Dibuixem
els vectors d'un desig caòtic que ens porta d'un costat a un altre
de la ciutat. Ens desborda la sensació de conèixer-la bé, de saber
exactament quina cantonada hem de girar per trobar-nos de cara amb
nosaltres mateixos fa cinc, deu, quinze anys. Juguem a crear
paradoxes temporals, a creuar-nos amb els nostres jos passats i
futurs amb la sana intenció de provocar un col·lapse en el teixit
de l'univers. I que tot torni a començar.
Que
pugem de nou a aquell avió, que tornem a reconstruir la ciutat que
es reflecteix en tots els nostres miralls. Que sigui la primera
vegada que perseguim esquirols drogadictes a Hyde Park, que sigui la
primera vegada que ens acostem a insultar l'estàtua del malparit de
Peter Pan, que sigui la primera vegada que ens fem fotos a totes les
estàtues de la Reina Victòria que ens trobem. Que sigui la primera
vegada que conec l'artista rus i guapo que guardava els seus dibuixos
en una nevera al mercat de Camden. T'he d'explicar amb calma això de
Peter Pan. I la història de la Reina Victòria. T'he d'explicar per
què no suporto Camden.
O
podem simplement passejar amb calma pel parc més proper i buscar un
sol mig fugitiu que ens transformarà en flors gegants quan aparegui.
Flors humanes alçant una mica la barbeta, els ulls mig tancats i el
somriure petit, tímid, de qui ha passat massa temps vagant entre la
boira. T'hi has fixat? Quan surt el sol a Londres tot el món camina
una mica més lent i mira al cel transformat en gira-sol.
2 comentaris:
El continu espai-temps t'agraeix que no creïs paradoxes temporals.
PD: Sol a Londres? Quina classe de broma es aquesta?
Sí, sol a Londres. Hi vaig sovint per qüestions diverses i a l'estiu hi ha dies de sol. Mig fugitiu, com dic. Però sí! És més, sol a Edimburg! Amb proves fotogràfiques i tot.
Publica un comentari a l'entrada