dilluns, 18 de març del 2013

LLUNY

VERSIÓN EN CASTELLANO

Lluny no existeix. Lluny és verd, calfred. Lluny és mai, és aviat o són les ganes de mossegar qualsevol cosa que ens pugui trencar les dents de matinada. Lluny és parlar en clau perquè tots escolten i és obligatori brillar com una estrella de paper d’alumini. Tòxica. Falsa. Fàcil. 

Lluny no existeix però és un dolor i un vòmit solitari de nostàlgia nocturna. Lluny no existeix i si existeix és pesat com oceà de distàncies, com mirar un rellotge equivocat, com vorejar precipicis esperant sobreviure. Lluny és la meitat d’un no res que ens persegueix, definitiu . És fer-nos experts  en esquivar les bales i mesurar la distància que ens separa  amb rellotges. No existeix però fa mal. Se’ns dóna bé improvisar, acròbates supervivents d’un circ de cadires buides. 

Lluny és massa lluny. Donar forma al no res, al buit, al temps, és el privilegi dels que dibuixen espirals des d’on deixar-se caure. Saltar. Lluny.

2 comentaris:

el paseante ha dit...

Però quan alguna cosa bonica és lluny, ens agafen ganes de caminar (penso jo).

Anònim ha dit...

El teu post sobre llunyania m'ha recordat a aquesta cançó que expressa justament el contrari
http://www.youtube.com/watch?v=0tEIW3w4_-o

There ain't no mountain high enough
Ain't no valley low enough
Ain't no river wide enough