 |
| Sylvia Plath (1932-1963) |
De vegades pensem en Sylvia i en la tristesa que provoca no poder travessar els miralls que ens envolten. Ens passaríem el dia travessant miralls, dibuixant espirals, obrint totes les portes fins trobar la metàfora exacta que neutralitzaria per fi el dolor de les absències.
Tots parlen de la mort de Sylvia. 30 anys. Tristesa i fred en la casa on va viure Yeats.
Tots els poemes de Sylvia hauran quedat travessats en la gola d'una fada padrina anèmica, incapaç de transformar la carabassa en carrossa, la tristesa en esperança, el dolor en calma.
Fa un parell de dies Sylvia hauria fet 80 anys. Hauria escrit durant els últims 50 anys la fórmula perfecta per no morir de tristesa?
Però no parlem més de la mort de Sylvia. Comprem un pastís, oblidem el fred de Londres, deixem que qualsevol dels seus poemes marque el camí que porta al centre del laberint. Les espelmes guiaran la ruta de les metàfores. Sylvia somriurà, sempre jove i bonica. Brillant i fugaç.
Una d'aquelles nits en les quals em pregunto si estic viva o si alguna vegada ho he estat...
Sylvia Plath
1 comentari:
Veig que has canviat la decoració de la casa amb jardí. Segur que t'ha inspirat la Sylvia... des d'allí on sigui.
Publica un comentari a l'entrada