ESCRIPTORS A EDIMBURG I LA TOMBA DE CLARINDA

VERSIÓN EN CASTELLANO

El Museu dels Escriptors d'Edimburg és un lloc petit i encantador, una mica amagat a la ciutat vella. L'entrada és gratuïta, com tots els museus de gestió pública, i és com pujar a un far per una escala de caragol estreta i empinada. Està dedicat a tres dels escriptors escocesos més emblemàtics: Robert Burns, Robert Louis Stevenson i Sir Walter Scott.

Només entrar trobem la sala dedicada a Scott (1771-1832). Manuscrits, el seu bastó, un floc dels seus cabells! Scott va ser un gran exponent del romanticisme anglès i a més va ser l'encarregat d'organitzar la històrica visita del Rei George IV a Escòcia en la que es va aixecar la prohibició d'utilitzar el vestit típic escocès. Amb els primers diners que va guanyar gràcies als seus escrits es va pagar classes d'italià per poder llegir en llengua original els seus poetes favorits.

A la primera planta hi ha l'exposició dedicada a la vida i obra de Robert Burns (1759-1796) el poeta nacional escocés. El escocesos encara celebren la Nit de Burns,el dia del seu naixement, el 25 de gener, a Escòcia i a qualsevol lloc on hi hagi escocesos. És un sopar amb un ritual molt concret que inclou plats tradicional, brindis, lectura de poemes, ball, juraments de lleialtat a la Corona i exaltació emocionada dels valors escocesos.

El soterrani està dedicat al R.L. Stevenson (1850-1894), el meu favorit, creador de L'illa del tresor i del Doctor Jekyll i Mister Hyde. Només volia dedicar-se a escriure i a viatjar. I així ho va fer. També m'agrada molt la seva història d'amor amb Fanny Osbourne. Va tenir una vida intensa, aventurera i apassionant que el va portar a viatjar per Europa, Estats Units i les illes del Pacífic Sud on els nadius li van donar el nom de Tusitala, el que explica històries. La seva salut sempre va ser molt delicada i va morir a Samoa als 44 anys. Al museu es poden veure moltes fotografies seves i objectes personals com un anell fet amb closca de tortuga amb el nom de Tusitala en plata.

A part del Museu dels Escriptors Edimburg està plena de referències literàries. Molt prop de Calton Hill hi ha una petita plaça que es diu Picardy Place i que quasi passa desapercebuda. Aquí va nèixer Arthur Conan Doyle i actualment hi ha una estàtua de Sherlock Holmes i un pub típicament britànic que pren el seu nom.

A la ciutat vella hi ha un parell de bars que es disputen l'honor de ser el lloc on J.K. Rowling va començar a escriure Harry Potter: The Elephant i The Black Medecine Coffee.

Prop de la residència oficial de la Reina, el palau de Holyrood, hi ha una església molt petita i molt bonica., l'esglèsia de Canongate. Per dins està tota pintada de blanc i blau clar i els primers bancs estan reservats per la família real. No té vitralls ni apenes imatges i a la porta hi ha unes senyores encantadores que t'expliquen tot el que vulguis saber. L'església és del segle XVII i al costat hi ha un cementiri on hi ha soterrada Clarinda. El seu nom real era Agnes MacLehose i va ser amiga i musa del poeta Robert Burns de qui parlàvem abans. En realitat sembla que mai van arribar a ser amants però sí que van tenir sempre una connexió bastant especial, que van intercanviar moltes cartes i que Burns li va escriure bonics poemes d'amor. La tomba de Clarinda no diu res. Només el seu nom, la seva imatge gravada en la pedra i un roser florit als peus.

Vaig saber qui era aquella dona misteriosa cinc minuts després de sortir del cementiri perquè al costat hi ha un saló de te preciós que es diu Clarinda's Tea Room i que té un aire victorià molt particular. A la carta on pots triar els tes i els pastissos dels berenar s'explica la història de Clarinda. I es poden menjar alguns dels pastissos més bons d'Edimburg.

CUINA I POESIA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eliza Acton (1799-1859) volia ser poeta. Era el temp de la revolució de les classes mitges i la societat victoriana inventava rituals al voltant de la taula per demostrar la seua educació i categoria. Presumien de cuina, de menjador, de vaixella i de bons modals davant dels veïns, sense tenir massa clar encara què significava tenir bons modals. 

Eliza, nascuda a Sussex, al sudest de Londres, tenia mala salut i un amor impossible a França. Als 17 anys va obrir una escola per jovenetes i als 27 va publicar el seu primer llibre de poemes amb un cert èxit. Però va ser 19 anys després quan va veure la llum l'obra per la qual hauria de ser reconeguda. El primer llibre de cuina modern, Modern Cookery for Private Families (Londres. Longmans, 1845), ple de precioses il·lustracions victorianes, receptes, consells d'economia domèstica, explicacions detallades sobre els ingredients... Eliza Acton, que volia ser poeta, va morir amb 60 anys a pesar de la seua mala salut deixant-nos aquell llibre de cuina preciós que vaig buscant per les llibreries  de Londres, l'edició més antiga possible, sense èxit de moment.

Isabella Beeton

Uns quants anys després Isabella Beeton (1836-1865) va aconseguir un enorme èxit gràcies a un altre llibre de cuina, Mrs Beeton's Book of Household Management (1861) on, seguint el costum de l'època també donava consells sobre com cuidar les criatures, els malalts, la casa... 900 receptes de cuina en més de 1000 pàgines de llibre que va començar a publicar en forma de fascicles en les revistes que editava el seu marit. Moltes de les receptes que va publicar Isabella estan copiades del llibre d'Eliza. Isabella va morir als 28 anys, després de parir el seu quart fill. No sé si també voldria ser poeta.

(Més informació sobre Eliza, Isabella i la seua època a Life in victorian Britain. Michael Patterson. 2008)

PER SI EM TROBE UN HIPOPÒTAM...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Faig les maletes pensant en aquells viatges decimonònics de les meues heroïnes. Saber quan marxaràs però no quan tornaràs... quina meravella. Ni si tornaràs. Viatjar a cegues i en contra de tots.

Intente portar només coses útils a la maleta però no puc evitar recordar la genial Mary Kingsley (1862-1900) que va viatjar per Àfrica estudiant les tribus caníbals i descobrint noves espècies animals i que va portar amb ella des de Cambridge el seu paraigua. Un dia navegava per un riu de l'Àfrica Occidental i es va trobar amb un hipopòtam que volia tombar la barca. Sense saber què fer, va agafar el seu paraigua i va acariciar l'hipopòtam amb ell darrere de l'orella. L'hipopòtam, sorprés i extasiat, va marxar tranquil·lament sense tocar la barca.

Intente carregar coses útils a la maleta però sóc hereva moral de Mary Kingsley. No arribaré als extrems de la intrèpida May French Sheldon (1847-1936), experta exploradora a Kènia, que viatjava per Àfrica carregant amb la seua banyera i els seus plats de porcel·lana. Viatjant amb avions low cost és difícil portar la banyera damunt... però un paraigua per si em trobe un hipopòtam amb falta de carinyo potser sí que em cap...

Trobe a faltar els meus estius africans. Com Lady Anne Blunt, la deliciosa néta de Lord Byron i filla de la matemàtica Ada Byron de qui ja he parlat en alguna ocasió, visc entre l'enyor caòtic i inexplicable d'El Caire i la necessitat vital de perdre'm pels carrers de Londres.

Me'n vaig amb una maleta plena de coses útils. Amb l'ànim decimonònic de fer grans descobriments.

Ja us diré si m'he trobat un hipopòtam en les meues rutes obsessives entre Itàlia i Anglaterra.

O si acabe descobrint noves piràmides a la vora del Nil.

O noves pastisseries en ciutats franceses.

O nous hipopòtams...

CONFESSIONS A LA VORA DE LA TOMBA D'STEVENSON...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.

Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?

En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.

La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.

El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.

Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!

Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!

I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.

Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....

Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)

EVA ESCRIU DES DEL CAIRE

VERSIÓN EN CASTELLANO

Avui fa 70 anys que es va suicidar la trista i brillant Virginia Woolf deixant-li al seu marit una d'aquelles cartes personals que m'agrada col·leccionar: Et dec tota la felicitat de la meva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que hem sigut nosaltres. I després es va llançar al riu amb les butxaques plenes de pedres. Feliç i desgraciada al mateix temps.

Aquesta idea de la felicitat em fa recordar una altra petita joia de la també britànica Eva Hume, una d'aquelles dones que sentia haver nascut en una època que no li corresponia. Aventurera, rebel, inconformista... Escrivia, ballava, viatjava, discutia, somiava amb viure en països exòtics que tan de moda estàven al segle XIX... A finals de 1871, Eva es trobava a El Caire on havia d'assistir a l'estrena de l'òpera Aida acompanyada per l'home amb qui la seva família volia casar-la. Però ella estava enamorada d'un jove aspirant a poeta, Samuel Jones, amb qui intercanviava cartes, poemes, contes i aventures diverses, per a desesperació de la família d'Eva que feia tot el possible per separar-los.

Precisament des del Caire escriu Eva i a més de proporcionar-nos algunes de les visions de l'Egipte decimonònic més interessants que he llegit, li explica a Samuel quant el troba a faltar. Entre les descripcions dels encantadors de serps, dels mercats, dels aromes de la ciutat (no sempre agradables) hi ha una Eva desesperada per la distància que la separa de Samuel.

Samuel, com és el teu hivern lluny de mi? jo sóc feliç i desgraciada al mateix temps. Feliç per ser testimoni de les meravelles que amaga aquest país. Desgraciada perquè vull compartir-les amb tu, només amb tu. I estic tot el dia envoltada de gent que m'asfixia i que m'obliga a comportar-me com si anessim a prendre el te amb la reina Victòria en persona. Quin avorriment! Samuel, quant et trobo a faltar! No puc esperar la teva resposta. Vull que estiguis aquí. O en qualsevol altre lloc. Però que estiguis amb mi. No vull que tornem a enfadar-nos. Escriu-me i explica'm moltes coses, totes les coses que t'han passat en la meva absència, totes les coses que has pensat, que has imaginat. Enyoro que m'expliquis els teus somnis. Sóc feliç i desgraciada, Samuel. Saps com és el meu hivern sense tu? No tinc ganes d'escriure versos ara. Només de veure't i de que em diguis que em trobes a faltar. El pròxim viatge el farem junts. No em casaré. Prepara't per l'escàndol. Em diràs que em trobes a faltar? Em tornaràs a preguntar si sóc feliç perquè pugui contestar-te que només si tu estàs prop? Fa dos dies em vaig espantar molt perquè pensava que havia perdut el collar que em vas regalar. Me'n recordo de tu encara que no el porti però sentir-lo prop del meu cor em tranquilitza quan la realitat m'asfixia. Vine amb mi i canvíem la realitat. Salva'm d'aquesta pressó. Encara no hem trobat la resposta a totes les nostres preguntes.

I efectivament, Eva va viure la seva vida escandalosa i poètica, al marge de tot el que s'esperava d'ella, sentint-se feliç i desgraciada al mateix temps. No es va casar amb aquell home, li va donar un disgust de mort als seus pares, li va agradar moltíssim l'estrena d'Aida però més li agradaven els encantadors de serps i les teteries dels carrerons del Caire, va viatjar amb Samuel per mig món dedicant-se als treballs més diversos i curiosos. I es van estimar fins al final.

Però aquesta és una altra història...

JOHN I FANNY, TAN BRILLANTS I DELICATS...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies caminava jo per Bloomsbury, sota l'estrany sol londinec, pels carrers i les places on Virginia Woolf passejava la seua tristesa i la seua genialitat a principis del segle XX. L'ombra del Museu Britànic de fons i la mirada a punt per trobar nous racons. Així és com  vaig veure, a Bloomsbury Square, un passatge que em va cridar l'atenció, el passatge Red Bull que condueix a una placeta encantadora amb un parell de botiguetes i una llibreria, la Review Bookshop (també té entrada pel carrer del Museu)

La llibreria em va entusiasmar perquè té una àmplia col·lecció de llibres de cartes (d'escriptors, de pintors, de polítics, de músics...) i una cafeteria magnífica, petita i rústica, amb un bon cafè i uns pastissos increibles. I tot el món coneix ja la meua debilitat per les bones cafeteries i per la literatura epistolar...

Així que no vaig poder resistir-me a comprar un llibre molt bonic amb les cartes que el poeta John Keats li enviava a Fanny Brawne, el seu gran amor secret i prohibit. Fanny era una provocadora per a la societat victoriana per enamorar-se d'un poeta com Keats, evidentment un mal partit (encara que quan es van conèixer no es van caure massa bé precisament) Ell va morir a Roma amb 25 anys per culpa de la tuberculosi. Ella es va passejar vestida de negre i amb els cabells rapats durant sis anys.

11-10-1819

Avui visc en ahir; em vaig sentir sota un embruixament el dia sencer. Estic a la teua mercè. Escriu-me unes poques línies, digues-me que mai seràs menys bona del que vas ser ahir amb mi. Em vas enlluernar. No hi ha res al món més brillant i delicat. Quan tindrem un dia només pels dos?

Sempre teu, John Keats.

Gràcies a Fanny la poesia de Keats va ser com va ser, delicada i brillant. Tot en ells va ser escandalós i lluminós, una d'aquelles passions estranyes en què la musa i el poeta es dissolen en la immensitat de la vida i de la mort. Pensaven que algun dia podrien estar junts i es van comprometre en matrimoni en secret. Però ni tan sols l'aire de la bella Roma on John va viatjar per intentar millorar la seua salut va aconseguir salvar la seua història.

Ell va morir i va ser enterrat amb les cartes que Fanny li enviava, de manera que no sabem què li explicava la musa al poeta. Ella va viure molts anys, es va casar, va tenir fills i fins el dia de la seua mort va portar l'anell que John li havia regalat i va conservar les cartes que ell li enviava i que van publicar els seus descendents quan ella ja estava morta.

Haurien imaginat que acabaríem llegint les seues intimitats? Segurament ningú pensa una cosa així quan escriu una carta d'amor. Si és que algú escriu encara cartes d'amor.

Però qui pot resistir-se a saber com li parla un artista a la seua musa?

Jo, almenys, no puc.

Quin plaer immens començar a llegir la cartes de John a Fanny a la cafeteria de la Review Bookshop, davant d'un bon tros de pastís de xocolata... El sol entrant per la finestra, el fantasma de Virginia Woolf passejant per Bloomsbury Square... John i Fanny estimant-se des d'algun lloc indefinit de l'eternitat, junts per fi.

Em sembla que ja no els deu importar si llegim les seues cartes...

CARTES DES DE L'ABISME

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.

M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.

Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.

......................................................................................................

Estimat,
encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
                                                           (Cartes d'Isis Iskandariyya)

....................................................................................................

Que avorrit és ser civilitzat algunes vegades...




No sabré mai què és el que saps de mi,
Ni en quina veritat hem estat junts,
Ni si hi serem per sempre.

Joan Margarit





                                                                             

NO M'AGRADA STIEG LARSSON

Dissabte tranquil. Sola. Tot el dia per a mi. L'aroma del pa acabat de fer per tota la casa. Arreglar les plantes del balcó. Fer la compra. Pensar què faré aquesta setmana amb els meus alumnes. Corregir dossiers. Una estona de platja. Rellegir Los versos del capitán de Neruda (yo entro en toda tu vida, vengo a vivir en tu alma) fins que tinc la boca i els ulls plens d'arena i he de tornar a casa. Massa vent.

Ordenar calaixos. Escoltar música. Entre Vinicius, Love of Lesbian i Calamaro decidir què dinaré. Estudiar una mica. Una estona de costura. Ja em queda poc per acabar la vànova de patchwork. La setmana que ve començaré a cosir un paisatge amb un far. M'agraden els fars. Llum en la foscor.

Classificar fotos. Londres. Verona. La bella i enyorada Essaouira. La guia de viatges d'Israel-Palestina, amb les pàgines marcades i una mica arrugades.

Recol·locar la pila de llibres que tinc començats o pendents de llegir.

Quina mandra Stieg Larsson... Comprove per quina pàgina vaig de Els homes que no estimaven les dones. Me l'ha deixat una companya de la feina. Sort que no me l'he comprat. Quin avorriment. Tot el món em diu que a partir de la pàgina 120 és quan t'enganxa. Doncs què voleu que us diga... si m'he d'esperar 120 pàgines per enganxar-me a un llibre, definitivament no val la pena. 

Sense cap tipus de remordiment, abandone lectures que no m'interessen. Recupere històries antigues. Investigue un possible viatge: la ruta literària de Jane Austen. Chawton, Bath...

Avance en La dama de blanc, de Wilkie Collins i en la preciosa, extraordinària novel·la L'home que explicava històries del libanès Rabih Alameddine. En la tauleta de nit m'acompanyen els contes de Cortázar i pel tren de cada divendres cap a Barcelona, Terry Pratchet. Diferents poemaris apareixen per casa amb les pàgines assenyalades en llocs importants. Ara sobretot, Iehuda Amikhai i Mahmud Darwish. Els faig conviure en les prestatgeries de la meua biblioteca. Jueu i palestí. Els dos cantant a Jerusalem amb els seus poemes. Quines ganes de caminar pels carrers de Jerusalem. Guardar el paisatge en la memòria per si tot esclata finament.

Definitivament, no m'agrada Stieg Larsson...

IMAGINANT POETES PELS CARRERS DE ROMA

La dolce vita

Quasi no gosava dir-me a mi mateix on em dirigia. Fins i tot de camí cap a Roma encara sentia una mica de por i només sota la Porta del Popolo vaig tenir la certesa que per fi Roma era meua. 

Goethe. Cartes des d'Itàlia

M'agrada seguir les petjades dels poetes del XIX pels carrers de Roma.

Imaginar-me el jove Keats, malalt de tuberculosi, pensant en Fanny i mirant les flors pintades en el sostre de la seua habitació.

Pensar en Percy Shelley, desfigurat després del naufragi del seu vaixell, identificat pel llibre de Keats que portava a la butxaca. Apenes tenien 25 anys. A Shelley li van extirpar el cor abans d'incinerar-lo en la platja. El va guardar la seua dona Mary.

M'agrada passejar pels carrers de Roma buscant fonts i places, imaginant-me Shelley, Keats, Goethe... buscant la musa i morint joves, enterrats en el Cementeri dels Anglesos de la capital italiana, als peus de la Piràmide de Caio Cesti. 

Aprofitant les vacances de Carnaval me'n vaig a passar uns dies a Roma. M'allotjaré molt prop de la casa on va morir John Keats. 

Declararem Roma ciutat de l'ànima a la manera de Lord Byron, deixarem flors en la tomba dels poetes i ens posarem fins dalt de tiramisú i pizza.

No tot ha de ser tuberculosi a Roma.

Prop de la casa on va morir Keats hi ha la Fontana de Trevi. 

Potser decidim celebrar el 50 aniversari de l'estrena de La Dolce Vita.

Eres un món, sí, Roma, però sense amor

ni el món seria el món, ni Roma tampoc Roma. 

Goethe. Elegies romanes