VERSIÓN EN CASTELLANO
El passat mes de gener vaig saber que Neil Gaiman visitaria Londres i Edimburg al mes de juliol per oferir-nos un espectacle basat en el seu llibre The truth is a cave in the black mountains. Després d'haver seguit des de casa la seva gira americana vaig pensar que tant Londres com Edimburg estan suficientment prop de Barcelona com per fer el viatge i anar-lo a veure.
El passat mes de gener vaig saber que Neil Gaiman visitaria Londres i Edimburg al mes de juliol per oferir-nos un espectacle basat en el seu llibre The truth is a cave in the black mountains. Després d'haver seguit des de casa la seva gira americana vaig pensar que tant Londres com Edimburg estan suficientment prop de Barcelona com per fer el viatge i anar-lo a veure.
Unes setmanes després de planificar el viatge a Regne Unit vam saber que vindria a Barcelona i a Madrid després de més de 10 anys. Us podeu imaginar l'alegria i els nervis intentant aconseguir entrades per escoltar les seves xarrades! En poc més de 10 minuts es van vendre totes les entrades per assistir a la vetllada que oferia al CCCB de Barcelona. I les de Madrid no van durar ni cinc minuts. Jo crec que Anansi en persona em va tirar una maneta i vaig aconseguir comprar l'entrada per Barcelona.
29 de maig. Moltes hores de cua per poder estar en primera fila, l'emoció de veure'l aparèixer, real, amb la seva omnipresent roba negra, somriure amable, paraules clares, pausades... La vetllada va transcórrer de la mà de Patricia Escalona, editora de Roca Editorial, que preguntava i deixava que Neil ho expliqués tot: com havia començat a escriure L'oceà al final del camí amb la idea de que fos un conte per regalar-li a Amanda Palmer, la seva meravellosa dona, perquè estava gravant un disc a Austràlia i l'enyorava; com el conte sense voler va acabar convertint-se en una novel·la; com la majoria de contes infantils maltracten els pares i de quina manera va sentir la necessitat d'escriure Fortunately the milk on el pare es converteix en l'heroi indiscutible; el seu pas pel camp de refugiats d'Azraq, a Jordània, com a col·laborador d'ACNUR, el dramàtic testimoni que dona fe de la fragilitat de la nostra civilització. Al final de la xarrada la cua llarguíssima de tota la gent que volia que li signés els llibres. I aquella sensació que transmet de tractar a cada persona com si fos única a pesar del més que inevitable cansament.
Al dia següent vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la roda de premsa que va oferir a la Llibreria Gigamesh de Barcelona: la pressió de tornar a escriure Sandman 25 anys després sabent que ara hi ha tots els milions d'ulls que no hi havia quan començava a escriure; la sort d'haver pogut escriure un parell de guions de la mítica sèrie Doctor Who; el procés d'adaptació a televisió d'American Gods; la necessitat de la fantasia, la imaginació, els somnis... Tenir la certesa que si el jove periodista Gaiman li pogués preguntar a l'escriptor en què s'ha convertit si ha valgut la pena tot l'esforç, la resposta seria sí, sense dubte.
I volant cap a Madrid per poder-lo veure de nou a la Fira del Llibre! Les hores de cua i el cansament van valdre la pena quan em va reconèixer i es va aixecar per fer-me una abraçada que no oblidaré mai. Va ser amabilíssim amb tota la gent que feia cua per veure'l i quan ja li tocava marxar i encara quedaven més de 200 persones a la cua és va aixecar i sense dubtar-ho va començar a signar a tort i a dret al llarg de la cua perquè ningú marxés sense llibre.
Neil és l'home que ens parla i ens recorda qui som quan ho havíem oblidat. Ens fa evidents els boscos i la por que tenim de travessar-los. I després d'estar amb ell potser continuem tenint por però els travessem. Perquè ens ha recordat qui som i què hem de fer. Com Tristan perseguint una estrella fugaç a Stardust.
I ara sóc a Londres, aquesta ciutat que no em canso mai de visitar i de descobrir. Agafo el metro sabent que hi ha un Londres de Sota, el Londres inquietant i màgic i terrible que va descriure Gaiman a Neverwhere. Travesso Marble Arch sentint el Marquès de Carabàs, Lady Door, Serpentine... La foscor i la llum.
La pròxima cita amb Neil Gaiman serà el 5 de juliol al Barbican Center de Londres i el dia 6 de juliol al Usher Hall d'Edimburg. Allà estarem! Queden dos dies.
Quin Londres triarem per esperar? El de Sota o el de Dalt?
Com diu Neil Gaiman sempre que signa Neverwhere: Mind the gap!
1 comentari:
Amb llàgrimes als ulls et diré que en Neil ens guia a sortir del sota o a no tenir por del què hi ha, però és la teva fortalesa i la teva il·lusió la que ho fa possible finalment. Gaudeix-lo, aquí una admiradora fidel de les teves proeses perseguint somnis, que potser no n'ets conscient però ens ajudes a molts a perseguir els nostres tot els dies!!!!!!!!!! Una abraçada forta floreta!!!!
Publica un comentari a l'entrada