Avui fa 70 anys que es va suicidar la trista i brillant Virginia Woolf deixant-li al seu marit una d'aquelles cartes personals que m'agrada col·leccionar: Et dec tota la felicitat de la meva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que hem sigut nosaltres. I després es va llançar al riu amb les butxaques plenes de pedres. Feliç i desgraciada al mateix temps.
Aquesta idea de la felicitat em fa recordar una altra petita joia de la també britànica Eva Hume, una d'aquelles dones que sentia haver nascut en una època que no li corresponia. Aventurera, rebel, inconformista... Escrivia, ballava, viatjava, discutia, somiava amb viure en països exòtics que tan de moda estàven al segle XIX... A finals de 1871, Eva es trobava a El Caire on havia d'assistir a l'estrena de l'òpera Aida acompanyada per l'home amb qui la seva família volia casar-la. Però ella estava enamorada d'un jove aspirant a poeta, Samuel Jones, amb qui intercanviava cartes, poemes, contes i aventures diverses, per a desesperació de la família d'Eva que feia tot el possible per separar-los.
Precisament des del Caire escriu Eva i a més de proporcionar-nos algunes de les visions de l'Egipte decimonònic més interessants que he llegit, li explica a Samuel quant el troba a faltar. Entre les descripcions dels encantadors de serps, dels mercats, dels aromes de la ciutat (no sempre agradables) hi ha una Eva desesperada per la distància que la separa de Samuel.
Samuel, com és el teu hivern lluny de mi? jo sóc feliç i desgraciada al mateix temps. Feliç per ser testimoni de les meravelles que amaga aquest país. Desgraciada perquè vull compartir-les amb tu, només amb tu. I estic tot el dia envoltada de gent que m'asfixia i que m'obliga a comportar-me com si anessim a prendre el te amb la reina Victòria en persona. Quin avorriment! Samuel, quant et trobo a faltar! No puc esperar la teva resposta. Vull que estiguis aquí. O en qualsevol altre lloc. Però que estiguis amb mi. No vull que tornem a enfadar-nos. Escriu-me i explica'm moltes coses, totes les coses que t'han passat en la meva absència, totes les coses que has pensat, que has imaginat. Enyoro que m'expliquis els teus somnis. Sóc feliç i desgraciada, Samuel. Saps com és el meu hivern sense tu? No tinc ganes d'escriure versos ara. Només de veure't i de que em diguis que em trobes a faltar. El pròxim viatge el farem junts. No em casaré. Prepara't per l'escàndol. Em diràs que em trobes a faltar? Em tornaràs a preguntar si sóc feliç perquè pugui contestar-te que només si tu estàs prop? Fa dos dies em vaig espantar molt perquè pensava que havia perdut el collar que em vas regalar. Me'n recordo de tu encara que no el porti però sentir-lo prop del meu cor em tranquilitza quan la realitat m'asfixia. Vine amb mi i canvíem la realitat. Salva'm d'aquesta pressó. Encara no hem trobat la resposta a totes les nostres preguntes.
I efectivament, Eva va viure la seva vida escandalosa i poètica, al marge de tot el que s'esperava d'ella, sentint-se feliç i desgraciada al mateix temps. No es va casar amb aquell home, li va donar un disgust de mort als seus pares, li va agradar moltíssim l'estrena d'Aida però més li agradaven els encantadors de serps i les teteries dels carrerons del Caire, va viatjar amb Samuel per mig món dedicant-se als treballs més diversos i curiosos. I es van estimar fins al final.
Però aquesta és una altra història...
10 comentaris:
Cada día me doy cuenta de lo mucho que te fascina Egipto y las Cartas. Lo cierto es que da cada carta, de cada mensaje bien se podría sacar un buen relato, una bella poesía, una apasionada novela. Es hermosa, la carta, pero lo es, por imaginarnos lo que ella sentía en Egipto, lo que sentía por él, lo que le faltaba. Podemos notar incluso la distancia que les separaba. que triste historia y a la par que hermosa historia de amor, esta vez con feliz final.
Felicidades y muchas gracias por el libro y mas aun por la bella dedicatoria. Ya te lo agradeceré algún día.
Un abrazo Julia.
Egipto es media vida para mí, ShiroDani, una larga historia, vaya... si yo te contara... y las cartas me fascinan, el hecho de escribirlas y sobretodo de recibirlas. Mucho más que los mails, donde va a parar!
En la historia de Eva y Samuel también hay momentos tristes, no te creas. No lo tuvieron fácil. Aparentemente lo tenían todo en contra. Pero se querían. Supongo que eso fue lo importante al final. Me alegro de que te gustara el libro! Un abrazo!
y se te ha olvidado decir que me fascinan las personas del siglo XIX, jajaja!
A mi las del siglo XVI pero de Japón. Y, es que esto de tener el alma atrasada, en otra época tiene momentos bellos, románticos, pero también, tristes, solitarios y dolorosos.
Te acompaño en el sentimiento. Jajajaja. Un abrazo Julia.
Doncs a mi dóna'm una empleada de La Caixa amb contracte indefinit. L'extracte del seu compte corrent serà el millor poema per enfortir la nostra relació :-)
Sembla l'argument d'una pel·lícula, amb final feliç inclòs.
Llàstima que ara mateix només puga entendre aquesta història com a ficció.
Una abraçada.
anda, yo toda la vida pensando que tenía el alma adelantada y ahora me dices tú que no, que atrasada! :P Daniii!
jejeje, Paseante, lo teu és romanticisme i la resta xorraetes! :P
de tant en tant ens calen històries amb final feliç, Ainalma... B7s!
Gracias a estás mujeres que fueron tan infelices, en su época, hoy podemos algunas, disfrutar de libertad y digo, algunas por que todavía queda mucho camino por recorrer, posiblemente en algún rincón de nuestra inhóspita madre tierra, allá muchas Virginias Woolf, viviendo en un completo anonimato.
Otra historia que nos contaras. Un beso
pues sí, no es lo mismo nacer en un lugar del mundo que en otro, ni en una familia que en otra. Hay gente que todavía define su felicidad como si estuvieramos hace dos siglos...
Quines vides tan plenes...
Unes dones magnífiques.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada