VERSIÓN EN CASTELLANO
Estàvem bastant convençuts que el món no s'acabaria, que no hi hauria cap col·lapse informàtic, que cap conjunció planetària ens afectaria més enllà de la bellesa còsmica d'imaginar els planetes alineats com criatures de jardí d'infància que van d'excursió. El nostre sentit de la justícia ens obligava a no creure en la fi del món. Teníem 25 anys. Era bonic tenir 25 anys. Era injust morir als 25 anys encara que fos una mort comunitària, encara que tots esclatéssim en confetti apocalíptic, encara que després de la pluja de foc o el tsunami o el que ens toqués en la loteria del cataclisme final no hi hagués ningú per plorar-nos, per recordar-nos, per donar-li al play i que sonés la nostra banda sonora durant el funeral.
Estàvem bastant convençuts que el món no s'acabaria, que no hi hauria cap col·lapse informàtic, que cap conjunció planetària ens afectaria més enllà de la bellesa còsmica d'imaginar els planetes alineats com criatures de jardí d'infància que van d'excursió. El nostre sentit de la justícia ens obligava a no creure en la fi del món. Teníem 25 anys. Era bonic tenir 25 anys. Era injust morir als 25 anys encara que fos una mort comunitària, encara que tots esclatéssim en confetti apocalíptic, encara que després de la pluja de foc o el tsunami o el que ens toqués en la loteria del cataclisme final no hi hagués ningú per plorar-nos, per recordar-nos, per donar-li al play i que sonés la nostra banda sonora durant el funeral.
La part bona de la fi del món era aquesta. No quedaria ningú després de l'any 2000, el reset definitiu. Un planeta de fantasmes. Espectres buscant la manera de tornar a començar. Burlar-se de l'armagedon era divertit. Exagerar el fet. Estàvem segurs que el món continuaria més o menys intacte el dia 1 de gener de 2001. Que l'arbitrarietat del calendari gregorià no alteraria els nostres plans. De cap de les maneres acabaríem així quan a penes començàvem.
Els nostres plans.
No crèiem en la fin del món. Però vam decidir viure aquell estiu del 2000 com si ho fos. Els Bloodflowers estaven de gira per Europa i nosaltres vam decidir seguir-los. De concert en concert. Com si s'acabés el món. En setembre començaríem a treballar. El nostre primer treball en una escola. No es tractava d'això? Acabar la carrera, trobar feina, comprar-se un pis... Aquestes coses passaven l'any 2000.
Mentre buscàvem hostals on allotjar-nos en la nostra persecusió dels Bloodflowers jo pensava que l'Apocalipsi seria una bona manera d'explicar que en setembre no m'incorporaria a la feina en l'escola. Que no em dedicaria a explicar què era el Renaixement a una colla d'adolescents. Que marxava. Saps allò de Babilònia i els Quatre Genets? Saps.... aquella iconografia tan maca... les trompetes... la prostituta... La Nova Jerusalem? Sí, això. Que me'n vaig. A Jerusalem. Quan acabe la gira dels Bloodflowers. He trobat feina. A Jerusalem.
Però ja ho explicaria en setembre. No tenia sentit avançar la data de la fi del món. Encara ens quedava tot un estiu per ser punkis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada