I arriba un moment en què te n’adones que totes les cançons parlen del mateix. I és ridícul i esperançador alhora. Hi ha una espècie de calma, de serenor col·lectiva, de ràbia furiosa i comprensible. Tot allò que sents quan entens que totes les cançons parlen sempre del mateix. I no és amor. I no és protesta. I no és el drama del creador intentant expressar-se. I no és la banalitat dels cossos movent-se al ritme d’una tornada enganxosa.
No
importa. Només saps que hauríem de fer alguna cosa per eliminar tanta falsa
transcendència. La bellesa és el drama, la perfecció d’una paraula exacta,
havia de ser aquella, i no una altra, aquella fotuda paraula exacta que mai
hauries anat a buscar al diccionari i és perfecta i és el drama i és la raó per
la qual hauríem de fer alguna cosa per explicar-li a la gent que totes les
cançons parlen sempre del mateix.
Callem tots. Fem una mica
de silenci. El drama real no té a veure amb el teu amant, ni amb que ningú
entengui el teu neguit adolescent. No et canses de tants filtres daurats
distorsionant una realitat que a ningú li agrada? On mirem quan fem fotografies
de la nostra pròpia estupidesa?
Quan entens que totes les
cançons parlen sempre del mateix et dóna igual si l'artista és la persona que
vas imaginar que era o la banalització d'un mite que mai ha existit en
realitat. Serà sublim i serà un miserable, serà la cara amable
que tots esperem que sigui o l'idiota absolut que intueixes entre ombres.
Ningú és qui diu ser, en realitat. Ningú és qui esperem que sigui. Però cantem, ballem, escrivim, dibuixem com si ens anés la vida.
Perquè segurament demà ja estarem morts.
2 comentaris:
totes les cançons? cooking by the book també?
Quan creem alguna cosa, normalment parlem del que voldríem ser o del que voldríem viure, no del que som o vivim. Per això busquem la paraula exacta, la falsa trascendència, la pretesa bellesa.
Publica un comentari a l'entrada