dimecres, 9 de setembre de 2015

LOVE OF LESBIAN: EFÍMERA

VERSIÓN EN CASTELLANO

ELS FETS

El grup català Love of Lesbian ha compost una nova cançó que es diu Efímera. Només es podrà escoltar si es visita el Museu Arts Santa Mònica de Barcelona del 9 de setembre al 4 d'octubre. Després anirà cap a Madrid, a La Casa Encendida del 9 d'octubre a l'1 de novembre. Per escoltar la cancó hem d'entrar dins d'una càpsula que ha dissenyat Paco Lago i posar-nos unes ulleres de realitat virtual. D'aquest manera podrem gaudir l'experiència d'un videoclip de 360º gravat amb catorze càmeres. La cançó i el video no es podran trobar en cap plataforma física o digital i tot serà destruit quan acabi el projecte Efímera.

LES VIVÈNCIES

Intentem que res es perdi. Volem conservar-ho tot per sempre. Encara que per sempre sigui molt de temps, molt més del que disposem. Escrivim, gravem, fotografiem, dibuixem, construïm. Que no es perdi res. Que duri molt. Que siguem eterns. I llavors arriben ells, Love of Lesbian, el nostre grup de música favorit, i decideixen que ens oferiran un regal efímer, el que dura l'instant d'una cançó.

En el fons resulta ser la combinació perfecta de la tecnologia, aparentment freda i pràctica, i l'emoció artística. Confesso que m'agraden els contrastos, les coses noves i les velles, la sorpresa del que passarà i la tranquil·litat de reconèixer la veu que canta. Reconèixer la veu, els gestos, les mirades és com estar a casa quan casa és un lloc segur. I gires. Gires sense parar. I els tens al teu voltant i sembla que hi són de veritat. Hi són de veritat perquè just en aquell moment t'adones que els límits de la realitat han desaparegut, les veritats són relatives, els sentits ens enganyen, cada persona percep el paisatge des d'un punt de vista diferent dins de la mateixa càpsula. No hi ha cap veritat absoluta. És el mateix mar i no ho és al mateix temps. La veu i la música esdevenen el fil d'Ariadna que ens ensenya la sortida del laberint.

Tot succeeix alhora, tot passa al mateix temps a tot arreu. L'experiència artística recupera llavors el sentit de la provocació, de la novetat, de la sorpresa. En aquest temps nostre de hiperactivitat i acceleració cal estar molt atents al que passa dins d'aquesta càpsula perquè s'acaba i no torna. I encara que tornem a entrar una i altra vegada fins que ens tanquin el museu mai tornarà a ser la mateixa experiència perquè els nostres ulls miraran ara amunt, després avall, ens perdrem el que passa a la dreta mentre girem cap a l'esquerra. Com la vida mateixa. I la realitat serà veritat i mentida al mateix temps. Com la vida mateixa.

I em sembla bé que es destrueixi. Que sigui efímer de veritat. Que només quedí un record d'alguna cosa bella que vam viure una vegada i que pren una forma diferent cada vegada que intentem recordar. Potser no cal que tot sigui per sempre.

Existeixen les piràmides d'Egipte, poderoses i eternes, i hi ha les aurores boreals delicades i efímeres. Com aquesta cançó que neix per desdibuixar la realitat i oferir a canvi un aroma de meravella i sorpresa.

Gairebé cent concerts després segueixo escoltant Love of Lesbian amb l'emoció a flor de pell perquè escoltar-los és  com tornar a casa i que mai sigui hivern.

Som efímers. Som records.

1 comentari:

pons007 ha dit...

No cal que les coses siguin per sempre, n'hi ha prou que durin mentre estiguem vius.