divendres, 16 de juliol del 2010

ISADORA DUNCAN O LA LLIBERTAT PER DAMUNT DE TOT


Una altra de les dones de finals del XIX que em provoquen fascinació és Dora Angela Duncan, Isadora Duncan (San Francisco, 1878-Niza, 1927)
Una dona d'emocions volcaniques que sublimava l'art i la bellesa i que va revolucionar el món de la dansa. Fora sabatilles de ballet, fora corsé, fora opressions, falses morals. Benvinguda llibertat, benvinguda ballar con les ones del mar, benvinguda vestir-se amb túniques gregues, escandalitzar els puritans, inventar-se una escola a medida, ser lliure. Tantes vegades li van preguntar per què no feia les coses típiques que s'esperaven de les dones...

La seua vida tràgica, els seus amors, els seus xiquets morts, revolucionària en la revolució russa, la defensa de la sexualitat i del cos com a manera d'arribar a la sublimació espiritual, l'amor a la naturalesa, la seua mort absurda...

Vaig llegir la seua autobiografia (Bailando en la oscuridad. Ediciones JC, 2005) totalment corpresa, esmaperduda, fascinada, enganxada a aquella dona magnífica que considerava que la seua autèntica educació va començar quan va deixar l'escola. De mans evidentment de la seua mare que li ensenyava música, literatur i cultura clàssica.

La seua autobiogràfia comença així:

"El carácter de un niño está ya en su plenitud en el seno de la madre. Antes de que yo naciera mi madre sufría una gran crisis espiritual; su situación era trágica. No podía tomar ningún alimento, excepto ostras y champán helados. Si me preguntara cuándo empecé a bailar contestaría "en el seno de mi madre, probablemente por efecto de las ostras y del champán, el alimento de Afrodita (...) Nací a la orilla del mar y he advertido que todos los grandes acontecimientos de mi vida han ocurrido junto al mar. Mi primera idea del movimiento y de la danza me ha venido seguramente del ritmo de las olas"

Ja queda poc pel nostre espectacle. La feina de molts mesos acabarà el pròxim dimecres. Ja queda poc. Hores i hores d'assaig, dolors per tot el cos, ballar descalces sobre la gespa, amb el mar de fons, al ritme d'Isadora que va decidir viure la seua vida com ella volia, per a bé i per a mal. El moviment és efímer, difícil de capturar. Com la majoria de les coses boniques.

La cançó que ballaré en solitari s'assembla molt a la cançó que he posat aquí baix. No pose la de veritat. Per superstició.

Ballem?

tu vida tiene un karma,
cantar, siempre cantar...


8 comentaris:

isnl ha dit...

Moltíssima sort, Júlia Isadora ;) Segur que tot sortirà perfecte! Ostres, com m'agradaria veure't ballar, després de llegir-te!
Un petonet, guapíssima!

Júlia Zabala ha dit...

moltes gràcies, Isnel! Espere veure't algun dia entre els espectadors d'algun dels nostres espectacles! Petons! :)

fada ha dit...

Ja saps el greu que em sap no ser aquí per veure't ballar. Pensaré en tu. Segur que estaràs perfecta!! Una mega abraçada.

TORO SALVAJE ha dit...

Que vagi tot molt bé.

Per cert jo vull que em visiti algún metge com el de la mare d'Isadora Duncan, això son metges i no els d'ara.

Petons.

el paseante ha dit...

Espero que vagi molt i molt be. Això sí, vigila amb els mocadors al coll.

Júlia Zabala ha dit...

gràcies, Fada! m'agradaria que estiguereu però una altra vegada serà! bon viatge!

jejeje, tot el que va envoltar la vida d'aquesta dona va ser extraordinari, Torosalvaje! B7s!

Evite els mocadors al coll, Paseante, i no és per casualitat... ;)

Lasafor ha dit...

Dejaras al espectador sorprendido y entusiasmado, de bien que lo vas hace. Un beso

Rita ha dit...

A mi també m'hagués agradat veure't...

Dones com la Duncan han fet molt per les dones, malgrat que algunes s'entestin en no canviar.
Petons, maca!