Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 d’agost del 2014

QUI DONARÀ CORDA ALS RELLOTGES?

VERSIÓN EN CASTELLANO

Si alguna vegada els àngels van habitar aquesta casa

no ho recorda ningú.

El terror esmicolat a la porta de la cova serà l'aliment d'aquest malson hipnòtic de rellotges aturats.

Qui donarà corda als rellotges ara que els àngels han fugit de la casa?

Ara que la desmemòria ens respira i ens desfà.


diumenge, 9 de març del 2014

WHO WANTS THAT HONEY?

Aquesta és la meua col·laboració al monogràfic literari Sexduïts i Sexduïdes del llibre de la Falla Corea de Gandia 2014. El monogràfic ha estat magníficament coordinat pel poeta Lluís Roda i la portada és d'Antoni Miró. 

Estic molt contenta de poder compartir pàgines amb tanta gent talentosa i brillant. Darrere d'aquests textos i d'aquestes fotografies hi ha moltes hores de feina ben feta per part dels impulsors, molta il·lusió i tot el talent que es mereixen unes Falles que també són nostres. 

Foc i Poesia!

SEXDUÏTS I SEXDUÏDES


Who wants that honey?
          Smashing Pumpkins

Ella diu que mai havia tingut les cames tan llargues com quan vas arribar,
que et faltava un botó de la camisa i una excusa per apostar
el que quedava de nit.
que us vau repartir l'aire en una habitació sense cortines,
que la bellesa era bruta i sonava com una cançó punk,
que la bellesa era el ritme del teu cos com un himne generacional.
que era el destí i no vosaltres qui es despullava tremolós
acceptant les condicions sense llegir la lletra petita.

Ella diu que et mantenia despert més enllà de les urgències,
que et reclamava la llengua i la impaciència, que et descosia la roba com una fada fosca,
cada nit, cada espasme, cada sospir.

L'endemà només era una endevinalla que no volíeu resoldre.
I la vida una gota de suor regalimant sense permís per les seues cames.
llargues, tan llargues com només ho eren el dia que vas arribar.



dimarts, 22 de maig del 2012

LES MUNTANYES DE JOAN DE LA VEGA

VERSIÓN EN CASTELLANO



La meua ment urbana intenta dibuixar una muntanya efímera al ritme de les imatges colpidores, de bellesa extraordinària, intenses i lluminoses, que ens ofereix Joan de la Vega al seu llibre La montaña efímera (Paralelo Sur Ediciones). El fet d’imaginar una muntanya efímera, com una flor que dura poc, ja resulta interessant. Tot és efímer en aquest diàleg d’harmonies subtils que desglossa un credo tan personal com universal (Aún creo en la estrella fugaz que lima, en su intermitencia, la mirada). El poeta es fon amb la immensitat del paisatge, entre astres que exploten, tempestes, flors, la neu i els glaciars, ocells majestuosos, les pedres eternes que testimonien l’ascensió de tot aquell que busca contemplar(-se) des del cim (Aún creo en el terror de las alturas)

Pujar aquesta muntanya, a la primera part del llibre, La última cima, és com recitar una oració a divinitats antigues. Cada arbre és un temple, cada roca un altar, cada pas un moment de comunió amb el paisatge, un vers més del credo que dóna origen a aquesta espiritualitat. O que ens la recorda, ens la fa recuperar (Aún creo en el árbol que espejea el silencio del camino) La segona part, Lugar del amor, és un paisatge amb noms propis, noms de la Vall d’Incles que semblen exorcitzar els dimonis de les planúries. Quasi semblaria que hi ha malsons que no poden resistir segons quins horitzons i s’acaben per dissoldre en les aigues pures i fresques d’un estany, en el silenci, en el no res de la muntanya que és el tot còsmic, en definitiva. La montaña efímera és sobretot un llibre d’increible bellesa, de metàfores plenes de significat que esgarrapen sense pietat (per fi!) la necessitat personalísima d’aquesta lectora a la recerca del poema en carn viva.

Qui ho havia de dir, que un ànima volguda i decididament urbana com la meua acabaria dibuixant muntanyes com flors en fulles d’arbres.
Des de la solitud de la ciutat fins a la solitud de les muntanyes.

I enmig tot el que és efímer.