ELS PÈSOLS DE MARY SMITH I UN PIRATA DE REGAL.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Limehouse és un d'aquells barris de Londres que no acostuma a sortir als mapes turístics perquè està massa lluny del centre. El descobrirem entre Whitechapel i Canary Wharf, al nordest del riu Tàmesi i el que podem trobar als seus carrers no són tant monuments com racons on respirar història de la City. 

A Limehouse hi ha un dels pubs més antics i amb més encant de Londres, The Grapes, fundat al 1583. The Grapes està molt prop del riu i des d'aquí va sortir Walter Raleigh en el seu tercer viatge cap a Amèrica durant el regnat d'Isabel I, la Reina Verge que va vèncer l'Armada Invencible. Raleigh va ser polític, pirata, escriptor i unes quantes coses més. Va portar el tabac i les patates cap a Europa i va estar tancat a la Torre de Londres tres vegades. La primera vegada el van tancar per ser l'amant secret d'una de les dames de la reina. Quan va deixar de ser secret i va començar a ser escandalós va acabar a la pressó. La segona vegada el van tancar a la Torre durant dotze anys acusat de traició contra Jacob I, successor d'Isabel. Va escriure La història del món. Dotze anys ben aprofitats! A la tercera el van decapitar. Sembla ser que hi havia interessos colonials espanyols pel mig, espionatge, traicions... 

Uns quants segles després va ser Charles Dickens qui es passejava per Limehouse i visitava The Grapes. En alguna de les seves obres descriu el barri com un fumader d'opi immens. De fet, Conan Doyle envia Sherlock Holmes a buscar opi a Limehouse en alguna de les seves aventures. 

Actualment Limehouse és un lloc bastant tranquil freqüentat per l'actor Ian McKellen que és client de The Grapes com ho van ser Raleigh, Dickens i Holmes al seu moment.

No sabem si la senyora Mary Smith seria també clienta del famós pub. Mary Smith vivia a Brenton Street i era un despertador humà. El treball de despertador humà, knocker upper, era  habitual a l'època de la Revolució Industrial i fins als anys 20 a Irlanda i Regne Unit. Les persones que s'hi dedicaven portaven un pal molt llarg i anàven per les cases dels treballadors que els contractaven picant a les finestres fins que s'asseguraven que estaven ben desperts i que no farien tard al treball. 

Mary Smith

Alguns feien servir una espècie de cerbatana per disparar els projectils. Mary Smith tenia una punteria fantàstica i es passejava per Limehouse llançant pesols a les finestres. Insistia i insistia i quan se li acababen els pèsols llançava pedres o altres fruits secs. Portava amb ella la seva filla Molly que va aprendre a disparar pesols tan bé com la seva mare. La família Smith va ser despertadors humans durant més de 60 anys i sembla ser que Molly va ser l'última de Gran Bretanya. 

PETER, ALICE I CHARLES: MIRALLS I LLUDRIGUERES

VERSIÓN EN CASTELLANO

Tinc un llibreter favorit a Londres. Es diu Peter Foster i té una parada de llibres antics al mercat de Portobello. La seva especialitat són els llibres de contes victorians i, sobretot, Alícia. Recordo el  dia que el vaig descobrir. Feia un parell de dies havia trobat una meravella a Islington, una edició d'Alícia de quan la reina Victoria encara vivia i que encara em fa tremolar quan el veig reposar al seu lloc privilegiat del meu despatx. Tindria la sort de trobar alguna cosa més abans de tornar a Barcelona? 

I els bons Déus dels llibres victorians van dirigir els meus peus fins la parada de Peter. No sé quanta estona vaig passar mirant la seva col·lecció de llibres d'Alícia i sobre Alícia. "Els colecciono" em va dir mentre m'anava traient exemplars, ensenyant-me les dates, les cobertes, les edicions... Sabeu quan s'atura el temps? 

Cada vegada que vaig a Londres intento anar-lo a veure, a ell i a la seva dona, passar una estona al costat del Reverend i els seus misteris.

L'octubre passat vaig comprar una edició descatalogada d'una biografia de Lewis Carroll escrita per Derek Hudson i publicada el 1954 per Constable London. És un llibre bonic i acurat, amb il·lustracions, fotografies... Es va publicar després que els diaris de Carroll veiessin la llum manipulats per la família. M'agrada especialment perquè fuig del sensacionalisme i de la visió malaltisa que en ocasions s'ha donat de Carroll. La gran dificultat a l'hora de redactar una bona biografia sobre el Reverend ve donada per la inexistència de fonts fiables. Tenim les seves cartes, les seves fotografies... però tenim també els silencis de la seva família i  dels Liddell, la voluntat evident d'amagar qualsevol informació que ens ajudi a saber qui va ser realment Lewis Carroll, l'home que suplicava el perdó diví al final dels seus dies.

Alícia no és un llibre per nens però ens transforma en nens quan el llegim, va dir Virginia Woolf. 

Alícia és un accident, un accident afortunat que converteix en escriptor al tímid professor de matemàtiques que va demanar sisplau que li permetessin no dir missa quan es va ordenar. Alícia ens arrossega en el seu viatge, és una nena bona i educada que es resisteix a trencar les normes i s'entesta en buscar-li un sentit lògic a tot el que veu. Però en el fons, qui pot resistir-se a deixar-se caure per la lludriguera? 

L'època victoriana fascina perquè es mou entre la correcció i la depravació, entre l'exquisitesa de saló de te i les perversions que només podríem arribar a entendre a l'altre costat del nostre propi mirall. Com el propi Lewis Carroll intentant mantenir el cap enganxat al coll més enllà dels desitjos de reines i plebeies. 

PERSEGUINT EL REVEREND

VERSIÓN EN CASTELLANO

Ell és el meu conill blanc i jo sempre arribo tard. 

El pacte consisteix a ser impossibles, a equivocar el color de les roses, a perdre les sabates i oblidar el conte. La ruta és infinita, el bucle oníric on el Reverend em convida a prendre el te i s'assegura que no tinc ni massa fred ni massa calor. Conta'm un conte. El meu nom no és Alícia ni tinc mil i una nits per esperar-te. El pacte consisteix a perseguir-nos sense saber-ho, a trobar-nos de sobte en qualsevol carrer i aturar els rellotges. Tot el món creu que sap com acaba la història però la veritat s'amaga en els teus jocs, les nostres tristeses, el meu silenci. 

A qui pertany aquest somni que t'inventes? Fa sol, Reverend. Sempre fa sol quan et recordo. No et cansa aquesta pluja en blanc i negre? 

Ell és el el meu conill blanc i jo sempre arribo tard.

The Caterpillar and Alice looked at each other for some time in silence: at last the Caterpillar took the hookah out of its mouth, and addressed her in a languid, sleepy voice.

'Who are you?'

Alice's Adventures in Wonderland.
Lewis Carroll

L'HIPOPÒTAM DE MARY KINGSLEY

El meu treball d'investigació sobre els dos nens anglesos del segle XIX continua avançant. El ritme és lent, tan lent que desesperaria a qualsevol conill blanc amb rellotge. Les llacunes són immenses, insondables. La meva tendència a la dispersió m'està portant a plantar un bosc de ramificacions d'on encara no sé com sortiré. Demano ajuda al reverend Dodgson i només em contesta amb jocs de paraules i petons al front. Que algú li expliqui que no ja tinc cinc anys, sisplau. 

Tots els camins de les últimes dues setmanes condueixen a Islington. Com no voleu que em dispersi? Islington em recorda sense poder evitar-ho el Neverwhere de Neil Gaiman. Extraordinària novel·la prohibida en alguns llocs del planeta per contingut immoral. Ai, Neil i els seus àngels foscos.

Per una altra part, Islington és el lloc de naixement d'una de les meves dones del XIX favorites, Mary Kingsley, la reina d'Àfrica, neboda de Charles Kingsley  de qui ja hem parlat alguna vegada. Mary va viatjar per Àfrica estudiant les tribus, escandalitzant l'església anglicana, escalant muntanyes, navegant en canoa, travessant selves... vestida amb la mateixa roba victoriana que hauria portat per prendre el te a Islington. I amb un paraigua. Un paraigua antihipopòtams.

Mary navegava en canoa per un riu de l'Àfrica Occidental el dia que es va trobar cara a cara amb un hipopòtam. L'hipopòtam va intentar tombar la barca i Mary, espantada, va agafar el paraigua i va acaronar l'animal darrere de les orelles. L'hipopòtam va quedar tan sorprès amb aquesta nova sensació que va marxar sense tocar la barca. Fins i tot els hipopòtams necessiten una carícia de tant en tant!

La major part del meu temps tinc el cap al segle XIX, benvolguts lectors. Necessito trobar un document de vital importància sobre els meus dos nens victorians. Totes les pistes em porten al mateix lloc. Em costa tant tornar al segle XXI quan estic tan a prop de desembossar el misteri...

SOAPY SMITH I L'ALTRE COSTAT DE LA FRONTERA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Podeu pensar, i amb raó, que el meu segle XIX consisteix a imaginar els diàlegs entre la reina Victoria i Florence Nightingale; a traçar la ruta dels orfes de Dickens; a esperar que el senyor Carroll em dediqui un conte; a emborratxar-me en companyia del pocavergonya de Byron.

De tant en tant, però, quan porto massa temps assumint una sensatesa d'institutriu victoriana, passa a saludar-me gent com Soapy Smith, el gàngster més gran que ha donat el Salvatge Oest, el rei dels estafadors de la frontera. Em mira amb els ulls plens de pólvora, em porta records de Denver i em proposa escapar a Alaska sense saber que el mataran al tiroteig de Juneu Wharf. 

No, Soapy Smith, no vindré amb tu. A Alaska fa fred i van a matar-te. La meva frontera és una altra. No busco or però vull veure com Jefferson li compra Luisiana a Napoleon, vull creuar el país d'est a oest en el Pony Express 60 anys després d'aquella compra,  tenir sempre un peu a cada costat de la frontera: aquí els pioners, els cowboys, els soldats, els bandits, Calamity Jane. Allà els indis natius, la incomprensió, Sarah Winemmuca, el Senderi de les Llàgrimes dels Txeroquis, les sagrades Black Hills dels sioux.

Entens el que és viure sempre amb un peu a cada costat de la frontera, Soapy Smith? 

Desitjar només deixar el cavall a la`porta del Saloon, demanar un suc de taràntula, escoltar les històries dels buscafortunes, seure sempre mirant la porta d'entrada. Ja ho sé, Soapy, que només podria entrar al Saloon si fos ballarina de can-can. Però deixa'm un moment. Tinc un peu a cada costat de la frontera. 

Després tornaré a casa, em banyaré per treure'm l'olor de pòlvora i cavall i li faré un petó al front al senyor Carroll mentre un conill blanc amb barret i rellotge ens observa a l'altre costat del mirall. 

A l'altre costat de la frontera.

LA TRISTESA DE LA NINA-SABATA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els nens no sempre han sigut nens. I per desgràcia encara no ho són a molts llocs del món. Sovint la infància és un lloc brillant i tenebrós alhora, els objectes parlen, els monstres ens vigilen, els boscos apareixen plens d'amenaces i de promeses davant nostre, els adults han oblidat la seva pròpia infància, en el millor dels casos, i no ens poden ajudar. També hi ha petits moments de triomf, rialles i dies llarguíssims al sol. Però la lluita contra la foscor és esencialment infantil.

El Museu de la Infància d'Edimburg es pot visitar a la Royal Mile. La sorpresa i el corpreniment ens acompanyaran durant tota la visita al llarg de les cinc plantes on s'arrengleren tot tipus d'estris infantils i joguines. Des de material escolar de finals del segle XIX fins a centenars de nines de tot tipus i època, joguines musicals, visuals, bicicletes, vehicles en miniatura, retallables, jocs de taula...

A part de l'extraordinària col·lecció de joguines que des de 1955 s'exposen al públic, el museu també recorda com era la vida dels nens del segle XIX i principis del XX.

Els que pertanyien a famílies acomodades eren preparats per la vida adulta. Els que pertanyien a les classes pobres treballaven a la mina o sobrevivien al carrer.

De tots els panells explicatius i objectes que podem veure al museu m'ha colpit de manera especial l'apartat dedicat al treball infantil al XIX i principis del XX: un parell de sabates infantils, un barret amb llanterna i una nina d'aspecte profundament trist. Una nina feta amb una sabata que pertanyia a un nen pobre dels suburbis de Londres de 1905. Una nina sense cara, una sabata vestida amb draps amb la que aquell nen tractaria de lluitar contra la foscor de la seva vida infantil.

Nina Sabata (1905) Museum of Childhood. Edinburgh. Scotland.

Sota d'aquesta nina-sabata tan trista s'exposa un exemplar de The Water-Babies que Charles Kingsley va publicar al 1863, dos anys abans de publicar-se Alice in Wonderland i que vaig ressenyar al seu moment en aquest enllaç. Bell conte de fades on es descriu el tracte que rebien els nens que netejaven xemeneies en aquella Anglaterra que despertava a la industrialització mentre les fades terribles dels contes infantil intentaven sense èxit salvar la seva innocència.

CUINA I POESIA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eliza Acton (1799-1859) volia ser poeta. Era el temp de la revolució de les classes mitges i la societat victoriana inventava rituals al voltant de la taula per demostrar la seua educació i categoria. Presumien de cuina, de menjador, de vaixella i de bons modals davant dels veïns, sense tenir massa clar encara què significava tenir bons modals. 

Eliza, nascuda a Sussex, al sudest de Londres, tenia mala salut i un amor impossible a França. Als 17 anys va obrir una escola per jovenetes i als 27 va publicar el seu primer llibre de poemes amb un cert èxit. Però va ser 19 anys després quan va veure la llum l'obra per la qual hauria de ser reconeguda. El primer llibre de cuina modern, Modern Cookery for Private Families (Londres. Longmans, 1845), ple de precioses il·lustracions victorianes, receptes, consells d'economia domèstica, explicacions detallades sobre els ingredients... Eliza Acton, que volia ser poeta, va morir amb 60 anys a pesar de la seua mala salut deixant-nos aquell llibre de cuina preciós que vaig buscant per les llibreries  de Londres, l'edició més antiga possible, sense èxit de moment.

Isabella Beeton

Uns quants anys després Isabella Beeton (1836-1865) va aconseguir un enorme èxit gràcies a un altre llibre de cuina, Mrs Beeton's Book of Household Management (1861) on, seguint el costum de l'època també donava consells sobre com cuidar les criatures, els malalts, la casa... 900 receptes de cuina en més de 1000 pàgines de llibre que va començar a publicar en forma de fascicles en les revistes que editava el seu marit. Moltes de les receptes que va publicar Isabella estan copiades del llibre d'Eliza. Isabella va morir als 28 anys, després de parir el seu quart fill. No sé si també voldria ser poeta.

(Més informació sobre Eliza, Isabella i la seua època a Life in victorian Britain. Michael Patterson. 2008)

PER SI EM TROBE UN HIPOPÒTAM...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Faig les maletes pensant en aquells viatges decimonònics de les meues heroïnes. Saber quan marxaràs però no quan tornaràs... quina meravella. Ni si tornaràs. Viatjar a cegues i en contra de tots.

Intente portar només coses útils a la maleta però no puc evitar recordar la genial Mary Kingsley (1862-1900) que va viatjar per Àfrica estudiant les tribus caníbals i descobrint noves espècies animals i que va portar amb ella des de Cambridge el seu paraigua. Un dia navegava per un riu de l'Àfrica Occidental i es va trobar amb un hipopòtam que volia tombar la barca. Sense saber què fer, va agafar el seu paraigua i va acariciar l'hipopòtam amb ell darrere de l'orella. L'hipopòtam, sorprés i extasiat, va marxar tranquil·lament sense tocar la barca.

Intente carregar coses útils a la maleta però sóc hereva moral de Mary Kingsley. No arribaré als extrems de la intrèpida May French Sheldon (1847-1936), experta exploradora a Kènia, que viatjava per Àfrica carregant amb la seua banyera i els seus plats de porcel·lana. Viatjant amb avions low cost és difícil portar la banyera damunt... però un paraigua per si em trobe un hipopòtam amb falta de carinyo potser sí que em cap...

Trobe a faltar els meus estius africans. Com Lady Anne Blunt, la deliciosa néta de Lord Byron i filla de la matemàtica Ada Byron de qui ja he parlat en alguna ocasió, visc entre l'enyor caòtic i inexplicable d'El Caire i la necessitat vital de perdre'm pels carrers de Londres.

Me'n vaig amb una maleta plena de coses útils. Amb l'ànim decimonònic de fer grans descobriments.

Ja us diré si m'he trobat un hipopòtam en les meues rutes obsessives entre Itàlia i Anglaterra.

O si acabe descobrint noves piràmides a la vora del Nil.

O noves pastisseries en ciutats franceses.

O nous hipopòtams...

THE WATER-BABIES: LLUMS I FOSCORS VICTORIANES

VERSIÓN EN CASTELLANO

A la meua llista de personatges victorians favorits hi ha Charles Kingsley (1819-1875). Va ser capellà de la reina Victòria, creador del socialisme cristià i autor de Los niños del agua (The Water-Babies, 1863)

Va ser publicada un parell d'anys abans que Alícia al País de les Meravelles. I com Alícia i la majoria de contes de fades victorians, presenta una lectura que va molt més enllà de la literatura infantil.

La màgia victoriana és fosca, inquietant, d'una dolçor que oculta autèntics malsons, de fades lluminoses amagant les crueltats quotidianes que poblen la geografia onírica infantil.

Los niños del agua explica la història de Tom, un petit escura-xemeneies que, com la majoria de criatures d'aquella època, és explotat i maltractat pels adults, obligat a treballar, a no estudiar i a malviure pels carrers. Tristes circumstàncies fan que el petit Tom acabe ofegat al fons del riu. Allà és recollit per les fades que el converteixen en un nen de l'aigua. I així Tom és educat per criatures aqüàtiques (peixos, insectes, fades...) que tracten de fer d'ell un home de pròfit.

La història de Kingsley és una sàtira moralista, surrealista en ocasions, divertida, trista, amb aires de Dickens i descripions fascinants de la fauna dels rius britànics, una crítica ferotge de la mentalitat tancada d'alguns cièntifics de l'època i sobretot de l'explotació infantil i dels mètodes educatius que havien de patir els xiquets.

Si som capaços de contextualitzar la història i passar per alt les contínues referències en contra dels irlandesos, els americans, els negres i els catòlics, resulta una història deliciosa, amb aquella melancolia decimonònica, amb aquella crueltat insuperable que només tenen els contes de fades victorians.

Patirem amb el petit Tom, maltractat i explotat, intentant sobreviure en el riu, entre salmons, libel·lules i fades, corprès amb la primera abraçada maternal que li fan, desitjós de tenir companyia, de poder jugar i viure com un xiquet sense haver de treballar netejant xemeneies, passant fam i sent maltractat pels patrons.

Riurem amb les escenes dels científics escèptics que neguen la realitat a pesar de tenir-la davant dels nassos.

Tremolarem entre les ombres inquietants d'un conte de fades que amaga les crítiques més ferotges contra la manera d'educar els nens del segle XIX.

Diu Kingsley al final de la història:

Estudia i dóna gràcies a Déu per disposar d'aigua freda per rentar-te, com un autèntic anglès. I et dic encara més: encara que la meua història no siga real o jo no tinga raó, no importa, tu mantin-te fidel a l'esforç i a l'aigua freda. I recorda sempre, com et vaig dir al principi, que tot això només és un conte de fades, pura fantasia i diversió. I per tant no has de creure ni una sola paraula. Encara que siga veritat.