dimecres, 28 d’agost de 2013

LES CIUTATS QUE JO VEIG NO LES VEU NINGÚ

VERSIÓN EN CASTELLANO

Les ciutats que jo veig no les veu ningú. Sovint em sorprèn un batec sota els peus i un calfred, entre l'amor i el terror, em recorre l'esquena. Miro a la persona que està al meu costat, esperant una mirada còmplice, un senyal que em faci saber que també ho ha notat. Però no. Normalment no hi ha resposta. I de totes maneres, què en faríem? Triaríem la cançó més punyent i la cantaríem com a ressuscitats, com a monstres enamorats, amb els ulls tancats per no perdre detall de com ens rebentaria el cor, a crits. I a pesar de tot no entendríem el mateix. Duals per sempre.


Però no. Les ciutats que jo veig no les veu ningú. La bèstia que m'ofega i m'estima allà on anem. L'aroma de milions de soledats, fantasmes, la cançó que es perd sota l'asfalt. A contrallum s'amaga tot l'horror i tota la meravella. Aquella presència estranyament coneguda que toca un per un tots els meus dits. Els peus. Les mans. Com si no estigués segura de qui sóc.

1 comentari:

Esther ha dit...

I cada persona en la seva illa de sentiments percep coses que ningú més sent, ningú! a vegades ni la persona interessada, però aquí està la màgia: veure les coses que no veu ningú més i tenir illes per nosaltres.