dijous, 19 de desembre de 2013

AL BAYATI I EL RETORN DE BABILÒNIA



Aquest article va ser publicat originàriament a la revista Caràcters. Segona època, núm. 45 (2008, octubre)

‘Abd Al-Wahhab Al-Bayati (Bagdad, 1926- Damasc, 1999) és un dels més grans poetes àrabs. Pertany a la generació poètica iraquiana dels anys 50 que va introduir la poesia àrab en el món literari contemporani. Poeta de l’exili, del símbol, de la recreació del mite sumeri, exalta l’heroïcitat entre la recerca de l’amor i de la mort, baixa als inferns i espera el moment de la resurrecció entre les ruïnes del pobles que s’enfonsen sota el pes de les bombes en l’antiga Babilònia.

El poema Retorn a Babilònia pertany al llibre Aquell que ve i que no ve (Alladhi ya'ti wa laya'ti) escrit el 1966 i del qual no disposem traducció al català publicada. El poeta reclama la dignitat de l’ésser humà que mor com una estrella, mirant el cel, sota el foc enemic però dempeus i sentint-se amo del seu destí. Com els herois clàssics.

Ishtar, la deesa babilònica de l’amor i la guerra ompli gran part de l’obra poètica de l’iraquià i en aquest poema veiem com li reclama el retorn dels inferns perquè, al capdavall, el seu amant Tammuz, déu de la primavera, no tornarà. Ens cobreix un vel fi de tristesa, de l’epicitat del desert, de les pedres que conformen el paisatge vital de tot un poble hereu d’una desolació ancestral. El poeta crida per damunt de les cendres, la pluja, la nit. Crida reclamant una nova Ishtar que rescate el seu poble dels inferns. Reclamant la pluja que netege les ferides. Perquè per damunt de tot el nostre miracle és morir dempéus, esclatar com un estel. Plantar-li cara al destí.

Cada dia retornem a una Babilònia que continua enfonsant-se sota el pes de les bombes. La quotidianeitat ens immunitza. S’anestesien les consciències i Al-Bayati reclama, amb una actualitat vívissima, una nova dignitat.

Els versos del poeta s’escolen amb una disfressa de mitologia, amb la bellesa quasi arqueològica de les paraules que ens traslladen a uns dels bressols de la humanitat, per recordar-nos l’existència del drama. En altres poemes ens parlarà de Nisapur, de Granada, de Berlín, de Beirut... Però en tots ells ens colpirà la paraula plena de l’hereu de la bellesa entre el drama.


Retorn de Babilònia

El miracle de l’home és morir dempéus:
Els ulls en alt, mirant els estels.
Encara que mora, encara que el foc enemic el destruisca,
el seu miracle és encendre la nit,
suportar el colp de la fortuna adversa.
Ser amo del seu destí.
Senyor! Em van dir els estels de l’estany
que ja derrotat i febril
va passar Alexandre el Gran a cavall.
Ai, estels!
Babilònia roman sota la jaima de la nit.
En les seues ruines udolen els xacals,
plens de pols els ulls tristos i buits.
Als peus del temps, Babilònia espera la resurrecció.
Ah, Ishtar, aixeca’t i ompli els gots!
Mulla els llavis d’aquest lleó ferit.
Aixeca’t a vetllar amb els xacals
i els gemecs del vent.
Fes caure la pluja en aquestes runes tristes .
Però Ishtar continua amb les mans tallades sobre el mur:
La pols, el silenci i l’herba cobreixen el seu rostre,
muda pedra de les despulles desolades.
Torna, Ishtar, a la llegenda com espiga o sol sense migdia,
com una dona de fum, escudella trencada.
Perquè, -ai, estimada!- Tammuz no tornarà a la vida.
Babilònia sense bàlsams, viàtic ni destí,
sota la volta de la nit vesteix un sudari de cendres.
Ishtar! Vaig cridar a les pedres
que em van respondre com un eco:
Isthar! Ishtar!
I per fi va caure la pluja
i van esquerdar-se les parets
rere la lluna enfonsada sota les runes.