POSTAL DE JERUSALEM (I)

VERSIÓN EN CASTELLANO

Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.

Hi havia molts soldats, dones venent verdura, turistes, nens oferint-nos dolços d'ametlla i mel. Jo jugava a tornar a casa i tu a tocar amb la punta del peu les línies invisibles de l'armistici. Les nostres pròpies línies verdes dibuixant una pau de mentida. Compraves tamarius a un home vestit de vermell i me'ls oferies com si fossin un tresor o el moment de demanar perdó.

La teva casa feia olor a missa armènia i no t'importava haver de esperar-me cada vegada que em perdia. Em dibuixaves en un paper mapes de colors amb fletxes, estrelles, creus, llunes ... Estaves segur que un dia arribaria puntual per sopar. Però em fugien les hores acaronant pedres i deixant missatges secrets en capelles d'esglésies on sabia que mai entraries.

Jerusalem era el principi de totes les històries que m'inventava a la posta de sol. La Porta de Jaffa, la Porta dels Lleons, la Puerta del Fems, la Porta d'Herodes ... A cada porta vaig deixar un missatge amagat. A cada font. A cada temple. Allà han de seguir, esperant que algú els desxifri.

Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.

Vam ser tan civilitzats com mai ho ha estat ningú mentre la posta de sol convertia Jerusalem en les restes d'un futur impossible. Des de llavors odio els tamarius i busco àngels sense nom en totes les esglésies del món.

ENDERROCANT TEMPLES

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

Hi ha un bell temple japonés, el temple d’Isé, a Kyoto, que ens recorda la imperdurabilitat del món que ens envolta. És el lloc més sagrat del shintoisme i guarda l'espill sagrat de la deesa solar Amaterasu.

Aquest temple va ser construit fa 1500 anys i la tradició obliga a enderrocar-lo cada vint anys per tornar-lo a construir exactament de la mateixa manera. Així es permet que cada generació tinga la responsabilitat de tornar a participar en la creació de part de la seua cultura i es compleix el que tantes vegades s'ha plantejat al llarg de la història: cada generació és mereix viure la seua revolució, per poder continuar avançant, per no estancar-se, per no podrir-se en l’autocomplacència. Destruir per a tornar a construir.  D’allò que sembla inevitable intentem traure el màxim profit.

Enderroquem el nostre particular temple d’Isé, amb el respecte que es mereix, envoltats de la bellesa de les flors del cirerer, i mentre el tornem a reconstruir potser descobrirem nous detalls que fins ara estaven amagats en la selva de la rutina, nous reflexos al mirall diví d'Amaterasu.