DE BUCKINGHAM PALACE A CHINATOWN.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Sorprenent dia de sol i calor a Londres. El cel blau, blavíssim, la ciutat oberta a totes les possibilitats. El primer que cal fer és anar a saludar a la Reina. A la Reina Victòria, s'entén. 2300 tones de marbre blanc envoltada d'àngels. Me la puc imaginar llegint un dels seus llibres favorits, Alice in Wonderland, mentre decidia vestir sempre de negre i no tornar a ballar ni riure. 

A Sant James's Park em persegueixen pel·lícans, esquirols, ànecs, urraques... camps de margarides vora el riu, ocells volant entre les branques d'un salze, l'herba humida i verda, el silenci enmig de la ciutat, la calma i l'aroma que precedeix les aparicions d'èssers màgics als contes de fades.

L'objectiu és visitar la dama de Shalott a la Tate Britain. Sempre que vinc a Londres intento anar-la a veure. Passar per davant de la bellíssima abadia de Westminster que va començar a construir-se al segle XI i es va acabar de reformar al XIX. Plena de tombes de reis i de reines però també de poetes, músics i artistes en general. Charles Dickens està enterrat aquí, a la Cantonada dels Poetes on també hi ha una placa per recordar Shakespeare i Oscar Wilde.

En arribar a la Tate descobreixo apenada que han canviat de lloc The Lady of Shalott, que ja no té paret pròpia sinó que es troba envoltada d'altres pintures, costa de trobar i la llum no facilita poder contemplar-la amb detall. La va pintar Waterhouse el 1888 i és d'una bellesa hipnòtica. Helena, la Dama de Shalott, victima d'una maledicció que la mantenia tancada en una torre, obligada a mirar el món a través d'un mirall i a passar el dia cosint s'enamora de Lancelot i cau en  desgràcia. 

La tornada al món real consisteix a passejar per Charing Cross de llibreria en llibreria buscant el llibre de Neil Gaiman The truth is a cave in the black mountains il·lustrat per Eddie Campbell i sobre el qual es basa l'espectacle que aniré a veure dissabte pròxim al Barbican Theatre. L'acabo comprant a Forbidden Planet, meravellós temple dels culturalment dispersos, entre figuretes del Doctor Who i còmics de Marvel.

Covent Garden m'agrada més al capvespre, quan tanquen les parades dels mercats que tan poc tenen ja a veure amb My Fair Lady i arriben els músics de carrer que sempre em sorprenen. Però m'agafa l'hora de dinar i aprofito per descansar abans de l'hora del te.

L'hora del te, senyores i senyors,  és la millor del dia. Sobretot si inclou pastissos i la companyia d'Anna, a qui fa dos anys i mig que no veig, des què se'n va anar a viure a Suïssa. Trobar-nos per casualitat a Londres, prendre el te, menjar pastissos, xarrar durant hores sense parar, passejar pel Soho fins que se'ns fa de nit. Abraçades i promeses de retrobada. Londres és màgic en dies així.

Fa calor. El Soho bull de gent que menja i beu a les portes dels locals, els colors de Chinatown, les llums dels teatres... 

Arribar a la residència universitària on m'allotjo i desitjar que la nit d'avui sigui més tranquil·la que la d'ahir. Quasi a les 2 de la matinada van saltar les alarmes d'incendi i ens van desallotjar a tots, en pijama i al carrer. Espantats i mig adormits per fi vam poder tornar als nostres llits. 

Vaig somiar amb el 221b de Baker Street. Teníem un cas per resoldre i una tetera a punt d'ebullició...