Aquest article va ser publicat originàriament a la revista Caràcters. Segona època, núm. 45 (2008, octubre)
‘Abd Al-Wahhab
Al-Bayati (Bagdad, 1926- Damasc, 1999) és un dels més grans poetes
àrabs. Pertany a la generació poètica iraquiana dels anys 50 que
va introduir la poesia àrab en el món literari contemporani. Poeta
de l’exili, del símbol, de la recreació del mite sumeri, exalta
l’heroïcitat entre la recerca de l’amor i de la mort, baixa als
inferns i espera el moment de la resurrecció entre les ruïnes del
pobles que s’enfonsen sota el pes de les bombes en l’antiga
Babilònia.
El poema Retorn a
Babilònia pertany al llibre Aquell que ve i que no ve
(Alladhi ya'ti wa laya'ti) escrit el 1966 i del
qual no disposem traducció al català publicada. El poeta reclama la
dignitat de l’ésser humà que mor com una estrella, mirant el cel,
sota el foc enemic però dempeus i sentint-se amo del seu destí. Com
els herois clàssics.
Ishtar,
la deesa babilònica de l’amor i la guerra ompli gran part de
l’obra poètica de l’iraquià i en aquest poema veiem com li
reclama el retorn dels inferns perquè, al capdavall, el seu amant
Tammuz, déu de la primavera, no tornarà.
Ens cobreix un vel fi de tristesa, de l’epicitat del desert, de les
pedres que conformen el paisatge vital de tot un poble hereu d’una
desolació ancestral. El poeta crida per damunt de les cendres, la
pluja, la nit. Crida reclamant una nova Ishtar que rescate el seu
poble dels inferns. Reclamant la pluja que netege les ferides. Perquè
per damunt de tot el nostre miracle és morir dempéus, esclatar com
un estel. Plantar-li cara al destí.
Cada dia
retornem a una Babilònia que continua enfonsant-se sota el pes de
les bombes. La quotidianeitat ens immunitza. S’anestesien les
consciències i Al-Bayati reclama, amb una actualitat vívissima, una
nova dignitat.
Els versos del poeta s’escolen amb una disfressa de mitologia, amb la bellesa quasi arqueològica de les paraules que ens traslladen a uns dels bressols de la humanitat, per recordar-nos l’existència del drama. En altres poemes ens parlarà de Nisapur, de Granada, de Berlín, de Beirut... Però en tots ells ens colpirà la paraula plena de l’hereu de la bellesa entre el drama.
Retorn de
Babilònia
El miracle
de l’home és morir dempéus:
Els ulls en
alt, mirant els estels.
Encara que
mora, encara que el foc enemic el destruisca,
el
seu miracle és encendre la nit,
suportar
el colp de la fortuna adversa.
Ser amo del
seu destí.
Senyor! Em
van dir els estels de l’estany
que
ja derrotat i febril
va
passar Alexandre el Gran a cavall.
Ai, estels!
Babilònia
roman sota la jaima
de la nit.
En les
seues ruines udolen els xacals,
plens
de pols els ulls tristos i buits.
Als
peus del temps, Babilònia espera la
resurrecció.
Ah, Ishtar,
aixeca’t i ompli els gots!
Mulla els
llavis d’aquest lleó ferit.
Aixeca’t a
vetllar amb els xacals
i
els gemecs del vent.
Fes caure la
pluja en aquestes runes tristes .
Però Ishtar
continua amb les mans tallades sobre el mur:
La pols, el
silenci i l’herba cobreixen el seu rostre,
muda
pedra de les despulles desolades.
Torna,
Ishtar, a la llegenda com espiga o sol sense migdia,
com
una dona de fum, escudella trencada.
Perquè,
-ai, estimada!- Tammuz no tornarà a la vida.
Babilònia
sense bàlsams, viàtic ni destí,
sota
la volta de la nit vesteix un sudari de cendres.
Ishtar! Vaig
cridar a les pedres
que
em van respondre com un eco:
Isthar!
Ishtar!
I per fi va
caure la pluja
i
van esquerdar-se les parets
rere
la lluna enfonsada sota les runes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada