Darrere de les estrelles estàtiques, del soroll que fan els insectes rossegant implacables els fonaments de casa nostra, darrere de la llum que se'ns ofereix com a salvadora, com a desgràcia, com a límit de tot allò que no arribarem a ser mai.
Darrere de les cortines, del parèntesi d'obvietats que ens amaga de la bèstia, darrere de la fúria continguda en els límits. Totes les malediccions s'amaguen en els límits, en el territori que defineix la separació, la terra de ningú, el planeta sense aire on volíem escapar, aguantant la respiració, estrelles estàtiques, salvació o desgràcia. No som mai res. No arribem a la porta. Ens devora. Un fantasma interestel·lar que fuig del fred. Ens devora.
S'amaguen els insectes esperant el moment per atacar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada