BENVOLGUT HANS CHRISTIAN

VERSIÓN EN CASTELLANO

Hans Christian Andersen (1805-1875)

 Benvolgut Hans Christian,

un dia després del teu aniversari, és primavera i plou. Et recorde. Recorde la teua tristesa, els teus contes tristos i bells. Criatures mortes, perdudes, abandonades. Com en els millors contes de fades. Plou i és un bon dia per triar entre l'eternitat humida de les sirenes o l'amor impossible dels mariners. S'haurà fet gran la teua sireneta? haurà après per fi a prendre les decisions correctes? Plou i un soldadet de plom abandonat s'enfila per la planta de mongetes màgiques per ensenyar-li el paisatge a una ballarina tímida. Es veuen ànecs i cignes, es veu un emperador ridícul que es passeja despullat pel carrer, es veuen princeses delicades que no poden dormir per culpa d'un pésol, se't veu a tu, Hans, passejant pels carrers de Roma, viatger i somiador, fugint de la pobresa, volant com un cigne salvatge.

És primavera i plou i la Reina de les Neus descansa en el seu palau de gel i soledat. Gràcies per aquest conte, Hans, que et redimeix de tot. Lluitem contra el fred, com sempre. Ballem sense parar, amb les nostres sabates roges, Hans, perquè ja hem descobert la manera de fer-les parar. Volem com sempre, Hans,de la mà d'aquella nena morta de pobre que venia mistos en el carrer i que en els meus somnis es transforma en princesa valenta i ens salva a tots del fred.

Ja ho sé que els contes de fades de veritat no són feliços però avui és el dia després del teu aniversari i sé exactament on podríem anar a celebrar-lo, si vols, mentre et recorde passejant per Londres al costat del senyor Dickens, viatger, escriptor, aspirant a ballarí, somiador.

Com no hauria de recordar-te, Hans Christian, si és primavera i plou?

RECORDANT VIRGINIA UN 25 DE GENER

VERSIÓN EN CASTELLANO


VIRGINIA WOOLF (1882-1941)


El 46 de Gordon Square, a Londres, no existeix en realitat. Coses de la guerra. Però continuem imaginant les habitacions pintades de blanc on Virginia respirava alegries i tristeses, l'ebullició de les paraules, la casa plena d'idees, gent entrant, sortint, creant els lligams que només saben teixir aquells que tenen l'ànima plena de móns improbables.

Virginia escrivint, la seua germana Vanessa pintant. Intentem oblidar la tristesa de la casa de Hyde Park. La tristesa infinita de Virginia després de la mort de la seua mare, bella model de pintors prerrafaelites nascuda a Índia, la mort de la seua germana Stella, la mort del seu pare. Virginia adolescent envoltada de morts. Acarone distreta el roure japonès que adorna la plaça. Virginia juga a ser equilibrista en la delicada frontera entre la vida i la mort. Escric el seu nom en la meua llista d'escriptores suicides (Sylvia, Anne, Virginia...) Torne a llegir les cartes de comiat a la seua germana Vanessa i al seu marit Leonard, No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.

Virginia intentant captar cada detall de l'existència, cada olor, cada sabor, cada salt de la consciència, cada somni prenent forma en la seua màquina d'escriure, el flux de les paraules per fi desbocades, salvatges, com el riu de Sussex on es va suicidar, Virginia en el desglaç primaveral de principis de segle, parlant sola, inventant monòlegs onírics, sent feliç, sentint-se desgraciada, Leonard al seu costat, Virginia feliç, Virginia creant.

Els fantasmes de Bloomsbury m'acompanyen una estona fins a la meua cafeteria secreta.

Faig un somriure discret als àngels de Swedenborg que insisteixen en explicar-me històries increibles. Ara no. Ara fa fred i plou. Fa 130 anys que va nàixer Virgínia. Hi ha àngels que poden esperar.

Sota un roure japonés.