VERSIONE IN ITALIANO
 |
| Paul Valéry (1871-1945) |
Segurament era de nit. Segurament feia fred. Aquell fred sec i francès.
Paul acabava de fer 21 anys i segurament va sentir com es tancava una porta que no existia. El silenci absolut. Un amor obsessiu i fracassat. Madame de Rovira, la dona misteriosa que va fer que Paul no tornara a escriure poemes durant més de 20 anys.
Segurament Paul sempre tindria fred a partir d'aquell moment. I buscaria els versos que no escriuria entre llibres de filosofia i matemàtiques. Segurament passaria els seus dies com a funcionari buscant la paraula exacta que tornés a obrir aquella porta inexistent que es va tancar una nit freda d'aquell octubre de 1892.
Es vestiria cada matí amb l'abric de la racionalitat i l'escepticisme. Passaria el temps analitzant el moviment de les ballarines i de les ones del mar.
Fins que llavors un dia. El ritme, simplement el ritme. Les onades. La vida i la mort. Saber que el poema no s'acaba mai i abandonar-lo obrint una mica la mà. Com si fos un ocell ferit que s'anima a volar per fi.
El cementeri marí apareix l'any 1920. 28 anys després d'aquell octubre fred en què Paul Valery va decidir que no tornaria a escriure poesia.
Un dia li van preguntar pel procès d'escriptura. Paul sabia que podia haver parlat de filosofia i matemàtiques en aquell moment per explicar el seu poema. Va mirar lluny i va dir com si no li digués a ningú: S'escoltava una música dins del meu cap...
No us venen ganes de plorar?
