L'HIPOPÒTAM DE MARY KINGSLEY

El meu treball d'investigació sobre els dos nens anglesos del segle XIX continua avançant. El ritme és lent, tan lent que desesperaria a qualsevol conill blanc amb rellotge. Les llacunes són immenses, insondables. La meva tendència a la dispersió m'està portant a plantar un bosc de ramificacions d'on encara no sé com sortiré. Demano ajuda al reverend Dodgson i només em contesta amb jocs de paraules i petons al front. Que algú li expliqui que no ja tinc cinc anys, sisplau. 

Tots els camins de les últimes dues setmanes condueixen a Islington. Com no voleu que em dispersi? Islington em recorda sense poder evitar-ho el Neverwhere de Neil Gaiman. Extraordinària novel·la prohibida en alguns llocs del planeta per contingut immoral. Ai, Neil i els seus àngels foscos.

Per una altra part, Islington és el lloc de naixement d'una de les meves dones del XIX favorites, Mary Kingsley, la reina d'Àfrica, neboda de Charles Kingsley  de qui ja hem parlat alguna vegada. Mary va viatjar per Àfrica estudiant les tribus, escandalitzant l'església anglicana, escalant muntanyes, navegant en canoa, travessant selves... vestida amb la mateixa roba victoriana que hauria portat per prendre el te a Islington. I amb un paraigua. Un paraigua antihipopòtams.

Mary navegava en canoa per un riu de l'Àfrica Occidental el dia que es va trobar cara a cara amb un hipopòtam. L'hipopòtam va intentar tombar la barca i Mary, espantada, va agafar el paraigua i va acaronar l'animal darrere de les orelles. L'hipopòtam va quedar tan sorprès amb aquesta nova sensació que va marxar sense tocar la barca. Fins i tot els hipopòtams necessiten una carícia de tant en tant!

La major part del meu temps tinc el cap al segle XIX, benvolguts lectors. Necessito trobar un document de vital importància sobre els meus dos nens victorians. Totes les pistes em porten al mateix lloc. Em costa tant tornar al segle XXI quan estic tan a prop de desembossar el misteri...

NEIL GAIMAN EXPLICA CONTES A LONDRES I EDIMBURG

VERSIÓN EN CASTELLANO

5 de juliol de 2014. Barbican Centre. Londres. Avui Neil Gaiman ens explicarà un conte fosc i terrible d'orígen escocès: The Truth is a Cave in the Black Mountains. 2000 persones esperen impacients que aparegui a l'escenari però abans els australians FourPlay String Quartet, que acompanyen la lectura amb la seva música, ens toquen uns temes. Tres violins i un cello que fan autèntiques meravelles. L'espectacle comença amb el tema principal de Doctor Who que desperta les ovacions del públic. Tota una declaració de principis! 

Per fi apareix Neil, de negre com sempre. Elegant, simpàtic, hipnòtic, amb aquella manera tan especial que té d'explicar les coses. Abans de The Truth... ens llegeix un parell de contes: el magnífic Orange i una de les històries que van sorgir d'un experiment que va fer fa un parell d'anys a Twitter. L'experiment consistia a fer preguntes originals relacionades amb els mesos de l'any per tal que els seguidors responguessin el que volguessin. A partir de les respostes va escriure 12 contes, un per cada mes, Caledar Tales. Va llegir la corresponent al mes d'abril. Els somriures del públic es podien sentir en la foscor. 

Neil Gaiman al Barbican de Londres

I va cantar! Va cantar la divertida Psycho que possiblement recordareu pel video on se'l veu a ell cantant mentre la seva dona Amanda Palmer toca l'ukelele.

I per fi va arribar el moment de la lectura de The Truth is a Cave in the Black Mountains. Va explicar que en principi havia estat un encàrrec de l'Opera House de Sydney i que ell havia proposat Eddie Campbell per a fer les magnífiques il·lustracions i FourPlay String Quartet per compondre la música que l'havia d'acompanyar en la gira de l'espectacle. I així, durant un parell d'hores, Neil Gaiman ens explica, amb aquell poder de comunicació sobrenatural que els déus li han donat, la fosca història de l'home que va a la recerca d'una cova misteriosa a una illa boirosa. La història té un rerefons escocès i va decidir escriure-la a l'illa d'Skye per la qual sent una especial devoció. La música que acompanya les seves paraules evoca amb fidelitat els paisatges, les accions, els pensaments dels personatges... I mentrestant es poden veure projectades en una gran pantalla les il·lustracions d'Eddie Campbell. De fet, quan va acabar la lectura vam poder gaudir de la presència a l'escenari de Campbell i de la seva filla Hayley que acaba de publicar un llibre magnífic sobre l'obra de Neil Gaiman. Un tresor documental.

I on millor per acabar la gira d'un conte escocès que a Edimburg? Al dia següent repetia espectacle a l'Usher Hall de la capital escocesa així que sense pensar-ho dues vegades vaig agafar un tren per creuar el país i gaudir d'una nova nit de contes des d'una privilegiada segona fila.

L'estructura de l'espectacle va ser molt semblant: de nou els genials australians començant amb música de Doctor Who, de nou un públic entusiasta (més entusiasta que els de Londres, diria jo!) i de nou Neil a l'escenari. Va començar dient que la nit anterior havia actuat al Barbican. I que el Barbican és lleig, que sembla un aeroport o un centre comercial. En canvi actuar a l'Usher Hall és molt especial per ell perquè és un teatre molt bonicque està celebrant el seu centenari.

Aquesta vegada els contes triats per fer de pròleg del plat fort van ser el preciós October Tale i The man who forgot Ray Bradbury llegit en un estat de gràcia especialment inspirat que ens va treure la respiració en diverses ocasions.

També a Edimburg vam poder gaudir de la seva veu cantant. En aquesta ocasió una cançó d'amor tecnològic, I google you i de nou Psycho que va tancar l'espectacle de manera divertida i ben especial després d'acabar la lectura de The Truth is a Cave in a Black Mountains.

Ens va faltar Eddie Campbell la segona nit però sí que va sortir a l'escenari Hayley qui, mig indignada mig divertida, li va preguntar a Neil quants Campbell havien mort en el making-off del llibre. “Només 12” va contestar Neil. 

Neil Gaiman i Hayley Campbell al Usher Hall d'Edimburg

Una història fantàstica plena de màgia, boira, misteri, amor, venjança, terror... que acaba de ser bellament publicada per Headline en la seva versió en anglès i que recomano fervorosament. També en versió audiollibre per si volem recrear l'extraordinària capacitat de Neil Gaiman per explicar històries no només amb la seva ploma sinó també amb la seva veu. Pròximent la ressenya sobre el llibre!

Neil Gaiman amb FourPlay String Quartet al Usher Hall d'Edimburg

PERSEGUINT NEIL GAIMAN: BARCELONA-MADRID-LONDRES-EDIMBURG

VERSIÓN EN CASTELLANO

El passat mes de gener vaig saber que Neil Gaiman visitaria Londres i Edimburg al mes de juliol per oferir-nos un espectacle basat en el seu llibre The truth is a cave in the black mountains. Després d'haver seguit des de casa la seva gira americana vaig pensar que tant Londres com Edimburg estan suficientment prop de Barcelona com per fer el viatge i anar-lo a veure. 

Unes setmanes després de planificar el viatge a Regne Unit vam saber que vindria a Barcelona i a Madrid després de més de 10 anys. Us podeu imaginar l'alegria i els nervis intentant aconseguir entrades per escoltar les seves xarrades! En poc més de 10 minuts es van vendre totes les entrades per assistir a la vetllada que oferia al CCCB de Barcelona. I les de Madrid no van durar ni cinc minuts. Jo crec que Anansi en persona em va tirar una maneta i vaig aconseguir comprar l'entrada per Barcelona.

29 de maig. Moltes hores de cua per poder estar en primera fila, l'emoció de veure'l aparèixer, real, amb la seva omnipresent roba negra, somriure amable, paraules clares, pausades... La vetllada va transcórrer de la mà de Patricia Escalona, editora de Roca Editorial, que preguntava i deixava que Neil ho expliqués tot: com havia començat a escriure L'oceà al final del camí amb la idea de que fos un conte per regalar-li a Amanda Palmer, la seva meravellosa dona, perquè estava gravant un disc a Austràlia i l'enyorava; com el conte sense voler va acabar convertint-se en una novel·la; com la majoria de contes infantils maltracten els pares i de quina manera va sentir la necessitat d'escriure Fortunately the milk on el pare es converteix en l'heroi indiscutible; el seu pas pel camp de refugiats d'Azraq, a Jordània, com a col·laborador d'ACNUR, el dramàtic testimoni que dona fe de la fragilitat de la nostra civilització. Al final de la xarrada la cua llarguíssima de tota la gent que volia que li signés els llibres. I aquella sensació que transmet de tractar a cada persona com si fos única a pesar del més que inevitable cansament. 

Al dia següent vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la roda de premsa que va oferir a la Llibreria Gigamesh de Barcelona: la pressió de tornar a escriure Sandman 25 anys després sabent que ara hi ha tots els milions d'ulls que no hi havia quan començava a escriure; la sort d'haver pogut escriure un parell de guions de la mítica sèrie Doctor Who; el procés d'adaptació a televisió d'American Gods; la necessitat de la fantasia, la imaginació, els somnis... Tenir la certesa que si el jove periodista Gaiman li pogués preguntar a l'escriptor en què s'ha convertit si ha valgut la pena tot l'esforç, la resposta seria sí, sense dubte.

I volant cap a Madrid per poder-lo veure de nou a la Fira del Llibre! Les hores de cua i el cansament van valdre la pena quan em va reconèixer i es va aixecar per fer-me una abraçada que no oblidaré mai. Va ser amabilíssim amb tota la gent que feia cua per veure'l i quan ja li tocava marxar i encara quedaven més de 200 persones a la cua és va aixecar i sense dubtar-ho va començar a signar a tort i a dret al llarg de la cua perquè ningú marxés sense llibre.

Neil és l'home que ens parla i ens recorda qui som quan ho havíem oblidat. Ens fa evidents els boscos i la por que tenim de travessar-los. I després d'estar amb ell potser continuem tenint por però els travessem. Perquè ens ha recordat qui som i què hem de fer. Com Tristan perseguint una estrella fugaç a Stardust.

I ara sóc a Londres, aquesta ciutat que no em canso mai de visitar i de descobrir. Agafo el metro sabent que hi ha un Londres de Sota, el Londres inquietant i màgic i terrible que va descriure Gaiman a Neverwhere. Travesso Marble Arch sentint el Marquès de Carabàs, Lady Door, Serpentine... La foscor i la llum.

La pròxima cita amb Neil Gaiman serà el 5 de juliol al Barbican Center de Londres i el dia 6 de juliol al Usher Hall d'Edimburg. Allà estarem! Queden dos dies. 

Quin Londres triarem per esperar? El de Sota o el de Dalt? 

Com diu Neil Gaiman sempre que signa Neverwhere: Mind the gap!

FORTUNATELY THE MILK

VERSIÓN EN CASTELLANO

 

Fortunately the milk és, segons el seu autor, el llibre més esbojarrat i poca-solta que ha escrit mai. 

No queda llet a la nevera, la mare està de viatge de treball, és hora d'esmorzar, els cereals sense llet no estan bons. Els nens estan preocupats i el pare surt a comprar. Pel camí és segrestat per uns alienígenes i rescatat per un dinosaure que pilota un globus aerostàtic. També hi ha una màquina del temps, uns pirates, una tribu amb un volcà i un déu que espera un sacrifici humà, uns vampirs, unes piranyes, uns ponis molt intel·ligents, més dinosaures que treballen com a policia intergalàctica, uns nans ballarins. I el més important de tot, un brick de llet que pot provocar la destrucció de l'univers si el pare no pot tornar a casa a preparar l'esmorzar als seus fills.

Neil Gaiman torna a demostrar la seua habilitat natural per construir una història capaç d'entusiasmar els més petits i de fer passar una bona estona als adults disposats a acceptar les convencions del génere. Surrealisme, pirates i dinosaures? Com podria no agradar-nos?

Un nou èxit d'un dels nostres autors favorits que acaba de guanyar el premi al millor llibre de l'any 2013 al Regne Unit amb la novel·la per adults The ocean at the end of the lane publicada en castellà per Roca Editorial.

Fortunately the milk està il·lustrat a la versió americana per Skottie Young i a la britànica per Chris Riddell.

I és divertit, molt divertit!  

 

EL OCÉANO AL FINAL DEL CAMINO.

VERSIÓN EN CASTELLANO

 Bellesa, terror, memòria, màgia.

Aquests són alguns dels ingredients que fa servir el brillantíssim Neil Gaiman per construir la seva nova novel·la, The ocean at the end of the lane. S'està parlant molt sobre el retorn de Gaiman a la literatura per adults però en realitat el nostre autor es mou sempre entre fronteres, entre la realitat i la fantasia, el somni i la vigília, la vida i la mort. De manera que no sempre resulta fàcil dividir la seva obra en novel·la juvenil o novel·la per adults. I això és perquè Gaiman escriu comdemnadament bé i ens ofereix bones històries, inquietants, al límit de la normalitat benpensant (segurament  per això una joia de llibre com Neverwhere s'ha prohibit fa poques setmanes a Nuevo México per contingut immoral) I la bona literatura està pensada per a bons lectors, independentment de la seva edat.

Gaiman es mou amb la mateixa facilitat en el territori de la novel·la gràfica (només The Sandman justificaria la seva existència), el guió cinematogràfic, els contes infantils (Fortunately, the milk és l'última, meravellosa i delirant història infantil que ha publicat i que es podrà trobar en castellà en poques setmanes) i la novel·la per adults. Sempre amb aquell punt inquietant i fosc, com si els millors contes de fades victorians, els que ens fan estremir i mirar sota el llit abans d'anar a dormir, s'haguessin traslladat a la nostra època.

The ocean at the end of the lane és la història de totes les foscors i els monstres que ens acompanyen al llarg de la nostra vida. El protagonista recorda un moment dramàtic de la seva infantesa en què criatures malignes es desperten per devorar-lo a ell i a tot el seu món. Una espècie de Mary Poppins tremendament sàdica i gore s'instal·la a casa seva i la peculiar família de dones que viu en la granja al final del camí l'ajudaran a enfrontar-se amb el terror primigeni. Dones que juguen amb el temps i amb l'espai, que han estat allí des de sempre i que sempre estaran, que l'ajuden a recordar i a sobreviure. Fins a les últimes conseqüències. 

La mort, el dolor, el terror, la vida entre fronteres, els marges de la realitat i dels malsons, aquella sensació de caminar entre boires tan familiar quan llegim Gaiman... Tot això i més és el que s'amaga en l'oceà al final del camí que recorre el nostre protagonista per buscar la salvació. 

Si la troba o no... en fi... estem parlant de Neil Gaiman així que no hi ha una única resposta vàlida.

The Ocean at the end of the lane es pot trobar traduïda al castellà per Mónica Faerna i publicada per Roca Editorial des de fa poques setmanes.

WEB DE NEIL GAIMAN