Treballo sobre un text de Mircea Eliade. Tracto d'ordenar les idees que donen forma a la primitiva nostàlgia del paradís, la paradoxa de l'espai sagrat, accessible i inaccesible, les múltiples proves a què ens sotmeten les divinitats abans de confirmar que sí, que estem davant la pedra sagrada, l'arbre sagrat, el riu sagrat.
Em deixo caure sobre la idea del cercle. L'obsessió pel cercle m'acompanya des què vaig descobrir la Bagdad antiga i circular. El Temple de Vesta a Roma. Les ruïnes circulars de Borges. La perfecta circumferència lunar. Com la tornada de la canço que escoltem de manera obsessiva.
El cercle sagrat que ens protegeix del mal, que no deixa entrar els dimonis. Se'ns permet patir un atac de medievalisme i superstició a aquestes hores? Èssers malignes truquen a la porta embogits pel vent circular que provoca la cançó que cantem en bucle. Com un mantra. Com la perla protectora que l'heroi amaga per poder sortir de l'infern amb totes les proves superades.
Babilònia ja no serà el nostre refugi mai més, dius. No m'ho crec. Fa segles que m'ho dius. Però fem les maletes, netegem les tenebres. Cantem cançons de músics suïcides.
Hi ha nous espais sagrats que ens defineixen, a mig camí entre la devoció, la mística profana i la incredulitat. Mai no hem deixat de descalçar-nos per entrar al temple circular que ens protegeix i ens exigeix a parts iguals.
Cantem despullats i exorcitzem dimonis.
-->
1 comentari:
Genial, siempre genial. Que tus hadas te protejan
Publica un comentari a l'entrada