I si escapem d'aquesta hipnosi epidural que ens manté analfabets de dolor?
Tremolor de princesa persa, esclau primitiu, mutant incomprès,
no saber si el pont caurà abans o després de començar a creuar-lo
i fer una llista de totes les coses que no existeixen a aquest costat de la pantalla.
La bellesa és una festa piròmana que mai ens atrevim a celebrar,
atrapats pel tic tac d'un rellotge invisible, neurosi de conill blanc, de pirata infantil,
presoners de la nena avorrida que ens escopiria a la cara sense dubtar
si fos capaç de despertar de l'última borratxera.
Anem a escriure malediccions desèrtiques en paper higiènic.
Anem a llançar pedres als rius que la filosofia ha omplert de passat.
Hi ha homes invisibles dictant les regles d'aquest joc que consisteix en passejar feliç
els diumenges pel matí, el sol, l'anestèsia primaveral,
el cotxet d'un nen que es convertirà en el peterpan més sanguinari des què vam matar l'últim.
El recordes? Era un fill de puta important.
Una gran mentida continua sent una gran mentida encara que l'adornis amb una fada de purpurina.
El poeta ens enganyava. No hi ha cap llum que duri per sempre.
1 comentari:
Yo creo que si hay luces que cuando empiezan a brillar nunca se apagan.
La tuya por poner un ejemplo, siempre brillara. Un beso
Publica un comentari a l'entrada