dijous, 22 d’abril del 2010

SANT JORDI LLUNY DEL VOLCÀ

Com anàvem a imaginar que ens quedaríem a Palma de Mallorca més dies dels previstos per culpa del volcà... Us estalviaré els detalls.

Simplement no sabíem ni com ni quan podríem arribar a la península.

Complicadament ho vam aconseguir al cap de dos dies i moltes hores de cua. En vaixell. Buf. M'encanta volar. Els vaixells, regular.

Els vaixells conceptuals, poètics i llunyans, molt bé. El vaixell que agafes quasi de nit, quasi fugint, quasi sense saber ni com has pogut pujar al vaixell enmig de tota la gent que ho intentava darrere teu. Aquests vaixells, no tant.

M'he sentit una mica cronopi. Què gran Cortázar. Què únic.
Com no recordar els avions dels cronopis just en aquell moment en què ens van dir que no teníem avió per sortir de l'illa.

Lo primero que se nota al entrar en el avión de los cronopios es que estos cronopios tienen muy pocos aviones y se ven obligados a aprovechar lo más posible el espacio, con lo cual este avión se parece más bien a un ómnibus, pero eso no impide que a bordo prolifere una gran alegría porque casi todos los pasajeros son cronopios y algunas esperanzas que regresan a su país, y los otros son cronopios extranjeros que al principio contemplan bastante estupefactos el entusiasmo de los que vuelven a su país hasta que al final aprenden a divertirse a la manera de los otros cronopios y en el avión reina un clima de conversatorio sólo comparable al estrépito de sus venerables motores que es propiamente la muerte en tres tomos.

A todo esto pasa que el avión tiene que despegar a las veintiuna, pero apenas los pasajeros se han instalado y están temblando como suele y debe hacerse en esos casos, aparece una lindísima aeromoza que da a conocer el discurso siguiente, a saber:

-­Manda decir el capi que abajo todos y que hay retraso de dos horas.
(Extret de La vuelta al día en 80 mundos, 1967)

Aquí podeu gaudir del text sencer: Viaje a un país de cronopios

Ens hauríem conformat amb un avió de cronopis. Sense dubte.

Però què bé tornar per fi a casa i poder desitjar-vos un feliç Sant Jordi que és una cosa semblant a desitjar bon nadal però amb roses i amb llibres que sempre és una cosa ben bonica.

Es veu que plourà.
Però igualment passejaré per Barcelona aprofitant que es divendres.
Imagine que ningú em regalarà una rosa però segur que acabaré comprant llibres.

Necessite una prestatgeria nova. Feliç Sant Jordi!

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses-
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.


Odes de Ricardo Reis (Fernando Pessoa), trad. Joaquim Sala-Sanahuja,
QUADERNS CREMA, 2002

7 comentaris:

el paseante ha dit...

Que passis un bon Sant Jordi, cronopi. Espero que tinguis rosa, ni que sigui per posar-la de punt de llibre.

Cris Carrasco García ha dit...

Hola Júlia:
Feliç Sant Jordi. De segur que algú et regalarà una rosa i si no, ací et done un beset que és com una rosa.
( Algún día et contaré l´anècdota d´un Sant Jordi a Barna).

Júlia Zabala ha dit...

Feliç Sant Jordi, Paseante i Cris! alguna rosa virtual ja ha caigut, clar! però és que les naturals m'agraden molt! ;)

dospoals ha dit...

Passa un bon Sant Jordi: enguany tenia un bon motiu per a anar-hi i ves per on, m'he de quedar.

Júlia Zabala ha dit...

l'any que ve caurà dissabte, Dospoals! ;) Que tingues bon Sant Jordi.

Lasafor ha dit...

Rasas, para ti y la Teresa...Que en la distancia vivió hasta el final nuestra gran aventura.
Nunca pensé que pisar Barcelona me pudiera alegrar tanto. Besos

Frannia ha dit...

Feliç Sant Jordi, Júlia!