POSTAL DE JERUSALEM (I)

VERSIÓN EN CASTELLANO

Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.

Hi havia molts soldats, dones venent verdura, turistes, nens oferint-nos dolços d'ametlla i mel. Jo jugava a tornar a casa i tu a tocar amb la punta del peu les línies invisibles de l'armistici. Les nostres pròpies línies verdes dibuixant una pau de mentida. Compraves tamarius a un home vestit de vermell i me'ls oferies com si fossin un tresor o el moment de demanar perdó.

La teva casa feia olor a missa armènia i no t'importava haver de esperar-me cada vegada que em perdia. Em dibuixaves en un paper mapes de colors amb fletxes, estrelles, creus, llunes ... Estaves segur que un dia arribaria puntual per sopar. Però em fugien les hores acaronant pedres i deixant missatges secrets en capelles d'esglésies on sabia que mai entraries.

Jerusalem era el principi de totes les històries que m'inventava a la posta de sol. La Porta de Jaffa, la Porta dels Lleons, la Puerta del Fems, la Porta d'Herodes ... A cada porta vaig deixar un missatge amagat. A cada font. A cada temple. Allà han de seguir, esperant que algú els desxifri.

Vam decidir deixar d'estimar-nos a la Porta de Damasc.

Vam ser tan civilitzats com mai ho ha estat ningú mentre la posta de sol convertia Jerusalem en les restes d'un futur impossible. Des de llavors odio els tamarius i busco àngels sense nom en totes les esglésies del món.

RECORDS D'EGIPTE I UNA BÍBLIA EN ÀRAB

VERSIÓN EN CASTELLANO

Recordo la vida al Caire amb estupor, com si caminés enmig d'una foscor que no tenia sentit. Vaig arribar fugint de la boira i la boira em va perseguir fins al desert. M'alimentava a base de suc de mango, falafel i records. Mai vaig fer un creuer pel Nil en un vaixell ple de turistes però guardo a la memòria les tardes sense sabates a Al-Azhar, buscant ombra i calma a la ciutat infernal mentre desxifrava llibres escrits amb potetes de mosca.

Vaig arribar a ser tan infeliç en aquella ciutat com llarg era el camí que em separava d'Alexandria i el mar. 200 quilòmetres que recorria somnàmbula.Quasi no recordo el paisatge. Només la necessitat de fugir que m'acompanyava en tot moment, l'olor a menta, a autobús brut, a mar. Vaig odiar tant El Caire com vaig arribar a idealitzar Alexandria i els seus àngels coptes.

Vaig pelegrinar sonàmbula al Sinaí. Els israelites van passar quaranta anys al desert però jo vaig passar vuit hores amb febre en un autobús desitjant que s'obrissin totes les fronteres dels meus deliris. Crec que em van adoptar uns pastors beduïns i em vaig alimentar amb formatge i karkadé, vaig esquivar camells enfadats, vaig ser visitada pels fantasmes que pensava que havia deixat al Caire, vaig aconseguir pujar els tres mil esglaons que separaven el monestir de Santa Caterina del cim de la muntanya de Moisès. Vaig veure sortir el sol, em vaig asseure als peus d'una creu de fusta, vaig tancar totes les fronteres. Vaig deixar la meitat de la meva memòria entre els murs d'aquell monestir. No vaig entendre res. Vaig continuar sonàmbula fins que vaig aconseguir tornar al Caire. Sovint em sorprenen espurnes de bellesa llunyana entre els plecs d'una ferida mal curada. Només recordo les estrelles i un home que em parlava en grec abans de tornar al Caire.

Buscant la cova on la Sagrada Família s'havia refugiat en la seva fugida a Egipte, vaig descobrir una llibreria que feia olor a canyella i paper. El llibreter portava la creu tatuada al canell com la majoria dels homes que em vaig creuar al barri copte, blanc, daurat, brut i bonic. Em va explicar que la Verge s'apareixia en una església propera però que ell mai l'havia vist. Li vaig demanar una Bíblia en àrab i va trigar molta estona a trobar-la. Tota l'estona que vaig estar bevent el te que em va oferir. Em va dir que estava molt content de vendre'm aquella Bíblia, que estava segur que ens portaria sort als dos i que tornés un altre dia a beure més te.

Si Déu vol.
Si Déu vol.

Tres dies després vaig escapar del Caire.
Ho vaig deixar tot allà.

LOVE OF LESBIAN: EFÍMERA

VERSIÓN EN CASTELLANO

ELS FETS

El grup català Love of Lesbian ha compost una nova cançó que es diu Efímera. Només es podrà escoltar si es visita el Museu Arts Santa Mònica de Barcelona del 9 de setembre al 4 d'octubre. Després anirà cap a Madrid, a La Casa Encendida del 9 d'octubre a l'1 de novembre. Per escoltar la cancó hem d'entrar dins d'una càpsula que ha dissenyat Paco Lago i posar-nos unes ulleres de realitat virtual. D'aquest manera podrem gaudir l'experiència d'un videoclip de 360º gravat amb catorze càmeres. La cançó i el video no es podran trobar en cap plataforma física o digital i tot serà destruit quan acabi el projecte Efímera.

LES VIVÈNCIES

Intentem que res es perdi. Volem conservar-ho tot per sempre. Encara que per sempre sigui molt de temps, molt més del que disposem. Escrivim, gravem, fotografiem, dibuixem, construïm. Que no es perdi res. Que duri molt. Que siguem eterns. I llavors arriben ells, Love of Lesbian, el nostre grup de música favorit, i decideixen que ens oferiran un regal efímer, el que dura l'instant d'una cançó.

En el fons resulta ser la combinació perfecta de la tecnologia, aparentment freda i pràctica, i l'emoció artística. Confesso que m'agraden els contrastos, les coses noves i les velles, la sorpresa del que passarà i la tranquil·litat de reconèixer la veu que canta. Reconèixer la veu, els gestos, les mirades és com estar a casa quan casa és un lloc segur. I gires. Gires sense parar. I els tens al teu voltant i sembla que hi són de veritat. Hi són de veritat perquè just en aquell moment t'adones que els límits de la realitat han desaparegut, les veritats són relatives, els sentits ens enganyen, cada persona percep el paisatge des d'un punt de vista diferent dins de la mateixa càpsula. No hi ha cap veritat absoluta. És el mateix mar i no ho és al mateix temps. La veu i la música esdevenen el fil d'Ariadna que ens ensenya la sortida del laberint.

Tot succeeix alhora, tot passa al mateix temps a tot arreu. L'experiència artística recupera llavors el sentit de la provocació, de la novetat, de la sorpresa. En aquest temps nostre de hiperactivitat i acceleració cal estar molt atents al que passa dins d'aquesta càpsula perquè s'acaba i no torna. I encara que tornem a entrar una i altra vegada fins que ens tanquin el museu mai tornarà a ser la mateixa experiència perquè els nostres ulls miraran ara amunt, després avall, ens perdrem el que passa a la dreta mentre girem cap a l'esquerra. Com la vida mateixa. I la realitat serà veritat i mentida al mateix temps. Com la vida mateixa.

I em sembla bé que es destrueixi. Que sigui efímer de veritat. Que només quedí un record d'alguna cosa bella que vam viure una vegada i que pren una forma diferent cada vegada que intentem recordar. Potser no cal que tot sigui per sempre.

Existeixen les piràmides d'Egipte, poderoses i eternes, i hi ha les aurores boreals delicades i efímeres. Com aquesta cançó que neix per desdibuixar la realitat i oferir a canvi un aroma de meravella i sorpresa.

Gairebé cent concerts després segueixo escoltant Love of Lesbian amb l'emoció a flor de pell perquè escoltar-los és  com tornar a casa i que mai sigui hivern.

Som efímers. Som records.

ELS PÈSOLS DE MARY SMITH I UN PIRATA DE REGAL.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Limehouse és un d'aquells barris de Londres que no acostuma a sortir als mapes turístics perquè està massa lluny del centre. El descobrirem entre Whitechapel i Canary Wharf, al nordest del riu Tàmesi i el que podem trobar als seus carrers no són tant monuments com racons on respirar història de la City. 

A Limehouse hi ha un dels pubs més antics i amb més encant de Londres, The Grapes, fundat al 1583. The Grapes està molt prop del riu i des d'aquí va sortir Walter Raleigh en el seu tercer viatge cap a Amèrica durant el regnat d'Isabel I, la Reina Verge que va vèncer l'Armada Invencible. Raleigh va ser polític, pirata, escriptor i unes quantes coses més. Va portar el tabac i les patates cap a Europa i va estar tancat a la Torre de Londres tres vegades. La primera vegada el van tancar per ser l'amant secret d'una de les dames de la reina. Quan va deixar de ser secret i va començar a ser escandalós va acabar a la pressó. La segona vegada el van tancar a la Torre durant dotze anys acusat de traició contra Jacob I, successor d'Isabel. Va escriure La història del món. Dotze anys ben aprofitats! A la tercera el van decapitar. Sembla ser que hi havia interessos colonials espanyols pel mig, espionatge, traicions... 

Uns quants segles després va ser Charles Dickens qui es passejava per Limehouse i visitava The Grapes. En alguna de les seves obres descriu el barri com un fumader d'opi immens. De fet, Conan Doyle envia Sherlock Holmes a buscar opi a Limehouse en alguna de les seves aventures. 

Actualment Limehouse és un lloc bastant tranquil freqüentat per l'actor Ian McKellen que és client de The Grapes com ho van ser Raleigh, Dickens i Holmes al seu moment.

No sabem si la senyora Mary Smith seria també clienta del famós pub. Mary Smith vivia a Brenton Street i era un despertador humà. El treball de despertador humà, knocker upper, era  habitual a l'època de la Revolució Industrial i fins als anys 20 a Irlanda i Regne Unit. Les persones que s'hi dedicaven portaven un pal molt llarg i anàven per les cases dels treballadors que els contractaven picant a les finestres fins que s'asseguraven que estaven ben desperts i que no farien tard al treball. 

Mary Smith

Alguns feien servir una espècie de cerbatana per disparar els projectils. Mary Smith tenia una punteria fantàstica i es passejava per Limehouse llançant pesols a les finestres. Insistia i insistia i quan se li acababen els pèsols llançava pedres o altres fruits secs. Portava amb ella la seva filla Molly que va aprendre a disparar pesols tan bé com la seva mare. La família Smith va ser despertadors humans durant més de 60 anys i sembla ser que Molly va ser l'última de Gran Bretanya. 

L'ALLIBERADORA D'ESTRUÇOS SONÀMBULA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Quan vaig cap a Barcelona en tren amb la línia del Garraf passo prop d'una granja de cavalls que em fa sentir especialment perplexa. Una vegada hi vaig veure estruços. Vaig comptar cinc o sis. Ho prometo. Estruços despentinats i tristos que miraven passar el tren com si poguessin ocupar les vies i assaltar-lo. 

Em van fer tanta llàstima que aquella mateixa nit vaig maquinar un pla infal·lible per alliberar-los. Un dels meus, ja sabeu. Li vaig explicar al meu nòvio i va pensar que feia broma. Encara hi ha qui no entén per què el vaig deixar. El pla incloïa nocturnitat, llanternes i un camió molt gran. 

Quan vaig tornar a passar-hi uns dies després, ja no hi havia estruços. No els he tornat a veure.

A vegades penso que sóc una alliberadora d'estruços sonàmbula i que el meu pla va funcionar.

M'agradaria saber on els vaig amagar. Sonàmbula i amnèsica. Superheroïna de pacotilla.