diumenge, 20 de març de 2011

JOHN I FANNY, TAN BRILLANTS I DELICATS...

VERSIÓN EN CASTELLANO



Fa uns dies caminava jo per Bloomsbury, sota l'estrany sol londinec, pels carrers i les places on Virginia Woolf passejava la seua tristesa i la seua genialitat a principis del segle XX. L'ombra del Museu Britànic de fons i la mirada a punt per trobar nous racons. Així és com  vaig veure, a Bloomsbury Square, un passatge que em va cridar l'atenció, el passatge Red Bull que condueix a una placeta encantadora amb un parell de botiguetes i una llibreria, la Review Bookshop (també té entrada pel carrer del Museu)

La llibreria em va entusiasmar perquè té una àmplia col·lecció de llibres de cartes (d'escriptors, de pintors, de polítics, de músics...) i una cafeteria magnífica, petita i rústica, amb un bon cafè i uns pastissos increibles. I tot el món coneix ja la meua debilitat per les bones cafeteries i per la literatura epistolar...

Així que no vaig poder resistir-me a comprar un llibre molt bonic amb les cartes que el poeta John Keats li enviava a Fanny Brawne, el seu gran amor secret i prohibit. Fanny era una provocadora per a la societat victoriana per enamorar-se d'un poeta com Keats, evidentment un mal partit (encara que quan es van conèixer no es van caure massa bé precisament) Ell va morir a Roma amb 25 anys per culpa de la tuberculosi. Ella es va passejar vestida de negre i amb els cabells rapats durant sis anys.

11-10-1819

Avui visc en ahir; em vaig sentir sota un embruixament el dia sencer. Estic a la teua mercè. Escriu-me unes poques línies, digues-me que mai seràs menys bona del que vas ser ahir amb mi. Em vas enlluernar. No hi ha res al món més brillant i delicat. Quan tindrem un dia només pels dos?

Sempre teu, John Keats.


Gràcies a Fanny la poesia de Keats va ser com va ser, delicada i brillant. Tot en ells va ser escandalós i lluminós, una d'aquelles passions estranyes en què la musa i el poeta es dissolen en la immensitat de la vida i de la mort. Pensaven que algun dia podrien estar junts i es van comprometre en matrimoni en secret. Però ni tan sols l'aire de la bella Roma on John va viatjar per intentar millorar la seua salut va aconseguir salvar la seua història.

Ell va morir i va ser enterrat amb les cartes que Fanny li enviava, de manera que no sabem què li explicava la musa al poeta. Ella va viure molts anys, es va casar, va tenir fills i fins el dia de la seua mort va portar l'anell que John li havia regalat i va conservar les cartes que ell li enviava i que van publicar els seus descendents quan ella ja estava morta.

Haurien imaginat que acabaríem llegint les seues intimitats? Segurament ningú pensa una cosa així quan escriu una carta d'amor. Si és que algú escriu encara cartes d'amor.

Però qui pot resistir-se a saber com li parla un artista a la seua musa?
Jo, almenys, no puc.

Quin plaer immens començar a llegir la cartes de John a Fanny a la cafeteria de la Review Bookshop, davant d'un bon tros de pastís de xocolata... El sol entrant per la finestra, el fantasma de Virginia Woolf passejant per Bloomsbury Square... John i Fanny estimant-se des d'algun lloc indefinit de l'eternitat, junts per fi.

Em sembla que ja no els deu importar si llegim les seues cartes...


9 comentaris:

ShiroDani ha dit...

O quizá si. A mi como todo ser humano, me tienta también la idea de cómo bien dices, leer lo que un poeta le diría a su musa pero, hay algo en mi, muy a dentro, muy adentro, pero esta hay, que no me dejaría disfrutar al 100 por 100. Sin embargo, la que has puesto, es fascinante, y dan mas ganas de leerlas todas.
Te vi en el metro, no te salude por como iba el vagón, y cuando me di cuenta y me gire, te bajabas ya. Otra vez será. Un abrazo Julia.

Cris ha dit...

Hola Júlia:
Veritablement, la poesia de Keats sempre m´ha encisat, i la seua història també.
Tan romàntica...
Un beset
Cris

Emily ha dit...

Han fet una peli, Bright star que te la recomano. És de Jane Campion i a mi em va emocionar molt. La pots baixar ;)

Lasafor ha dit...

Seguro que no, en estos momentos no debe importarles que alguien lea sus cartas, pero ellos fueron reales, ocuparon un espacio antes que nosotros y posiblemente no les gustaría hacer participe a nadie de ese amor, escrito solo para ellos.
Siento una gran pena cuando descubro intimidades de aquellos que ya no están. Un besazo soñadora y se feliz.

el paseante ha dit...

Una història d'amor gairebé comparable a la de Belén Esteban i Jesulín de Ubrique. Potser són la reencarnació de Brawne i Keats.

Ainalma ha dit...

És bonic llegir paraules tendres, desitjos, felicitat... No crec que els importés gaire que estiguem llegint part del que va ser la seua intimitat, almenys ara, després de tot...
I, sobre el que dius, jo crec que de tant en tant encara hi ha algú que escriu cartes d'amor! Vull pensar això per poder creure un món una miqueta més humà.
Besets!

Júlia Zabala ha dit...

encontrarnos en un metro en plenas Fallas es condenarnos a no vernos, Dani! jeje! espero que te habrá llegado mi libro ;)

Aquestes històries del XIX són tan boniques, veritat, Cris?

La conec, Emily! m'encanta! :)

Pues a mi me puede más la curiosidad, mama, que le vamos a hacer!!

Igualets, Paseante! jajaja!

Algú deu haver que escriga cartes d'amor, no, Ainalma? i que les envie i tot! jeje!

vmontoli ha dit...

Ah... Londres i Keats, dos passions compartides!!! Aviat hi tornaré i espero poder visitar la seva casa a Hampstead.

vmontoli ha dit...

Doncs dím aquest estiu vaig visitar la Keats house a Hampstead i vaig sortir entusiasmat; es respira romanticisme (anglès). Recomano a tothom la pel.lícula "bright star" de Jane Champion sobre el tema que comentes.