Les ciutats que jo veig no les veu
ningú. Sovint em sorprèn un batec sota els peus i un calfred, entre
l'amor i el terror, em recorre l'esquena. Miro a la persona que està
al meu costat, esperant una mirada còmplice, un senyal que em faci
saber que també ho ha notat. Però no. Normalment no hi ha resposta.
I de totes maneres, què en faríem? Triaríem la cançó més
punyent i la cantaríem com a ressuscitats, com a monstres enamorats,
amb els ulls tancats per no perdre detall de com ens rebentaria el
cor, a crits. I a pesar de tot no entendríem el mateix. Duals per
sempre.
Però no. Les ciutats que jo veig no
les veu ningú. La bèstia que m'ofega i m'estima allà on anem.
L'aroma de milions de soledats, fantasmes, la cançó que es perd
sota l'asfalt. A contrallum s'amaga tot l'horror i tota la meravella.
Aquella presència estranyament coneguda que toca un per un tots els
meus dits. Els peus. Les mans. Com si no estigués segura de qui sóc.
1 comentari:
I cada persona en la seva illa de sentiments percep coses que ningú més sent, ningú! a vegades ni la persona interessada, però aquí està la màgia: veure les coses que no veu ningú més i tenir illes per nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada