Passegem per Hyde Park com si fos nostre. Hi ha una pau furiosa en l'aire. Em serveix per recordar d'on vinc i que tot es trenca.
Que la bellesa era trobar-te cada tarda
a la porta de la casa on es va suicidar Sylvia Plath.
Que el caos és tornar a trobar-nos com
qui no espera res anys després. I que no necessitis saber d'on vinc
ni per què no he sabut distingir el color verd fins que no he tornat
amb tu a Hyde Park.
Em preguntes com era la vida a
Jamaliyya i em sembla impossible aquest sol anglès. Gamaliyya. Et
corregeixo la pronúncia a la manera egípcia sense adonar-me'n.
Aquell accent enganxat a la meva gola com un trofeu o una ferida. La
vida era com el cafè espès de l'esmorzar, el reflex infinit dels
miralls del Fishawi. L'amor durava el que durava creuar els ponts de
Zamalek. La vida no era una sinó mil i una. Em reclamaven ciutats
eternes i circulars. Bagdad. Jerusalem... Tinc malsons de fronteres
incendiades i sempre ploro.
Vaig tornar perquè sabia que estaries
esperant-me en la porta de la casa on es va suicidar Sylvia Plath.
No em preguntes com era la vida a
Jamaliyya.
No encara.
1 comentari:
M'has fet recordar un llibre de Henry Miller on un novaiorquès té una breu relació sexual amb una dona egípcia i gaudeix més de l'exotisme de la trobada que de l'erotisme de la trobada. Sempre ens atreu el que més s'allunya del nostre entorn.
Espero que vagi molt bé el teu viatge.
Publica un comentari a l'entrada