dimecres, 1 de gener de 2014

VENÈCIA: TOT ESTÀ A PUNT D'ESCLATAR

VERSIÓN EN CASTELLANO

Venècia no és una ciutat en aquest moment. És una sensació. Una illa a la deriva on costa mantenir l'equilibri. Algú observa la ciutat realment rere els objectius de les càmeres? Algú recordarà com era la bellesa sense el filtre que busquem a tota velocitat? La fugacitat de la llum, l'instant fals. No ens posem d'acord sobre el color del meu vestit. Verd, blau...

Menjo gerds de manera compulsiva, amagada en un d'aquells carrers on no arriben les gòndoles. Balcons renaixentistes plens de flors, llençols eixugant-se al sol. Ningú mira. Ningú em veu. Em concentro en l'arribada en tren a l'estació de Santa Lucia. Sovint penso que hauria estat bonic conèixer-te arribant en tren a Venècia. Hauríem tingut banda sonora. Una d'aquelles músiques que sóc incapaç de reproduir i que sona sempre dins del meu cap quan arribo a Santa Lucia en tren. Venècia té la banda sonora impossible de les nostres trobades.

Sé que només podria escapar d'aquí en un autobús de color groc. Els teus ulls transparents observant-me rere el vidre d'aquella cafeteria.

Uns segons abans que tot esclati.

Perquè és això el que va a passar, no?

Tot està a punt d'esclatar. Venècia no és més una ciutat, és una sensació, una illa que s'enfonsarà en el moment en que algú es decideixi a prèmer el botó vermell.