats de les amistats... La certesa inapelable de la porta sempre oberta, el cafè sempre a punt.

Arribar a Verona és com arribar a casa. Els mateixos carrers de sempre, la mateixa manera de perdre'm, de buscar el riu, els ponts, el nostre cafè Coloniale on descansar i posar-nos al dia, les llibreries, la porta del supermercat on si esperes el temps suficient passen coses boniques.

El més bonic de Verona és el riu Adige. El paisatge aquàtic, el Ponte di Pietra, Castelvecchio. Enrico, el profe de l'escola on vam venir fa tres anys a fer un curs s'italià, ens explica històries de la Segona Guerra Mundial: com els alemanys, sabent-se ja perdedors, van ordenar destruir tots els ponts de la ciutat, com van intentar salvar el Ponte di Pietra que n'era el més antic i com va saltar pels aires el 25 d'abril de 1945. Ens explica com el van poder reconstruir acabada la guerra de manera que semblès tan antic com era abans de destruir-lo. I de com el Ponte Vecchio de Florència es va salvar.

El riu dóna a la ciutat la vida i la mort. Parlem de les inundacions del segle XIX, dels herois, del molins de farina que ocupaven la riba, del costum veronés de menjar un gelat assegut vora el riu. 

I al voltant del riu les places, la Piazza Bra, la Piazza Erbe... En la meva memòria la Piazza Erbe sempre romandrà com la primera vegada que la vaig veure decorada de Nadal: les llums, els dolços, la gebrada...

Fugiu de la Casa de Julieta i de la macabra decadència de posar-li un cadenat a l'amor. L'estàtua de Julieta és bonica i dolça però ningú la mira realment. Tropes de turistes zombificats entren sense mirar al pati de la casa, amb un somriure ridícul i quasi obscé. Tot el món es fa fotos amb l'estàtua de Julieta, tot el món embruta les parets amb frases ridícules, tot el món deixa un cadenat, un símbol de l'esclavitud, com a promesa amorosa d'eternitat. Però l'eternitat és mentida i menys si hi ha un cadenat pel mig. 

Si Shakespeare aixequés el cap i veiés a què ha quedat reduida la seva poc original obra, aniria a ofegar les penes a la vora del riu Adige, sense dubte el paisatge més bonic de Verona. 

Riu Adige. Castelvecchio. Verona









diumenge, 13 de juliol del 2014

LA TRISTESA DE LA NINA-SABATA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els nens no sempre han sigut nens. I per desgràcia encara no ho són a molts llocs del món. Sovint la infància és un lloc brillant i tenebrós alhora, els objectes parlen, els monstres ens vigilen, els boscos apareixen plens d'amenaces i de promeses davant nostre, els adults han oblidat la seva pròpia infància, en el millor dels casos, i no ens poden ajudar. També hi ha petits moments de triomf, rialles i dies llarguíssims al sol. Però la lluita contra la foscor és esencialment infantil.

El Museu de la Infància d'Edimburg es pot visitar a la Royal Mile. La sorpresa i el corpreniment ens acompanyaran durant tota la visita al llarg de les cinc plantes on s'arrengleren tot tipus d'estris infantils i joguines. Des de material escolar de finals del segle XIX fins a centenars de nines de tot tipus i època, joguines musicals, visuals, bicicletes, vehicles en miniatura, retallables, jocs de taula...

A part de l'extraordinària col·lecció de joguines que des de 1955 s'exposen al públic, el museu també recorda com era la vida dels nens del segle XIX i principis del XX.

Els que pertanyien a famílies acomodades eren preparats per la vida adulta. Els que pertanyien a les classes pobres treballaven a la mina o sobrevivien al carrer.

De tots els panells explicatius i objectes que podem veure al museu m'ha colpit de manera especial l'apartat dedicat al treball infantil al XIX i principis del XX: un parell de sabates infantils, un barret amb llanterna i una nina d'aspecte profundament trist. Una nina feta amb una sabata que pertanyia a un nen pobre dels suburbis de Londres de 1905. Una nina sense cara, una sabata vestida amb draps amb la que aquell nen tractaria de lluitar contra la foscor de la seva vida infantil.

Nina Sabata (1905) Museum of Childhood. Edinburgh. Scotland.

Sota d'aquesta nina-sabata tan trista s'exposa un exemplar de The Water-Babies que Charles Kingsley va publicar al 1863, dos anys abans de publicar-se Alice in Wonderland i que vaig ressenyar al seu moment en aquest enllaç. Bell conte de fades on es descriu el tracte que rebien els nens que netejaven xemeneies en aquella Anglaterra que despertava a la industrialització mentre les fades terribles dels contes infantil intentaven sense èxit salvar la seva innocència.



diumenge, 11 de març del 2012

DEIXAR QUE PASSE FEBRER

VERSIÓN EN CASTELLANO

Potser tot consisteix a deixar que passe febrer, a observar de reüll el llibre que llegeix el veí del metro, a no ser capaç de recordar els versos exactes d'aquell poeta perquè hi ha certes coses que s'han de recordar quan plou i ara no plou i l'aire brut ens tapa com una cortina de desmemòria i no ens deixa recordar per què era important deixar passar febrer, espiar el llibre del veí, recordar els versos d'aquell poeta...

No em trobaràs mai sota la pluja, ja saps. Esperarem rere els vidres d'aquesta cafeteria a Bloomsbury on ens amaguem sempre a planejar la millor manera de quedar-nos a dormir al Museu Britànic, acaronar la pedra Rosetta, perdre'ns entre tresors que resonen en la nostra ànima com campanes, com recordar un somni en blanc i negre on ja ens coneixíem sense saber-ho.

Deixar que passe febrer, tancar totes les portes de casa, alimentar gats que no són nostres, baixar al carrer a comprar un tros de pastís de xocolata abans que la pluja londinenca ens recorde totes les coses que hem decidit oblidar.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

CARRERS IMPOSSIBLES

VERSIÓN EN CASTELLANO

En la majoria de les ciutats on acostume a perdre'm voluntàriament hi ha un carrer que només conec jo. 

A pesar de tot apareix als mapes. Però només jo el conec de veritat. Conec el seu autèntic nom i les múltiples esquerdes temporals que conformen el seu paradigma. 

Sovint resulta difícil caminar per aquests carrers sense ensopegar amb personatges infinits, acolorits, arrodonits, amorosits, que ens ofereixen productes típics de la ciutat a canvi de poder compartir amb nosaltres una estona del seu temps petrificat. El secret està en no tenir pressa. Què pot haver més important que deixar que l'ànima rellisque per carrers de nom impronunciable? què importa perdre l'avió o perdre el cap? i sobretot, què importa perdre el temps si es tracta d'amarar-se d'històries antigues i futures i enlairar-se una mica, miraculosament, sense saber com, sense que importe, per destriar quina és la millor.

A cada ciutat hi ha un carrer impossible, de vegades improbable. Està en els mapes però no el reconeix quasi ningú. En aquests carrers hi ha les millors cafeteries, amb les millors magdalenes i altres coses d'esmorzar i berenar.

El secret està en no tenir pressa.

I en què no t'importe fer un avió amb el teu mapa inútil i enviar-lo volant ves a saber on.