PETER, ALICE I CHARLES: MIRALLS I LLUDRIGUERES

VERSIÓN EN CASTELLANO

Tinc un llibreter favorit a Londres. Es diu Peter Foster i té una parada de llibres antics al mercat de Portobello. La seva especialitat són els llibres de contes victorians i, sobretot, Alícia. Recordo el  dia que el vaig descobrir. Feia un parell de dies havia trobat una meravella a Islington, una edició d'Alícia de quan la reina Victoria encara vivia i que encara em fa tremolar quan el veig reposar al seu lloc privilegiat del meu despatx. Tindria la sort de trobar alguna cosa més abans de tornar a Barcelona? 

I els bons Déus dels llibres victorians van dirigir els meus peus fins la parada de Peter. No sé quanta estona vaig passar mirant la seva col·lecció de llibres d'Alícia i sobre Alícia. "Els colecciono" em va dir mentre m'anava traient exemplars, ensenyant-me les dates, les cobertes, les edicions... Sabeu quan s'atura el temps? 

Cada vegada que vaig a Londres intento anar-lo a veure, a ell i a la seva dona, passar una estona al costat del Reverend i els seus misteris.

L'octubre passat vaig comprar una edició descatalogada d'una biografia de Lewis Carroll escrita per Derek Hudson i publicada el 1954 per Constable London. És un llibre bonic i acurat, amb il·lustracions, fotografies... Es va publicar després que els diaris de Carroll veiessin la llum manipulats per la família. M'agrada especialment perquè fuig del sensacionalisme i de la visió malaltisa que en ocasions s'ha donat de Carroll. La gran dificultat a l'hora de redactar una bona biografia sobre el Reverend ve donada per la inexistència de fonts fiables. Tenim les seves cartes, les seves fotografies... però tenim també els silencis de la seva família i  dels Liddell, la voluntat evident d'amagar qualsevol informació que ens ajudi a saber qui va ser realment Lewis Carroll, l'home que suplicava el perdó diví al final dels seus dies.

Alícia no és un llibre per nens però ens transforma en nens quan el llegim, va dir Virginia Woolf. 

Alícia és un accident, un accident afortunat que converteix en escriptor al tímid professor de matemàtiques que va demanar sisplau que li permetessin no dir missa quan es va ordenar. Alícia ens arrossega en el seu viatge, és una nena bona i educada que es resisteix a trencar les normes i s'entesta en buscar-li un sentit lògic a tot el que veu. Però en el fons, qui pot resistir-se a deixar-se caure per la lludriguera? 

L'època victoriana fascina perquè es mou entre la correcció i la depravació, entre l'exquisitesa de saló de te i les perversions que només podríem arribar a entendre a l'altre costat del nostre propi mirall. Com el propi Lewis Carroll intentant mantenir el cap enganxat al coll més enllà dels desitjos de reines i plebeies. 

PERSEGUINT EL REVEREND

VERSIÓN EN CASTELLANO

Ell és el meu conill blanc i jo sempre arribo tard. 

El pacte consisteix a ser impossibles, a equivocar el color de les roses, a perdre les sabates i oblidar el conte. La ruta és infinita, el bucle oníric on el Reverend em convida a prendre el te i s'assegura que no tinc ni massa fred ni massa calor. Conta'm un conte. El meu nom no és Alícia ni tinc mil i una nits per esperar-te. El pacte consisteix a perseguir-nos sense saber-ho, a trobar-nos de sobte en qualsevol carrer i aturar els rellotges. Tot el món creu que sap com acaba la història però la veritat s'amaga en els teus jocs, les nostres tristeses, el meu silenci. 

A qui pertany aquest somni que t'inventes? Fa sol, Reverend. Sempre fa sol quan et recordo. No et cansa aquesta pluja en blanc i negre? 

Ell és el el meu conill blanc i jo sempre arribo tard.

The Caterpillar and Alice looked at each other for some time in silence: at last the Caterpillar took the hookah out of its mouth, and addressed her in a languid, sleepy voice.

'Who are you?'

Alice's Adventures in Wonderland.
Lewis Carroll

L'HIPOPÒTAM DE MARY KINGSLEY

El meu treball d'investigació sobre els dos nens anglesos del segle XIX continua avançant. El ritme és lent, tan lent que desesperaria a qualsevol conill blanc amb rellotge. Les llacunes són immenses, insondables. La meva tendència a la dispersió m'està portant a plantar un bosc de ramificacions d'on encara no sé com sortiré. Demano ajuda al reverend Dodgson i només em contesta amb jocs de paraules i petons al front. Que algú li expliqui que no ja tinc cinc anys, sisplau. 

Tots els camins de les últimes dues setmanes condueixen a Islington. Com no voleu que em dispersi? Islington em recorda sense poder evitar-ho el Neverwhere de Neil Gaiman. Extraordinària novel·la prohibida en alguns llocs del planeta per contingut immoral. Ai, Neil i els seus àngels foscos.

Per una altra part, Islington és el lloc de naixement d'una de les meves dones del XIX favorites, Mary Kingsley, la reina d'Àfrica, neboda de Charles Kingsley  de qui ja hem parlat alguna vegada. Mary va viatjar per Àfrica estudiant les tribus, escandalitzant l'església anglicana, escalant muntanyes, navegant en canoa, travessant selves... vestida amb la mateixa roba victoriana que hauria portat per prendre el te a Islington. I amb un paraigua. Un paraigua antihipopòtams.

Mary navegava en canoa per un riu de l'Àfrica Occidental el dia que es va trobar cara a cara amb un hipopòtam. L'hipopòtam va intentar tombar la barca i Mary, espantada, va agafar el paraigua i va acaronar l'animal darrere de les orelles. L'hipopòtam va quedar tan sorprès amb aquesta nova sensació que va marxar sense tocar la barca. Fins i tot els hipopòtams necessiten una carícia de tant en tant!

La major part del meu temps tinc el cap al segle XIX, benvolguts lectors. Necessito trobar un document de vital importància sobre els meus dos nens victorians. Totes les pistes em porten al mateix lloc. Em costa tant tornar al segle XXI quan estic tan a prop de desembossar el misteri...

ESCRIPTORS A EDIMBURG I LA TOMBA DE CLARINDA

VERSIÓN EN CASTELLANO

El Museu dels Escriptors d'Edimburg és un lloc petit i encantador, una mica amagat a la ciutat vella. L'entrada és gratuïta, com tots els museus de gestió pública, i és com pujar a un far per una escala de caragol estreta i empinada. Està dedicat a tres dels escriptors escocesos més emblemàtics: Robert Burns, Robert Louis Stevenson i Sir Walter Scott.

Només entrar trobem la sala dedicada a Scott (1771-1832). Manuscrits, el seu bastó, un floc dels seus cabells! Scott va ser un gran exponent del romanticisme anglès i a més va ser l'encarregat d'organitzar la històrica visita del Rei George IV a Escòcia en la que es va aixecar la prohibició d'utilitzar el vestit típic escocès. Amb els primers diners que va guanyar gràcies als seus escrits es va pagar classes d'italià per poder llegir en llengua original els seus poetes favorits.

A la primera planta hi ha l'exposició dedicada a la vida i obra de Robert Burns (1759-1796) el poeta nacional escocés. El escocesos encara celebren la Nit de Burns,el dia del seu naixement, el 25 de gener, a Escòcia i a qualsevol lloc on hi hagi escocesos. És un sopar amb un ritual molt concret que inclou plats tradicional, brindis, lectura de poemes, ball, juraments de lleialtat a la Corona i exaltació emocionada dels valors escocesos.

El soterrani està dedicat al R.L. Stevenson (1850-1894), el meu favorit, creador de L'illa del tresor i del Doctor Jekyll i Mister Hyde. Només volia dedicar-se a escriure i a viatjar. I així ho va fer. També m'agrada molt la seva història d'amor amb Fanny Osbourne. Va tenir una vida intensa, aventurera i apassionant que el va portar a viatjar per Europa, Estats Units i les illes del Pacífic Sud on els nadius li van donar el nom de Tusitala, el que explica històries. La seva salut sempre va ser molt delicada i va morir a Samoa als 44 anys. Al museu es poden veure moltes fotografies seves i objectes personals com un anell fet amb closca de tortuga amb el nom de Tusitala en plata.

A part del Museu dels Escriptors Edimburg està plena de referències literàries. Molt prop de Calton Hill hi ha una petita plaça que es diu Picardy Place i que quasi passa desapercebuda. Aquí va nèixer Arthur Conan Doyle i actualment hi ha una estàtua de Sherlock Holmes i un pub típicament britànic que pren el seu nom.

A la ciutat vella hi ha un parell de bars que es disputen l'honor de ser el lloc on J.K. Rowling va començar a escriure Harry Potter: The Elephant i The Black Medecine Coffee.

Prop de la residència oficial de la Reina, el palau de Holyrood, hi ha una església molt petita i molt bonica., l'esglèsia de Canongate. Per dins està tota pintada de blanc i blau clar i els primers bancs estan reservats per la família real. No té vitralls ni apenes imatges i a la porta hi ha unes senyores encantadores que t'expliquen tot el que vulguis saber. L'església és del segle XVII i al costat hi ha un cementiri on hi ha soterrada Clarinda. El seu nom real era Agnes MacLehose i va ser amiga i musa del poeta Robert Burns de qui parlàvem abans. En realitat sembla que mai van arribar a ser amants però sí que van tenir sempre una connexió bastant especial, que van intercanviar moltes cartes i que Burns li va escriure bonics poemes d'amor. La tomba de Clarinda no diu res. Només el seu nom, la seva imatge gravada en la pedra i un roser florit als peus.

Vaig saber qui era aquella dona misteriosa cinc minuts després de sortir del cementiri perquè al costat hi ha un saló de te preciós que es diu Clarinda's Tea Room i que té un aire victorià molt particular. A la carta on pots triar els tes i els pastissos dels berenar s'explica la història de Clarinda. I es poden menjar alguns dels pastissos més bons d'Edimburg.

NEIL GAIMAN EXPLICA CONTES A LONDRES I EDIMBURG

VERSIÓN EN CASTELLANO

5 de juliol de 2014. Barbican Centre. Londres. Avui Neil Gaiman ens explicarà un conte fosc i terrible d'orígen escocès: The Truth is a Cave in the Black Mountains. 2000 persones esperen impacients que aparegui a l'escenari però abans els australians FourPlay String Quartet, que acompanyen la lectura amb la seva música, ens toquen uns temes. Tres violins i un cello que fan autèntiques meravelles. L'espectacle comença amb el tema principal de Doctor Who que desperta les ovacions del públic. Tota una declaració de principis! 

Per fi apareix Neil, de negre com sempre. Elegant, simpàtic, hipnòtic, amb aquella manera tan especial que té d'explicar les coses. Abans de The Truth... ens llegeix un parell de contes: el magnífic Orange i una de les històries que van sorgir d'un experiment que va fer fa un parell d'anys a Twitter. L'experiment consistia a fer preguntes originals relacionades amb els mesos de l'any per tal que els seguidors responguessin el que volguessin. A partir de les respostes va escriure 12 contes, un per cada mes, Caledar Tales. Va llegir la corresponent al mes d'abril. Els somriures del públic es podien sentir en la foscor. 

Neil Gaiman al Barbican de Londres

I va cantar! Va cantar la divertida Psycho que possiblement recordareu pel video on se'l veu a ell cantant mentre la seva dona Amanda Palmer toca l'ukelele.

I per fi va arribar el moment de la lectura de The Truth is a Cave in the Black Mountains. Va explicar que en principi havia estat un encàrrec de l'Opera House de Sydney i que ell havia proposat Eddie Campbell per a fer les magnífiques il·lustracions i FourPlay String Quartet per compondre la música que l'havia d'acompanyar en la gira de l'espectacle. I així, durant un parell d'hores, Neil Gaiman ens explica, amb aquell poder de comunicació sobrenatural que els déus li han donat, la fosca història de l'home que va a la recerca d'una cova misteriosa a una illa boirosa. La història té un rerefons escocès i va decidir escriure-la a l'illa d'Skye per la qual sent una especial devoció. La música que acompanya les seves paraules evoca amb fidelitat els paisatges, les accions, els pensaments dels personatges... I mentrestant es poden veure projectades en una gran pantalla les il·lustracions d'Eddie Campbell. De fet, quan va acabar la lectura vam poder gaudir de la presència a l'escenari de Campbell i de la seva filla Hayley que acaba de publicar un llibre magnífic sobre l'obra de Neil Gaiman. Un tresor documental.

I on millor per acabar la gira d'un conte escocès que a Edimburg? Al dia següent repetia espectacle a l'Usher Hall de la capital escocesa així que sense pensar-ho dues vegades vaig agafar un tren per creuar el país i gaudir d'una nova nit de contes des d'una privilegiada segona fila.

L'estructura de l'espectacle va ser molt semblant: de nou els genials australians començant amb música de Doctor Who, de nou un públic entusiasta (més entusiasta que els de Londres, diria jo!) i de nou Neil a l'escenari. Va començar dient que la nit anterior havia actuat al Barbican. I que el Barbican és lleig, que sembla un aeroport o un centre comercial. En canvi actuar a l'Usher Hall és molt especial per ell perquè és un teatre molt bonicque està celebrant el seu centenari.

Aquesta vegada els contes triats per fer de pròleg del plat fort van ser el preciós October Tale i The man who forgot Ray Bradbury llegit en un estat de gràcia especialment inspirat que ens va treure la respiració en diverses ocasions.

També a Edimburg vam poder gaudir de la seva veu cantant. En aquesta ocasió una cançó d'amor tecnològic, I google you i de nou Psycho que va tancar l'espectacle de manera divertida i ben especial després d'acabar la lectura de The Truth is a Cave in a Black Mountains.

Ens va faltar Eddie Campbell la segona nit però sí que va sortir a l'escenari Hayley qui, mig indignada mig divertida, li va preguntar a Neil quants Campbell havien mort en el making-off del llibre. “Només 12” va contestar Neil. 

Neil Gaiman i Hayley Campbell al Usher Hall d'Edimburg

Una història fantàstica plena de màgia, boira, misteri, amor, venjança, terror... que acaba de ser bellament publicada per Headline en la seva versió en anglès i que recomano fervorosament. També en versió audiollibre per si volem recrear l'extraordinària capacitat de Neil Gaiman per explicar històries no només amb la seva ploma sinó també amb la seva veu. Pròximent la ressenya sobre el llibre!

Neil Gaiman amb FourPlay String Quartet al Usher Hall d'Edimburg

L'Àngel d'Islington i Alícia.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Quasi ningú va al barri d'Islington quan viatja a Londres. I a Islington s'ha d'anar. Avui he baixat a la parada de metro d'Angel seguint la ruta del llibre de Neil Gaiman Neverwhere. 

A Neverwhere, Islington és un àngel de veritat que viu a les clavegueres del Londres de Sota i que té com a míssió protegir la ciutat, la de Sota. Quan al 1996 es va fer la sèrie per la BBC, Peter Capaldi (que en l'actualitat és la dotzena encarnació del Doctor Who) va fer d'àngel Islington. Al 2013 es va emetre la versió dramatitzada per la ràdio i l'encarregat de posar-li veu a Islington va ser ni més ni menys que Benedict Cumberbatch. 

Neverwhere, Gaiman, Capaldi, Cumberbatch... Algú dubtava que la visita al barri era obligatòria pels mitòmans?

A part de la vinculació literària Islington té un encant especial. Hi ha pocs turistes i és el pre-Camden amb tot l'encant que Camden fa temps que ha perdut. Boniques cases georgianes arrenglerades al costat dels típics pubs anglesos contruits entre el XVI i el XVIII, mercats d'antiguitats, restaurants de moda, botigues amb encant... 

A un d'aquests mercats d'antiguitats he trobat avui un tresor amagat entre altres coses anodines, com solen trobar-se els tresors. Es tracta d'una edició d'Alice's Adventures in Wonderland publicada a Londres el 1899. El llibre té les 42 il·lustracions originals i clàssiques de John Tenniel i en aquella època costava mitja corona. Mitja corona era la vuitena part d'una lliura i es van treure de la circulació el 1970. A mi m'ha costat 10 lliures. 

El llibre està dedicat a Wessie pels seus pares el dia 4 de gener de 1901. Pocs dies abans de la mort de la Reina Victòria que tenia especial predilecció per aquest llibre i pel seu autor.

A més de tot això coincideix que tal dia com avui 4 de juliol de 1862 va ser quan Lewis Carroll va començar a explicar la història d'Alícia a les germanes Liddell. I tres anys després, el 26 de novembre de 1865 el llibre va ser publicat per primera vegada.

Em commou especialment imaginar la petita Wessie rebent aquest regal dels seus pares. Quants anys devia tenir? On viuria? Quina classe de vida va tenir? Li agradaria llegir aquest llibre que amb tanta emoció ha anat a parar a les meves mans?

Avui ha fet sol i calor tot el dia. La gent al carrer tancava els ulls i mirava cap al cel amb un mig somriure d'estiu. Tot el món semblava tan content...

PERSEGUINT NEIL GAIMAN: BARCELONA-MADRID-LONDRES-EDIMBURG

VERSIÓN EN CASTELLANO

El passat mes de gener vaig saber que Neil Gaiman visitaria Londres i Edimburg al mes de juliol per oferir-nos un espectacle basat en el seu llibre The truth is a cave in the black mountains. Després d'haver seguit des de casa la seva gira americana vaig pensar que tant Londres com Edimburg estan suficientment prop de Barcelona com per fer el viatge i anar-lo a veure. 

Unes setmanes després de planificar el viatge a Regne Unit vam saber que vindria a Barcelona i a Madrid després de més de 10 anys. Us podeu imaginar l'alegria i els nervis intentant aconseguir entrades per escoltar les seves xarrades! En poc més de 10 minuts es van vendre totes les entrades per assistir a la vetllada que oferia al CCCB de Barcelona. I les de Madrid no van durar ni cinc minuts. Jo crec que Anansi en persona em va tirar una maneta i vaig aconseguir comprar l'entrada per Barcelona.

29 de maig. Moltes hores de cua per poder estar en primera fila, l'emoció de veure'l aparèixer, real, amb la seva omnipresent roba negra, somriure amable, paraules clares, pausades... La vetllada va transcórrer de la mà de Patricia Escalona, editora de Roca Editorial, que preguntava i deixava que Neil ho expliqués tot: com havia començat a escriure L'oceà al final del camí amb la idea de que fos un conte per regalar-li a Amanda Palmer, la seva meravellosa dona, perquè estava gravant un disc a Austràlia i l'enyorava; com el conte sense voler va acabar convertint-se en una novel·la; com la majoria de contes infantils maltracten els pares i de quina manera va sentir la necessitat d'escriure Fortunately the milk on el pare es converteix en l'heroi indiscutible; el seu pas pel camp de refugiats d'Azraq, a Jordània, com a col·laborador d'ACNUR, el dramàtic testimoni que dona fe de la fragilitat de la nostra civilització. Al final de la xarrada la cua llarguíssima de tota la gent que volia que li signés els llibres. I aquella sensació que transmet de tractar a cada persona com si fos única a pesar del més que inevitable cansament. 

Al dia següent vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la roda de premsa que va oferir a la Llibreria Gigamesh de Barcelona: la pressió de tornar a escriure Sandman 25 anys després sabent que ara hi ha tots els milions d'ulls que no hi havia quan començava a escriure; la sort d'haver pogut escriure un parell de guions de la mítica sèrie Doctor Who; el procés d'adaptació a televisió d'American Gods; la necessitat de la fantasia, la imaginació, els somnis... Tenir la certesa que si el jove periodista Gaiman li pogués preguntar a l'escriptor en què s'ha convertit si ha valgut la pena tot l'esforç, la resposta seria sí, sense dubte.

I volant cap a Madrid per poder-lo veure de nou a la Fira del Llibre! Les hores de cua i el cansament van valdre la pena quan em va reconèixer i es va aixecar per fer-me una abraçada que no oblidaré mai. Va ser amabilíssim amb tota la gent que feia cua per veure'l i quan ja li tocava marxar i encara quedaven més de 200 persones a la cua és va aixecar i sense dubtar-ho va començar a signar a tort i a dret al llarg de la cua perquè ningú marxés sense llibre.

Neil és l'home que ens parla i ens recorda qui som quan ho havíem oblidat. Ens fa evidents els boscos i la por que tenim de travessar-los. I després d'estar amb ell potser continuem tenint por però els travessem. Perquè ens ha recordat qui som i què hem de fer. Com Tristan perseguint una estrella fugaç a Stardust.

I ara sóc a Londres, aquesta ciutat que no em canso mai de visitar i de descobrir. Agafo el metro sabent que hi ha un Londres de Sota, el Londres inquietant i màgic i terrible que va descriure Gaiman a Neverwhere. Travesso Marble Arch sentint el Marquès de Carabàs, Lady Door, Serpentine... La foscor i la llum.

La pròxima cita amb Neil Gaiman serà el 5 de juliol al Barbican Center de Londres i el dia 6 de juliol al Usher Hall d'Edimburg. Allà estarem! Queden dos dies. 

Quin Londres triarem per esperar? El de Sota o el de Dalt? 

Com diu Neil Gaiman sempre que signa Neverwhere: Mind the gap!

FORTUNATELY THE MILK

VERSIÓN EN CASTELLANO

 

Fortunately the milk és, segons el seu autor, el llibre més esbojarrat i poca-solta que ha escrit mai. 

No queda llet a la nevera, la mare està de viatge de treball, és hora d'esmorzar, els cereals sense llet no estan bons. Els nens estan preocupats i el pare surt a comprar. Pel camí és segrestat per uns alienígenes i rescatat per un dinosaure que pilota un globus aerostàtic. També hi ha una màquina del temps, uns pirates, una tribu amb un volcà i un déu que espera un sacrifici humà, uns vampirs, unes piranyes, uns ponis molt intel·ligents, més dinosaures que treballen com a policia intergalàctica, uns nans ballarins. I el més important de tot, un brick de llet que pot provocar la destrucció de l'univers si el pare no pot tornar a casa a preparar l'esmorzar als seus fills.

Neil Gaiman torna a demostrar la seua habilitat natural per construir una història capaç d'entusiasmar els més petits i de fer passar una bona estona als adults disposats a acceptar les convencions del génere. Surrealisme, pirates i dinosaures? Com podria no agradar-nos?

Un nou èxit d'un dels nostres autors favorits que acaba de guanyar el premi al millor llibre de l'any 2013 al Regne Unit amb la novel·la per adults The ocean at the end of the lane publicada en castellà per Roca Editorial.

Fortunately the milk està il·lustrat a la versió americana per Skottie Young i a la britànica per Chris Riddell.

I és divertit, molt divertit!  

 

EL OCÉANO AL FINAL DEL CAMINO.

VERSIÓN EN CASTELLANO

 Bellesa, terror, memòria, màgia.

Aquests són alguns dels ingredients que fa servir el brillantíssim Neil Gaiman per construir la seva nova novel·la, The ocean at the end of the lane. S'està parlant molt sobre el retorn de Gaiman a la literatura per adults però en realitat el nostre autor es mou sempre entre fronteres, entre la realitat i la fantasia, el somni i la vigília, la vida i la mort. De manera que no sempre resulta fàcil dividir la seva obra en novel·la juvenil o novel·la per adults. I això és perquè Gaiman escriu comdemnadament bé i ens ofereix bones històries, inquietants, al límit de la normalitat benpensant (segurament  per això una joia de llibre com Neverwhere s'ha prohibit fa poques setmanes a Nuevo México per contingut immoral) I la bona literatura està pensada per a bons lectors, independentment de la seva edat.

Gaiman es mou amb la mateixa facilitat en el territori de la novel·la gràfica (només The Sandman justificaria la seva existència), el guió cinematogràfic, els contes infantils (Fortunately, the milk és l'última, meravellosa i delirant història infantil que ha publicat i que es podrà trobar en castellà en poques setmanes) i la novel·la per adults. Sempre amb aquell punt inquietant i fosc, com si els millors contes de fades victorians, els que ens fan estremir i mirar sota el llit abans d'anar a dormir, s'haguessin traslladat a la nostra època.

The ocean at the end of the lane és la història de totes les foscors i els monstres que ens acompanyen al llarg de la nostra vida. El protagonista recorda un moment dramàtic de la seva infantesa en què criatures malignes es desperten per devorar-lo a ell i a tot el seu món. Una espècie de Mary Poppins tremendament sàdica i gore s'instal·la a casa seva i la peculiar família de dones que viu en la granja al final del camí l'ajudaran a enfrontar-se amb el terror primigeni. Dones que juguen amb el temps i amb l'espai, que han estat allí des de sempre i que sempre estaran, que l'ajuden a recordar i a sobreviure. Fins a les últimes conseqüències. 

La mort, el dolor, el terror, la vida entre fronteres, els marges de la realitat i dels malsons, aquella sensació de caminar entre boires tan familiar quan llegim Gaiman... Tot això i més és el que s'amaga en l'oceà al final del camí que recorre el nostre protagonista per buscar la salvació. 

Si la troba o no... en fi... estem parlant de Neil Gaiman així que no hi ha una única resposta vàlida.

The Ocean at the end of the lane es pot trobar traduïda al castellà per Mónica Faerna i publicada per Roca Editorial des de fa poques setmanes.

WEB DE NEIL GAIMAN

SYLVIA (PLATH) UNA D'AQUELLES NITS...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Sylvia Plath (1932-1963)

De vegades pensem en Sylvia i en la tristesa que provoca no poder travessar els miralls que ens envolten. Ens passaríem el dia travessant miralls, dibuixant espirals, obrint totes les portes fins trobar la metàfora exacta que neutralitzaria per fi el dolor de les absències. 

Tots parlen de la mort de Sylvia. 30 anys. Tristesa i fred en la casa on va viure Yeats. 

Tots els poemes de Sylvia hauran quedat travessats en la gola d'una fada padrina anèmica, incapaç de transformar la carabassa en carrossa, la tristesa en esperança, el dolor en calma. Fa un parell de dies Sylvia hauria fet 80 anys. Hauria escrit durant els últims 50 anys la fórmula perfecta per no morir de tristesa? 

Però no parlem més de la mort de Sylvia. Comprem un pastís, oblidem el fred de Londres, deixem que qualsevol dels seus poemes marque el camí que porta al centre del laberint. Les espelmes guiaran la ruta de les metàfores. Sylvia somriurà, sempre jove i bonica. Brillant i fugaç.

Una d'aquelles nits en les quals em pregunto si estic viva o si alguna vegada ho he estat... 

Sylvia Plath

CUINA I POESIA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eliza Acton (1799-1859) volia ser poeta. Era el temp de la revolució de les classes mitges i la societat victoriana inventava rituals al voltant de la taula per demostrar la seua educació i categoria. Presumien de cuina, de menjador, de vaixella i de bons modals davant dels veïns, sense tenir massa clar encara què significava tenir bons modals. 

Eliza, nascuda a Sussex, al sudest de Londres, tenia mala salut i un amor impossible a França. Als 17 anys va obrir una escola per jovenetes i als 27 va publicar el seu primer llibre de poemes amb un cert èxit. Però va ser 19 anys després quan va veure la llum l'obra per la qual hauria de ser reconeguda. El primer llibre de cuina modern, Modern Cookery for Private Families (Londres. Longmans, 1845), ple de precioses il·lustracions victorianes, receptes, consells d'economia domèstica, explicacions detallades sobre els ingredients... Eliza Acton, que volia ser poeta, va morir amb 60 anys a pesar de la seua mala salut deixant-nos aquell llibre de cuina preciós que vaig buscant per les llibreries  de Londres, l'edició més antiga possible, sense èxit de moment.

Isabella Beeton

Uns quants anys després Isabella Beeton (1836-1865) va aconseguir un enorme èxit gràcies a un altre llibre de cuina, Mrs Beeton's Book of Household Management (1861) on, seguint el costum de l'època també donava consells sobre com cuidar les criatures, els malalts, la casa... 900 receptes de cuina en més de 1000 pàgines de llibre que va començar a publicar en forma de fascicles en les revistes que editava el seu marit. Moltes de les receptes que va publicar Isabella estan copiades del llibre d'Eliza. Isabella va morir als 28 anys, després de parir el seu quart fill. No sé si també voldria ser poeta.

(Més informació sobre Eliza, Isabella i la seua època a Life in victorian Britain. Michael Patterson. 2008)

RECORDANT VIRGINIA UN 25 DE GENER

VERSIÓN EN CASTELLANO


VIRGINIA WOOLF (1882-1941)


El 46 de Gordon Square, a Londres, no existeix en realitat. Coses de la guerra. Però continuem imaginant les habitacions pintades de blanc on Virginia respirava alegries i tristeses, l'ebullició de les paraules, la casa plena d'idees, gent entrant, sortint, creant els lligams que només saben teixir aquells que tenen l'ànima plena de móns improbables.

Virginia escrivint, la seua germana Vanessa pintant. Intentem oblidar la tristesa de la casa de Hyde Park. La tristesa infinita de Virginia després de la mort de la seua mare, bella model de pintors prerrafaelites nascuda a Índia, la mort de la seua germana Stella, la mort del seu pare. Virginia adolescent envoltada de morts. Acarone distreta el roure japonès que adorna la plaça. Virginia juga a ser equilibrista en la delicada frontera entre la vida i la mort. Escric el seu nom en la meua llista d'escriptores suicides (Sylvia, Anne, Virginia...) Torne a llegir les cartes de comiat a la seua germana Vanessa i al seu marit Leonard, No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.

Virginia intentant captar cada detall de l'existència, cada olor, cada sabor, cada salt de la consciència, cada somni prenent forma en la seua màquina d'escriure, el flux de les paraules per fi desbocades, salvatges, com el riu de Sussex on es va suicidar, Virginia en el desglaç primaveral de principis de segle, parlant sola, inventant monòlegs onírics, sent feliç, sentint-se desgraciada, Leonard al seu costat, Virginia feliç, Virginia creant.

Els fantasmes de Bloomsbury m'acompanyen una estona fins a la meua cafeteria secreta.

Faig un somriure discret als àngels de Swedenborg que insisteixen en explicar-me històries increibles. Ara no. Ara fa fred i plou. Fa 130 anys que va nàixer Virgínia. Hi ha àngels que poden esperar.

Sota un roure japonés.

DESEMBRE ITALIÀ

VERSIÓN EN CASTELLANO

23 Fitzroy Road, Londres. Sóc veïna de fades i suicides en aquest Londres estrany que m'atrapa. Continue fent equilibrismes en la doble vida que vincula Londres i Barcelona

Passe el mes de novembre pensant en Sylvia i William, buscant les paraules apropiades per explicar la història d'aquesta casa on ell somiava amb fades i ella es va suicidar. Em fallen els patrocinadors per aquest tipus d'aventures i decidisc tornar breument a Itàlia, per veure si la distància il·lumina el camí que hauré de seguir en aquest hivern que comença. Estrany hivern que no sabem on ens portarà.

De moment Verona m'espera. Bella com sempre.

El nord sempre és fred. Qualsevol dia començarà l'estiu en qualsevol lloc.

De moment, busqueu-me a Verona.

THE WATER-BABIES: LLUMS I FOSCORS VICTORIANES

VERSIÓN EN CASTELLANO

A la meua llista de personatges victorians favorits hi ha Charles Kingsley (1819-1875). Va ser capellà de la reina Victòria, creador del socialisme cristià i autor de Los niños del agua (The Water-Babies, 1863)

Va ser publicada un parell d'anys abans que Alícia al País de les Meravelles. I com Alícia i la majoria de contes de fades victorians, presenta una lectura que va molt més enllà de la literatura infantil.

La màgia victoriana és fosca, inquietant, d'una dolçor que oculta autèntics malsons, de fades lluminoses amagant les crueltats quotidianes que poblen la geografia onírica infantil.

Los niños del agua explica la història de Tom, un petit escura-xemeneies que, com la majoria de criatures d'aquella època, és explotat i maltractat pels adults, obligat a treballar, a no estudiar i a malviure pels carrers. Tristes circumstàncies fan que el petit Tom acabe ofegat al fons del riu. Allà és recollit per les fades que el converteixen en un nen de l'aigua. I així Tom és educat per criatures aqüàtiques (peixos, insectes, fades...) que tracten de fer d'ell un home de pròfit.

La història de Kingsley és una sàtira moralista, surrealista en ocasions, divertida, trista, amb aires de Dickens i descripions fascinants de la fauna dels rius britànics, una crítica ferotge de la mentalitat tancada d'alguns cièntifics de l'època i sobretot de l'explotació infantil i dels mètodes educatius que havien de patir els xiquets.

Si som capaços de contextualitzar la història i passar per alt les contínues referències en contra dels irlandesos, els americans, els negres i els catòlics, resulta una història deliciosa, amb aquella melancolia decimonònica, amb aquella crueltat insuperable que només tenen els contes de fades victorians.

Patirem amb el petit Tom, maltractat i explotat, intentant sobreviure en el riu, entre salmons, libel·lules i fades, corprès amb la primera abraçada maternal que li fan, desitjós de tenir companyia, de poder jugar i viure com un xiquet sense haver de treballar netejant xemeneies, passant fam i sent maltractat pels patrons.

Riurem amb les escenes dels científics escèptics que neguen la realitat a pesar de tenir-la davant dels nassos.

Tremolarem entre les ombres inquietants d'un conte de fades que amaga les crítiques més ferotges contra la manera d'educar els nens del segle XIX.

Diu Kingsley al final de la història:

Estudia i dóna gràcies a Déu per disposar d'aigua freda per rentar-te, com un autèntic anglès. I et dic encara més: encara que la meua història no siga real o jo no tinga raó, no importa, tu mantin-te fidel a l'esforç i a l'aigua freda. I recorda sempre, com et vaig dir al principi, que tot això només és un conte de fades, pura fantasia i diversió. I per tant no has de creure ni una sola paraula. Encara que siga veritat.