dilluns, 25 d’agost de 2014

PRIMERA POSTAL DE LONDRES


Dibuixem els vectors d'un desig caòtic que ens porta d'un costat a un altre de la ciutat. Ens desborda la sensació de conèixer-la bé, de saber exactament quina cantonada hem de girar per trobar-nos de cara amb nosaltres mateixos fa cinc, deu, quinze anys. Juguem a crear paradoxes temporals, a creuar-nos amb els nostres jos passats i futurs amb la sana intenció de provocar un col·lapse en el teixit de l'univers. I que tot torni a començar. 

Que pugem de nou a aquell avió, que tornem a reconstruir la ciutat que es reflecteix en tots els nostres miralls. Que sigui la primera vegada que perseguim esquirols drogadictes a Hyde Park, que sigui la primera vegada que ens acostem a insultar l'estàtua del malparit de Peter Pan, que sigui la primera vegada que ens fem fotos a totes les estàtues de la Reina Victòria que ens trobem. Que sigui la primera vegada que conec l'artista rus i guapo que guardava els seus dibuixos en una nevera al mercat de Camden. T'he d'explicar amb calma això de Peter Pan. I la història de la Reina Victòria. T'he d'explicar per què no suporto Camden.

O podem simplement passejar amb calma pel parc més proper i buscar un sol mig fugitiu que ens transformarà en flors gegants quan aparegui. Flors humanes alçant una mica la barbeta, els ulls mig tancats i el somriure petit, tímid, de qui ha passat massa temps vagant entre la boira. T'hi has fixat? Quan surt el sol a Londres tot el món camina una mica més lent i mira al cel transformat en gira-sol.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

El continu espai-temps t'agraeix que no creïs paradoxes temporals.

PD: Sol a Londres? Quina classe de broma es aquesta?

Júlia Zabala ha dit...

Sí, sol a Londres. Hi vaig sovint per qüestions diverses i a l'estiu hi ha dies de sol. Mig fugitiu, com dic. Però sí! És més, sol a Edimburg! Amb proves fotogràfiques i tot.