Aquests són alguns dels ingredients que fa servir el brillantíssim Neil Gaiman per construir la seva nova novel·la, The ocean at the end of the lane. S'està parlant molt sobre el retorn de Gaiman a la literatura per adults però en realitat el nostre autor es mou sempre entre fronteres, entre la realitat i la fantasia, el somni i la vigília, la vida i la mort. De manera que no sempre resulta fàcil dividir la seva obra en novel·la juvenil o novel·la per adults. I això és perquè Gaiman escriu comdemnadament bé i ens ofereix bones històries, inquietants, al límit de la normalitat benpensant (segurament per això una joia de llibre com Neverwhere s'ha prohibit fa poques setmanes a Nuevo México per contingut immoral) I la bona literatura està pensada per a bons lectors, independentment de la seva edat.
Gaiman es mou amb la mateixa facilitat en el territori de la novel·la gràfica (només The Sandman justificaria la seva existència), el guió cinematogràfic, els contes infantils (Fortunately, the milk és l'última, meravellosa i delirant història infantil que ha publicat i que es podrà trobar en castellà en poques setmanes) i la novel·la per adults. Sempre amb aquell punt inquietant i fosc, com si els millors contes de fades victorians, els que ens fan estremir i mirar sota el llit abans d'anar a dormir, s'haguessin traslladat a la nostra època.
The ocean at the end of the lane és la història de totes les foscors i els monstres que ens acompanyen al llarg de la nostra vida. El protagonista recorda un moment dramàtic de la seva infantesa en què criatures malignes es desperten per devorar-lo a ell i a tot el seu món. Una espècie de Mary Poppins tremendament sàdica i gore s'instal·la a casa seva i la peculiar família de dones que viu en la granja al final del camí l'ajudaran a enfrontar-se amb el terror primigeni. Dones que juguen amb el temps i amb l'espai, que han estat allí des de sempre i que sempre estaran, que l'ajuden a recordar i a sobreviure. Fins a les últimes conseqüències.
La mort, el dolor, el terror, la vida entre fronteres, els marges de la realitat i dels malsons, aquella sensació de caminar entre boires tan familiar quan llegim Gaiman... Tot això i més és el que s'amaga en l'oceà al final del camí que recorre el nostre protagonista per buscar la salvació.
Si la troba o no... en fi... estem parlant de Neil Gaiman així que no hi ha una única resposta vàlida.
The Ocean at the end of the lane es pot trobar traduïda al castellà per Mónica Faerna i publicada per Roca Editorial des de fa poques setmanes.
2 comentaris:
Està molt guai aquest llibre! Molt de l'estil d'en Gaiman!
Pues parece muy interesante este libro. Una critica muy buena
Publica un comentari a l'entrada