Respirar aquell aire gris ens recordava d'on veníem i sobretot per què mai vam voler marxar. Potser no sentíem la necessitat de ser salvats. Vivíem ofegats per la inconsciència o per la voluntat de resistir. En qualsevol cas els àngels van passar de llarg deixant al seu pas una olor de corrupció i ferides. Els lladres ofegats per les seves corbates. La innocència atrapada en una autopista sense senyals. No era Berlín. No era l’hivern més fred que recordem. No era el febrer més dur de les nostres vides. No era la terrassa des d’on planejàvem equilibris impossibles. No era el reflex emmirallat de les nostres creacions alcoholitzades. No érem nosaltres. No eren les últimes decisions que hauríem de prendre.
Sempre hem odiat el dramatisme dels comiats i dels petons en blanc i negre. Aquell ridícul caminar en cercles mentre fora ens esperen els botxins disfressats de malson. M’obsessiona aquesta llum estranya que t’acarona mentre mires distret per la finestra. Més que qualsevol altra cosa. La teva ombra és el resum de l’acte final d’aquesta obra que anomenem civilització. Hi haurà espai per la tendresa mentre decidim com resistir? Ni fugim ni ens rendim. No contemplem la resignació com una alternativa vàlida. Perquè l’imperi s’enfonsa i no té cap importància que expliquem de quin color són els ulls que ens salven del desastre. O a quina hora posarem punt i final a les cançons que ens inventem per sobreviure.
1 comentari:
Sempre és més fàcil resistir si tens algú amb qui inventar-te cançons. Un text preciosament subtil.
Publica un comentari a l'entrada