Els meus alumnes de l'institut m'han regalat, molt encertadament, l'últim llibre de Kenizé Mourad, A la ciutat d'or i argent, una bella història d'amor i rebel·lió en la Índia del segle XIX.
La reina Hazrat Mahal lluita per alliberar el seu poble de l'ocupació anglesa al costat del seu amant clandestí en un entorn de guerra que els obliga a abandonar la luxosa vida que portaven fins aquell moment.
Ja no té ganes d'escriure poemes, tant com abans li agradava. Ella escrivia per alegrar els altres aportant-los bellesa i somnis, per transmetre idees, sentiments, parcel·les de vida, petites pedres en el camí de serenitat que cercava i que volia compartir. Hazrat Mahal no escriu per exhibir el seu dolor, li repugna el narcisisme malaltís de qui considera els seus miasmes tan dignes d'interès que vol que en tregui profit el món sencer. Què hi ha de més banal que la desgràcia? Tothom l'experimenta diàriament, Tothom se sent desgraciat. La felicitat, en canvi, és un art i des de temps immemorial els llibres i les escoles de filosofia han intentant traçar-ne els diferents camins. I ella s'inscriu en aquesta tradició.
I des de temps immemorial busquem la manera de convertir-nos en artistes de la felicitat mentre tractem d'alliberar-nos de la banalitat de sentir-nos desgraciats.
El fet extraordinari és observar l'espai que hi ha entre la felicitat i la desgràcia i quedar-se una estona, descansant en la bellesa de les coses estranyes, inexplicables, efímeres.
Deia Benedetti a Primavera con una esquina rota que mai hagués pensat que en la felicitat hi hagués tanta tristesa. I també que calia defender la alegría como una trinchera...
El punt de trobada entre l'exhibició del dolor a què es nega la reina Hazrat i l'exclusiva recreació d'una felicitat artificiosa es troba en els marges de la bellesa imperfecta de la desgralicitat.
O com sentir-se feliç i desgraciat al mateix temps i ser capaç d'explicar-ho d'alguna manera més o menys coherent.
