dilluns, 5 de juliol del 2010

NAUFRAGI SIDERAL


Aquest naufragi sideral s'està fent llarg. Farta de cocos i pinyes. Definitivament.
He descobert el foc, la roda, les pintures rupestres i els animals salvatges. Tinc la cova neta i endreçada. No espere visites de moment. Balle en la platja com Isadora Duncan. Faig collars amb petxines. Faig memòria. Sempre tinc flors al meu voltant.

He llançat una botella amb un missatge al mar. Aquest matí. Obrint-me pas entre grups de gavines agressives que m'observaven amb ulls foscos plens de sang. No m'ha importat. He assumit el perill com qui assumeix veritats, certeses, angoixes, plaers, desmais de la consciència.

He llançat una botella al mar. El missatge és important. Des del meu punt de vista. La importància acostuma a canviar de vestit a mesura que passa el temps. Però el meu temps és el temps de les ucronies. Ucronia, utopia, distopia, ucronia. Ultramar. Univers. Ultrasònic. Ucronia. Urgència. Urgència. Urgència. Ucronia. El meu temps. Maleit eix cronològic incomprensible. Tot és massa còsmic des d'aquesta perspectiva.

Tinc la secreta esperança que la botella que he llançat al mar arribe a la teua banyera, navegant etèria i inconsistent entre sabons, xampús, humitats... que arribe de sobte. Plof. A la teua platja, als teus peus. Com un animal mitològic demanant menjar, amb els ulls grans, plens d'aigua, plens de respostes a preguntes fetes amb poca llum, a missatges en botelles.

Tinc la sensació que l'hauràs de trencar per poder llegir el missatge.

Vigila amb els vidres, no et talles.

Vine a buscar-me.
Farta de pinyes i cocos. Definitivament.

Debemos arrojar a los oceanos del tiempo una botella de náufragos siderales, para que el universo sepa de nosotros lo que no han de contar las cucarachas que nos sobrevivirán: que aquí existió un mundo donde prevalació el sufrimiento y la injusticia, pero donde conocimos el amor y donde fuimos capaces de imaginar la felicidad.
Gabriel García Márquez


Meravigliosa creatura sei sola al mondo
meravigliosa paura di averti accanto...

Gianna Nannini

9 comentaris:

TORO SALVAJE ha dit...

Tantes pinyes i cocos....

Espero que arribi el teu missatge al destinatari, i que aquest et rescati.

Petons.

Júlia Zabala ha dit...

mmmm... realment no necessite que em rescaten, Torosalvaje! però és que tanta pinya i tant de coco... buf! en lloc d'inventar la roda hauria d'haver inventat el gelat de vainilla. Molt millor, on va a parar... ;)

Lasafor ha dit...

¿DE que color era la botella? No importa, seguro que llega a su destino, mientras sigue limpiando la cueva, rodeate de flores, baila entre las gavinas, acercate, mirales a los ojos no importa que sean rojos, para ellos son vida, para nosotros, peligro, sus zambullidas son limpias, si los observas descubriras en ellos la armonia del oceano. Un beso

Júlia Zabala ha dit...

si yo respeto mucho a todos los animalicos, mama, ya lo sabes... pero una vez unas gavinas se comieron el loro de la vecina de Raimon... Fue un desastre. Y te aseguro que a ti tampoco te gustaría muchos encontrartelas en la playa como me las encuentro yo a segun que horas... glups!!! entre las palomas y las gaviotas me llevan loca!

Lasafor ha dit...

Pobrecillas, cuanta hambre tenían que tener para comerse a un pobre loro. Cuando despierten de su letargo aquellos que hoy duermen, ¿A quien se comeran? Un beso

fada ha dit...

"meravigliosa paura di averti accanto" I tant! Has posat l'adreça exacta de la banyera a l'ampolla?? Petons!

Júlia Zabala ha dit...

sabia que t'agradaria la cançó, Fada :)
el tema de les adreces amb les banyeres nómades... ja saps... complicat ;)

el paseante ha dit...

"La importància acostuma a canviar de vestit a mesura que passa el temps".

Sempre et llegeixo com si fos un conte. Lleugeret. I llavors em poses una frase com aquesta i m'hi fas estar una bona estona rumiant.

Escrius molt bonic.

Júlia Zabala ha dit...

tu més, Paseante! muaks!